dijous, 27 de desembre de 2012

El paper de paret groc

Si em permeteu, us faig un regalet de Nadal. 

A finals del segle XIX Charlotte Perkins Gilman va escriure una narració anomenada The Yellow Wallpaper. 

En ella vol denunciar la situació de les dones en aquella època, enclaustrades entre les parets de casa seva, titllades de histèriques a la mínima mostra de sensibilitat artística o de tristesa. Era una narració que parlava també de la pròpia autora. 
Amb el temps s'ha convertit en paradigmàtica per explicar el canvi que es gestà a finals del s. XIX en el món femení, quan les dones van començar a prendre consciència de la seva situació. Analitzat des de múltiples punts de vista, es tracta d'una obra mestre. L'autora se l'ha anomenat com a Poe femenina, per el punt fantàstic que té la història.

Està la protagonista realment boja? Es tracta d'una simple depressió postpart, com han dit alguns? Qui té raó a la història? encara més, qui té dret de titllar a un altre de desquiciat? Qui fa parar boig a qui?

Fa poc la vaig llegir. Em va agradar molt. Us la recomano. 

Us enllaço el conte en anglés, per aquells que tingueu sort de poder llegir-lo en la llengua original


I en castellà, per les que com jo, no tingueu més remei que llegir una traducció (jo el vaig llegir en euskera i les primeres frases en castellà no m'acaben d'agradar, ja em direu vosaltres, que us sembla la traducció i si en coneixeu cap altre de millor...si algú troba una traducció en català, també que m'ho digui i l'enllaço)



A veure si trobeu un moment per llegir-lo i em dieu que us sembla!



dilluns, 24 de desembre de 2012

Llegint "Una història d'amor"

Un historia d'amor és el primer llibre de l'Helena Rufat, mollerussenca que ja havia escrit reculls de contes i un assaig. És amiga de la  família, quasi veïna, i va ser un gran descobriment saber que, rere la persona amb qui intercanvies breus converses de tant en tant s'hi amaga una escriptora de talent, capaç de transportar-nos amb les paraules dins un univers propi.
La novel·la narra la història d’un capellà de poble i la Teresa, una dona amb dos fills que arriba al poblet de Torsal seguint un anunci que busca una família per a donar vida a l'escola del poble.  
Aquest és el relat de fons, amb el que un pot identificar-se més o menys. Però el que realment m'ha atrapat del llibre, més que la història en sí, és la manera  en que aquesta s'explica. Torrents de paraules que conformen frases amb una cadència  que et va arrossegant, llibre endins. Brillants  descripcions dels personatges i de les situacions, que es visualitzen clarament, amb gran vivesa i realitat.


Com a contres, he de dir que no m'agrada ni la portada del llibre ni el títol. Una perquè no reflexa massa les imatges que, almenys a mi, em venien al cap mentre llegia el llibre. L'altre, perquè crec que és tan general que no suggereix el que hi trobarem dins. Una història d'amor, sí, però també de soledat, de secrets familiars  i de supervivència.
Un llibre que es llegeix d'una sentada i que deixa un bon pòsit. 
Una recomanació de lectura per aquestes tardes de Nadal! I, per la brevetat, del tot compatible amb la que tenim entre mans al club!

dissabte, 15 de desembre de 2012

John Steinbeck




John Steinbeck és un escriptor estatunidenc que va guanyar el Premi Nobel l'any 1962 (darrerament no baixem del nivell Nobel...). En l'escrit esgrimit per l'Acadèmia sueca en donar-li el premi deia: "pels seus escrits realistes i imaginatius, combinats de tal manera que incorporen un humor simpàtic i una percepció social entusiasta".

No se si la situacio social que ens explica Steinbeck a "Las uvas de la ira" és com per ser massa entusiasta o per incorporar-hi molt d'humor, però aquesta és la meva proposta per la propera lectura del club. Per què? doncs perquè aquest període de l'història dels Estats Units sempre l'he trobat apassionant. Com, acabats de sortir d'una guerra, quan semblava que la població seguia un ritme de creixement i desenvolupament altíssim, la cobdícia d'alguns va fer que tot petés i es desencadenés la Gran Depressió (us sona?). I com se'n van tornar a sortir, com van recuperar-se econòmica i sobretot socialment. Potser d'aquí ve l'entusiasme d'Steinbeck.

Per què he trigat tant a començar aquesta entrada? per què abans de proposar la propera lectura volia acabar "Los vagabundos de la cosecha". Aquest recull d'articles van ser la base de "Las uvas de la ira". L'Anna me'l va recomenar quan vaig parlar en un post de les fotos de la Dorothea Lange i el meu marit me'l va regalar no fa gaire. Us el recomano com a preludi. És un llibre curtet i, si ja tenia ganes de Steinbeck abans de començar, després de llegir-lo me n'han vingut moltes més.

A "Los vagabundos de la cosecha", Steinbeck ens parla de la situacio dels temporers a Califòrnia. Ens explica quina és la seva situació després d'arribar des de la Dust Bowl (els estats del mig oest americà en els que, a més de la depressió econòmica, una sequera prolongada havia acabat amb les collites, i unes grans ventades s'havien acabat emportant la terra literalment). Explica com viuen (malviuen) les famílies de temporers, com l'equilibri precari en el que es troben fa que qualsevol imprevist els aboqui a la mes absoluta misèria (us sona?). I finalment fa una cosa que m'ha deixat ben parada: proposa solucions! Això és nou per mi! Algú que no només s'adona i denuncia la desgràcia, sino que a més busca maneres per erradicar-la.

Steinbeck descriu molt bé la situacio. Hi ha una ànima de periodista en el que fa. Però alhora va més enllà de la mera descripció. I es nota sobretot quan parla dels temporers i diu que el pitjor no és que han perdut les seves terres, sino que han perdut la seva dignitat. La dignitat com a persones. Allò que fa que s'aixequin cada dia amb ganes de canviar la situació, de millorar la vida de les seves famílies. I busca maneres de retornar-los-la: la recuperació d'aquesta dignitat com a via de recuperació econòmica.

"... Un hombre al que llevan de un lado para otro como si fuera una bestia, rodeado de guardias armados, hambriento y obligado a vivir entre la suciedad, pierde su dignidad, pierde el lugar que legítimamente le corresponde en la sociedad y, por consiguiente, su ética social."

Així doncs, si us ve de gust, dono el tret de sortida a la lectura de "Las uvas de la ira". Espero que ens agradi. Jo, si més no, li tinc moltes ganes.

dimecres, 12 de desembre de 2012

Val més caure en gràcia...




No fa gaire em van fer arribar un llibre a casa. Des de l'editorial Columna em va enviar un llibre sobre maternitat no se si amb la intenció de que en digués alguna cosa al blog (a mi és que no m'han enviat mai res sense motiu ni m'han tocat gaires premis, així que no se com manegar-me-les en aquests temes...).

El llibre es diu "Mare en pràctiques" i l'ha escrit l'Agnès Busquets, actriu que col·labora en diversos programes de ràdio i televisió i que des de no fa gaire és mare. D'entrada la frase amb la que et venen el llibre diu: "tot allò que sempre has volgut saber sobre la maternitat però mai no ha gosat contar-te (això si: amb molt d'humor...). A veure, a mi m'agraden els llibres entretinguts que et fan passar una bona estona sense més pretensions que aquesta. Aquest estiu, sense anar més lluny, vaig llegir "39+1" de la Sílvia Soler i m'ho vaig passar la mar de bé. Però "Mare en pràctiques" com a molt m'ha arrencat un mig somriure. És que no li he trobat la gràcia per enlloc! I mira que m'hi esforçava eh! però llegia i llegia i només hi veia una "pija-progre-de Gràcia" que havia descobert la maternitat i que mirava de riure's del que li passava sense acabar d'aconseguir-ho. Una mirada al propi melic desorganitzada, sense acabar de trobar el punt entre explicar els temes que anava tocant i fer gràcia amb l'annecdota personal. Vaja, per mi té el pitjor defecte que pot tenir un llibre d'aquest tipus: és avorrit.

Jo no dic que explicar al que un li passa no pugui ser interessant per la resta del món (què faríem amb tant de blog si no?), però com per fer-ne un llibre?????

dijous, 22 de novembre de 2012

Siri Hustvet

He de reconèixer que fins fa unes setmanes el nom d'aquesta escriptora no em deia res de res. Encara pitjor, la coneixia amb un altre nom..."la dona del Paul Auster".

Malauradament passa sovint. Coneixem a les dones per qui tenen de parella. El Paul Auster el vaig conèixer gràcies a unes pel·lícules on ell feia de guionista i que em van encantar: Smoke i Blue in the Face (precioses, si no les heu vist, no us les perdeu).

Després vaig llegir Trilogia a Nova York i també em va agradar molt. Però amb altres llibres del mateix autor no em va passar el mateix. Sé que té molts seguidors però a mi em sembla una mica sobrevalorat, però és una opinió molt personal.

Doncs resulta que aquest conegut autor té una dona que, per mi (només he llegit un llibre) és una escriptora molt gran. He llegit fa unes setmanes Elegía para un americano i m'ha agradat moltíssim.

Té tots els ingredients per a què sigui un llibre gran: una trama de misteri i profunditat emocional. Com diuen a la solapa "Són excepcionals els escriptors que podem a l'hora estimular la nostra intel·ligència i capturar el nostre cor". També comenta algun crític, i estic d'acord, que és un llibre que es pot llegir des de molts registres.

Potser vosaltres ja la coneixíeu per ella sola, però jo m'he de renyar a mi mateixa i fer-me prometre que no oblidaré el seu nom: SIRI HUSVEDT, una de les grans.

PD: Tenia moltes ganes de parlar d'aquesta lectura i per això he fet aquest escrit ràpidament, ara però us deixo el tron a vosaltres...que crec que hi ha alguna que té una lectura al cap per dirigir, oi? ;)

dilluns, 19 de novembre de 2012

Mar de fons

És el mar latent; sembla que no hi ha onades, però el vent ve d'enfora hi deixa restes, petjades sota l'horitzó. No és una mar visible però s'intueix que coses ferotges passen sota la calma. 



Les novel·les sempre tenen mars de fons. Coses que no es diuen, explicacions que van més enllà de les paraules llegides. 

Moltes vegades, coneixent la biografia de l'autor/a podem endevinar algun d'aquests arguments sottovoce

Ja vaig comentar en algun dels posts prèvis a la lectura que aquesta novel·la havia estat dolorosa per la Pearl S. Buck. De fet, sembla que durant un temps va pensar en desfer-se'n i no publicar-la. Per sort s'ho va repensar. Diuen que algunes parts eren massa autobiogràfiques. Podriem especular sobre quines eren.

Sembla que el seu primer matrimoni no va ser feliç. També sé que la seva primera filla patia algun tipus de disminució psíquica severa. Per altra banda, com he dit en alguna ocasió, fou una defensora dels drets de les dones i entre diverses de les seves lluites hi havia la defensa de la anticoncepció i la voluntat que només neixesin nens volguts per les mares. 

Amb aquestes poques pincellades ja podem intuir alguns aspectes de la novel·la que poden haver estat construits, en part, gràcies a material molt íntim i profund de la vida de l'autora. La infelicitat matrimonial, qui sap si una possible infidelitat, qui sap si parts de la relació amb la filla cega, es basaven llunyanament en les sentiments que ella mateixa havia tingut. 

Després també podem pensar que l'avortament descrit, de manera molt velada, fos una denúncia de la situació en que es trobaven algunes dones que havien de avortar en mig del camp xinès.

L'altre tema que és tractat d'una manera molt llunyana, és l'irrupció del comunisme al camp xinès. Apareix l'argument al final de la novel·la i que en cap moment se'n parla de manera directa. Tot i així, crec és molt interessant la lectura que en fa Pearl, des del punt de vista d'un historiador. 

Quan Pearl S. Buck va pulicar la novel·la (l'any 1933) la República Comunista no s'havia encara format. Haurien de passar encara més de 10 anys. Tot i així els comunistes tenien una presència importantíssima en el país. En els anys en que transcorre la novel·la estaven en plena guerra civil (el govern oficial contra els grups comunistes), després patirien una guerra contra el Japó i finalment, després d'una última guerra civil (entre els anys 1945-1949) s'acabaria instaurant el règim comunista i fundant l'anomenada República Popular Xinesa. 

Tot i els abusos evidents que es van dur a terme els anys posteriors a la instauració del règim comunista (i que probablement encara es duent a terme) em sembla que en els moments en que fou escrita la novel·la el comunisme devia significar una bafarada d'aire fresc per una població amb uns nivells de marginació i pobresa molt importants. No només això, el comunisme aportà, en un món on la desigualtat era mil·lenaria, la sensació de que les coses podien ser diferents. Mai s'ha de subestimar l'esperança-

Els personatges de la novel·la però, no es senten protagonistes ni pertíceps de res. De fet, no sembla que tingun massa clar qui són els comunistes. Radicals, gent que vol posar el món al inreves o delinqüents. Només un d'ells està ben al tanto.

Tot i que el que he llegit sobre Pearl S. Buck ha estat que no li va agradar gaire la instauració del comunisme a la Xina, jo tinc la sensació que Pearl parla del petit comunista de la novel·la amb simpatia i molta empatia, o potser això és el que vull veure...vosaltres que en penseu?

Bé, amb aquests mars de fons de la novel·la dono per acabada la meva part de la feina! Espero que us hagi agradat la lectura i si alguna encara no l'ha fet, encara hi és a temps. Els posts seran aquí per quan els necessiteu!

dimecres, 14 de novembre de 2012

Per què "la Mare" no té nom?

A llarg de tot el llibre ens adonem que no hi ha noms propis. La mare és anomenada Mare, el Fill, el Cosí, la Dona del cosí i així tots els personatges.

He llegit diverses teories per intentar explicar la falta de noms. Alguns diuen que és una manera de categoritzar els personatges, fer-los universals. Altres que és la fórmula que té l'autora de marcar distàncies. 

Doncs bé, resulta que la resposta és molt més senzilla. La vaig descobrir l'altre dia per casualitat.

El meu home va arribar l'altre dia a casa amb un regalet per a mi. El llibre Grandes pechos, amplias caderas, de l'últim premi Nobel (ja en vaig parlar fa poc!). 

A la introducció vaig llegir aquesta petita frase, parlant sobre l'ús dels noms propis a la Xina camperola. 

"Entre familiares, los nombres propios se emplean mucho menos que los términos que designan relaciones (Primera Hermana, Hermano Menor, Viejo Tres)"

Així que resulta que el que va fer Pearl S. Buck fou escriure un text tal i com l'hauria escrit un escriptor xinès, acostumat a parlar de la gent propera sense utilitzar noms propis, sinó Mare, Pare, Fill, etc.

De pas, aquesta explicació ens dóna peu a pensar en la profunditat amb què l'autora coneixia la realitat xinesa. 

Misteri resolt!

dissabte, 10 de novembre de 2012

Caminar amb les sabates d'un altre

Heus aquí la primera reflexió que m'ha provocat la lectura de La Madre. 
L'altre dia llegia una entrevista a una periodista americana. No en recordo el nom. Em vaig quedar amb l'anècdota que explicava al principi de l'entrevista. Deia que el seu pare li havia recomanat que abans de jutjar a ningú primer havia de caminar amb les seves sabates. 


La mare de llibre, si no haguéssim llegit el llibre, probablement no ens hauria caigut gaire bé. No és una mare perfecta, ni molt menys. A vegades crida massa, no és massa comprensiva en alguns moments. Les preocupacions que té, o moltes d'elles, no són les nostres. Tenir un fill mascle, casar bé els seus fills, que no la jutgin al poble perquè el seu marit l'ha abandonat, la vergonya de les relacions extramatrimonials i tantes altres coses. Però resulta que l'autora ens fa caminar amb les seves sabates. No només això, ens posem el seu vestit, provem el que ella menja i caminem pels mateixos camps. Veiem les postes de sol que ella mira i parim quan ella ho fa. D'aquesta manera, deixem de jutjar-la des de bon principi. Aprenem a entendre-la. Potser no compartim tot el que fa, però podria ser perfectament una amiga.

Fa molts anys Toni Morrisson, una altra escriptora excepcional, deia en una conferencia dedicada precisament a l'autora, Pearl S. Buck, amb afectuosa ironia; "em va enganyar y em va fer sentir que tots els escriptors escrivien amb simpatia, empatia, honesta i directa sobre altres cultures". 

Ens ha enganyat a totes i ens ha fet creure per uns dies que la mirada cap als altres sempre serà així, empàtica i curiosa. Malauradament, massa vegades mirem  als demés amb els nostres perjudicis i jutgem i decidim que està bé i que no, sense ni tant sols calçar-nos les seves sabates. 

dilluns, 22 d’octubre de 2012

Il·lustrant la Mare

Aquesta entrada és en primer lloc per saber com va el tema de la lectura, si l'heu acabada, si l'heu començada o si hi esteu engrescades. Per comptar una mica en quin plaç començo a proposar temes.

Mentre també se m'ha acudit posar algunes fotografies que he trobat per la xarxa (la gran majoria a aquest enllaç) de la Xina a la època que està narrada la novel·la, per poder posar imatges a tot el que ens hem imaginat mentre llegiem. Espero que us agradin! 







dijous, 11 d’octubre de 2012

El Nobel de literatura 2012 i la Madre.

Avui li han donat el Premi Nobel de literatura a un autor xinès, Mo Yan. 

En motiu d'aquest guardó al País han publicat a la pàgina web un article publicat l'any 2008 i que parla d'aquest escriptor. 

L'he llegit amb interès, perquè des que he descobert la realitat xinesa de la mà de Pearl S Buck ara tinc sempre curiositat per aquest món. I resulta que aquest article m'ha recordat moltíssim les històries de Pearl. 

La història de la mare que estem llegint ha estat també la d'aquest autor, que una vegada va ser un nen camperol a la Xina més pobre i desgraciada. La vida d'alguna gent és terriblement dura!

Poso en aquesta entrada l'article, perquè crec que complementa perfectament la lectura del llibre de La Madre. 

(Suposo que si ho llegiu no podreu estar-vos de pensar, com m'ha passat a mi, que el llibre Grandes pechos amplias caderas, seria una lectura increïble per al Club!)

La voz recuperada de Mo Yan

José Reinoso, 10 de Maig del 2008, el Pais. 

"Los novelistas siempre tratan de alejarse de la política, pero la novela en sí gira en torno a la política. A los novelistas les preocupa tanto el destino del hombre que suelen perder de vista su propio destino. Y ahí radica su tragedia".

Con esta cita del líder y dictador soviético Josef Stalin, abre Mo Yan, uno de los escritores actuales chinos más prominentes, su libro Las baladas del ajo (Kailas). No es una elección fruto del azar. Mo Yan navega con tranquilidad sobre las aguas torturadas de su propia vida cuando habla de cómo ha llegado a publicar diez novelas, ocho de las cuales han sido traducidas a otros idiomas a pesar del desconocimiento que aún reina en Occidente sobre la literatura china. Porque, quizá, para él, el destino del hombre es también el suyo, y qué mejor manera de contarlo que a través de su tierra, Gaomi, un pobre condado de la provincia costera de Shandong, que le vio nacer un día de febrero de 1955 y ha sido la principal fuente de inspiración de sus obras.

El resultado es un rico abanico de novelas, que mezclan la agitada historia de la China del último siglo con los ritos y tradiciones de las zonas rurales y el alma del pueblo chino, mediante un lenguaje realista, mágico, descriptivo, humanista y satírico, que se ha visto influido, según reconoce, por autores occidentales como Tolstói, Faulkner o Gabriel García Márquez.
Entre sus libros más conocidos, figuran, además de Las baladas del ajo (un retrato de la China rural, ambientado en los primeros años del proceso de reforma puesto en marcha por Deng Xiaoping a finales de 1978); Sorgo rojo (El Aleph, 2002), con cuya adaptación el director de cine Zhang Yimou ganó el Oso de Oro en Berlín en 1988; Grandes pechos amplias caderas (Kailas, 2007) -prohibido en China-, donde pasa revista a la historia china del siglo XX a través de la vida de una mujer, y La república del vino, en el que satiriza la corrupción gubernamental y la obsesión de su país por la comida y el alcohol. Las tres primeras han sido traducidas al español.
Sentado en un clásico sofá, en el llamado bar de los escritores del hotel Raffles de Pekín, rodeado de fotos en blanco y negro de los líderes de la revolución, Mo Yan rompe el silencio y comienza a contar su vida de forma pausada, como corresponde al alias que adoptó cuando empezó a escribir estando en el Ejército.
"Mo Yan no es mi verdadero nombre, yo me llamo Guan Moye. Elegí ese apodo, que significa No hables, en recuerdo a los años en los que no podía dirigir la palabra a nadie", explica mientras hurga en su infancia. "Eran los tiempos turbulentos de la Revolución Cultural (19661976), en los que había conflictos entre la gente de mi pueblo todos los días. Mi padre era agricultor, pero mi familia tenía una posición desahogada, y tenía miedo de que dijera algo inconveniente y trajera la desgracia a los míos. Así que me dijo que no hablara y que aparentara ser mudo".
El silencio y el aislamiento fueron el alimento diario de aquel niño, el menor de cuatro hermanos, que se vio obligado a dejar el colegio cuando estaba en primaria. "Mis recuerdos están repletos de soledad y hambre. La década de 1960 fue muy difícil en China. Pasaba todo el día en el campo cuidando de las vacas y las ovejas, mientras los chicos de mi edad estudiaban y jugaban en el colegio. Había veces que no veía a nadie en todo el día".
Cuando tenía 18 años, el joven Mo entró a trabajar en una fábrica. La mitad del tiempo era obrero, y la otra mitad, campesino. Hasta que, en 1976, intentó entrar en el Ejército. "Era la mejor forma de tener una buena vida. Pero había un límite de edad, así que mi familia cambió mi fecha de nacimiento, y puso un año menos. Entonces, hacer esto era muy fácil, ya que no tenía partida de nacimiento. Por eso alguna gente piensa que nací en 1956".
Tras la muerte de Mao, en septiembre de 1976, y la consolidación de Deng Xiaoping en el poder, en 1979, el Gobierno relajó los fuertes controles sobre la creación literaria, y comenzaron a surgir las primeras obras sobre las pesadillas de la Revolución Cultural. Fue la llamada "literatura de los heridos". La escritura floreció en esos años, dando cabida a un amplio espectro de temas sociales, que incluían desde la corrupción oficial a cuestiones feministas.
Fue en esa época, en 1981, cuando Mo Yan publicó su primera novela, Lluvia en una noche de primavera. Después vino una docena de novelas cortas. "Pero no era fácil. Los oficiales en el cuartel me criticaban porque escribía en lugar de hacer mi trabajo. Así que en 1984 entré en la Escuela de Arte y Literatura del Ejército". Desde ese momento, pudo vivir de la literatura.
Mo asegura que, como a otros escritores de la época, antes y durante la Revolución Cultural, el discurso oficial -"los buenos eran perfectos y los malos no tenían nada bueno"- afectó profundamente a su pensamiento. "Pero, en la vida real, no hay una línea que separe a unos de otros, y más tarde cambié mi forma de pensar. Fue una transformación drástica".
El rábano transparente fue su primer libro de éxito, y el segundo, Sorgo rojo. Este último le permitió consolidar su posición como autor. En 1996, publicó Grandes pechos amplias caderas, donde relata desde los últimos tiempos de la dinastía Qing (1644-1911) hasta la época posmaoísta a través de la historia de una mujer que tiene ocho niñas antes de lograr el deseado varón, todos fuera del matrimonio. Una obra monumental, brutal y realista, en la que enaltece la abnegación y la fuerza de la mujer, pero que fue prohibida en China por dos razones, según cuenta su autor.
En primer lugar, porque se separó de la doctrina oficial, que dictaba que "todo lo que había hecho el Partido Comunista era perfecto, sin ningún error, y lo que había hecho el Kuomintang [el partido nacionalista de Chiang Kai-shek, que perdió la guerra civil contra los comunistas de Mao Zedong] era malvado". En segundo lugar, porque describió "de forma atrevida y directa el cuerpo humano".
Para Mo Yan, hacerse escritor "fue una idea sencilla". Simplemente, quería cambiar de forma de vida porque no tenía futuro en el Ejército. "Una vez, un vecino de mi pueblo que había estudiado en la universidad me dijo que conocía a un escritor que podía permitirse comer tres veces al día jiaozi [una especie de raviolis muy apreciados en China]. Esto era algo inimaginable para un niño de pueblo. Y yo tenía tantas cosas que contar... Hay que imaginar a una persona forzada a no hablar durante 20 años, que de repente puede contar todo lo que ha visto y experimentado. Éste ha sido el verdadero poder detrás de mi escritura".
Mo Yan asegura que la literatura latinoamericana de los años ochenta, en especial el colombiano Gabriel García Márquez, ha tenido una gran influencia en su obra. "El realismo mágico activó mis experiencias acumuladas en el pasado. Había muchas similitudes entre la vida en mi pueblo y la de sus libros. En mi pueblo no había luces por la noche, y, cuando abrías la ventana, podías ver las hogueras brillando en el campo en la oscuridad. Mis recuerdos de infancia están plagados de fantasmas. Mis abuelos me contaban también muchos cuentos de espíritus. Después me di cuenta de que no debía copiar el estilo de García Márquez. Lo más importante que aprendí de él fue su espíritu innovador".
Mo asegura que encontró su propio estilo a partir de 1985, un estilo que define como "realista", y que utiliza estructuras narrativas complejas, cargadas de simbología, con profusión de personajes e historias largas. "Pero mi realismo es diferente del utilizado en el pasado en China", insiste; aquel realismo socialista, idealizador de la vida rural, que marcó los años del maoísmo, y que, según remarca, "no decía la verdad"; "aquel que describía al Kuomintang como al diablo y al Partido Comunista como a un dios". "Mi realismo habla de la gente normal. Presento al lector todo tipo de caracteres, personajes con los que no ha tenido contacto nunca, situados en un ambiente especial, en el que se puede respirar el olor y oír los sonidos de la vida rural".
El escritor desgrana su existencia poco a poco, mientras sorbe con calma un zumo de naranja. Y cuando se le pregunta cuántos libros ha vendido, afirma que lo desconoce. "Unos dos millones, creo. Pero no lo sé. En cuanto publicas un libro en China, al día siguiente llegan las copias piratas".
Dice que la novela de la que se siente más orgulloso es la última, La vida y la muerte me están desgastando, publicada en 2006. "La mayoría de mis libros utilizan un estilo copiado de Occidente. Éste tiene mi propio estilo, he roto con esas influencias".
Asegura que los autores chinos se diferencian de los occidentales en que representan la psicología de los caracteres mediante su lenguaje y sus actos, mientras que los extranjeros describen directamente la psicología del personaje. Entre sus autores extranjeros preferidos, cita también a Ernest Hemingway, Günter Grass y el japonés Yasunari Kawabata. Y entre los chinos, a Lu Xun y la novelista actual Wang Anyi.
Afirma Mo Yan que de las mil novelas largas que se publican cada año en China, menos de veinte son buenas. Pero su lectura consiste básicamente en obras occidentales traducidas al chino. A ello dedica la mayor parte de su tiempo, además de ver la televisión, porque desde que acabó el último libro no ha escrito una palabra. Cuando se ponga de nuevo a la tarea, lo hará en esas horas en que el día llega a su fin. "Entre las nueve y las doce de la noche, cuando hay más tranquilidad y no suena el teléfono". Y no utilizará el ordenador, porque le cansa la vista y es más lento. "Lo empleé durante cinco años, pero ahora utilizo el bolígrafo".
Mo Yan, que tiene una hija de 27 años, afirma que no tiene ningún pasatiempo, pero le gusta el teatro y de vez en cuando viaja al extranjero. Cuando No hables habla, emite un cierto halo de tristeza. Quizá cicatriz de la dura infancia que ha marcado su obra. "Cuando tenía cinco años [durante el gran salto adelante, el fallido movimiento de industrialización rural lanzado por Mao Zedong, y que originó grandes hambrunas y la muerte de millones de personas], los niños de mi pueblo tenían el vientre hinchado como en África. Los árboles eran blancos porque nos habíamos comido la corteza". Sólo cuando se ha catado la amargura, se es capaz de escribir, defiende.
Mo Yan, que en alguna ocasión ha sido mencionado como posible candidato al Premio Nobel de Literatura, cree que aún está lejos el día en que este galardón caiga en manos de un autor chino [Gao Xinjiang, que lo recibió en 2000, tiene nacionalidad francesa desde 1998]. "Quizá dentro de cien años", dice lacónico. "Es un premio occidental, es difícil para los extranjeros comprender la literatura china. Además, es compleja de traducir a otros idiomas". Pero cuando analiza por qué los autores chinos son mucho menos conocidos fuera de sus fronteras que los japoneses, como Yukio Mishima, Yasunari Kawabata o Haruki Murakami, se muestra duro: "No han sido lo suficientemente buenos. La literatura china reciente comienza a ser literatura real en la década de 1980. Entre 1949 [fecha de creación de la República Popular por Mao Zedong] y 1979, estuvo cargada de política".
¿Significa eso que los autores chinos pueden escribir hoy lo que quieran? "Aún hay cosas que no se pueden plasmar de forma directa, pero la situación es mucho mejor que en el pasado. Un buen escritor sabe encontrar la mejor manera para contar lo que quiere decir". -

divendres, 5 d’octubre de 2012

A punt de començar

Aquest post l'escric per saber si ja teniu l'edició de la Mare (La Madre, The Mother) amb vosaltres, perquè m'expliqueu si us ha costat molt trobar-la i que us sembla el llibre que teniu entre les mans, a un primer cop d'ull...

També i sobretot és una entrada per mirar si els comentaris del bloc es poden fer amb normalitat, perquè en el post anterior hi van haver alguns problemes. Així que encara que sigui per dir una coseta curta, intenteu comentar, per comprovar que no hi ha problemes. Així podrem començar la marxa amb normalitat.

Per anar obrint boca us poso l'inici de la novel·la. Una frase.

En la cocina de la pequeña granja, techada de bálago, la madre estaba sentada en un bajo taburete de bambú, frente al fogón de barro, alimentando con hierba el fuego que adría bajo la caldera de hierro.

divendres, 28 de setembre de 2012

La mare

A qui li importa la vida d'una humil mare anònima que va viure a principis de segle a algun racó perdut de la Xina? A la seva vida no hi va passar res massa diferent que a la resta de mares del seu voltant. Una vida dura i treballada més. A qui li interessa? Doncs a molta més gent de la que podem pensar. A nosaltres per exemple. Perquè podem sentir-nos properes a tantes coses, perquè compartim tants anhels i tantes preocupacions, perquè sabem que és tenir un fill propi entre els braços, estimar-lo i buscar el millor per ell. Probablement mai ens trobarem amb els problemes que va tenir aquesta mare, però podem arribar a entendre-la.

The mother, escrit l'any 1933 per la Premi Novel Pearl S. Buck és el llibre que hem triat perquè ens acompanyi aquesta tardor al club. Parla d'un mare però de moltes altres coses, d'una època i d'un país llunyà, per exemple.

Pearl S. Buck va escriure un llibre amb una estructura fàcil, uns personatges ben dibuixats i amb vocació universalitzant, doncs cap d'ells té un nom, tots són la mare, el pare, els fills, etc. 

El va escriure tres anys després de guanyar el Premi Pulitzer amb la seva obra cabdal La Bona Terra. Aquesta és considerada una obra menor i de fet, sembla que l'autora, un cop el va tenir escrit se'n va voler desfer. Però no tan perquè no li agradés el resultat, sinó perquè la considerava massa personal, hi havia posat massa de la seva pròpia vida de mare i d'esposa i, sembla, això la feia sentir incòmoda. Podríem dir que, amb totes les distàncies culturals possibles, la mare de la novel·la és una mica la pròpia Pearl S. Buck.

Quan vulgueu, comencem el trajecte.

Sobre les edicions, jo vaig comprar-ne una a la llibreria Documenta de Barcelona de l'editorial Debolsillo, molt bé de preu. Crec que ara per ara és l'única edició en castellà que es pot comprar. Si en coneixeu cap altre, ja ho explicareu. De tota manera, aquelles que pugueu, sempre és millor llegir-ho en la llengua original!


divendres, 21 de setembre de 2012

Pearl S. Buck

Ja fa algun temps vaig fer una entrada al meu bloc on parlava de les 4 dones que havien guanyat el Premi Nobel de Literatura essent mares. Entre totes elles n'hi havia una que em va cridar especialment l'atenció. S'anomenava Pearl S. Buck. Com explicava a la seva minibiografia, havia viscut gran part de la seva vida a la Xina i tenia un coneixement profund d'aquell territori. Per altra banda, era sorprenent l'interés que havia tingut sempre per l'infància. La seva primera filla havia nascut amb algun tipus de disminució física important. Tot i aquestes dificultats va decidir adoptar fins a 7 nens més. Una marassa, vaja. 

No em sonava gens el nom i vaig decidir investigar quines novel·les havia escrit. La gran sorpresa va ser trobar, entre els més de 80 títols de la llista, un que formava part de la biografia de la meva família. Viento del Este, Viento del Oeste. Aquest havia estat el llibre de capçalera de la meva besàvia, ni més ni menys. Segons diuen a casa, el llegia cada any. Recordo com fa temps la meva mare també se'l va llegir en molt pocs dies. 

Com comprendreu, aquest estiu no he tingut alternativa que llegir-lo. I és molt maco, s'explica molt bé la vida de la dona a Xina i parla molt, com podeu sospitar, del tema de la maternitat. M'ha fet molta ilusió trobar-lo a casa i llegir-lo, en una edició antiga, potser la mateixa que havia llegit la meva besàvia, qui sap. 

Ara estic una mica ficant-me en la literatura de Pearl S. Buck i fa poc he llegit un altre llibre d'ella que encara m'ha agradat més. La madre, sobre la vida d'una camperola xinesa. És increïble com aconsegueix que vegis el món a partir del seus ulls, que pateixis amb els seus patiments i que entenguis els seus neguits. 

Us la recomano, perquè és bona i perquè crec que s'ha de recuperar la seva lectura. Una dona que va guanyar el Premi Nobel l'any 1938 i que en el seu moment va ser una escriptora de Best Sellers. Posteriorment ha estat oblidada, em temo que perquè la seva literatura és 100% femenina.

Doncs millor, oi?

dijous, 13 de setembre de 2012

La prostituta santa


Aquest és el nom amb que alguns crítics han batejat el personatge de la dona prostituta que apareix en varies obres de Dostoievski.
Com la Sonia de Crim i càstig o la Liza de Els dimonis; la també Liza d'Apunts del subsòl és una noia prostituta a la que el protagonista, en un moment de grandesa, pretén "salvar" i a la que després, quan aquesta veu la seva trista realitat, és incapaç d'ajudar.

En la segona part del llibre, Dostoievski ens fa un retrat del personatge, que ens explica en primera persona un seguit de situacions. Jo penso que és en aquesta segona part quan coneixem en profunditat al senyor del subsòl, millor que no pas en el monòleg de la primera. Aquí, al veure'l interaccionant amb d'altres personatges, el copsem perfectament en les seves misèries i embolics. Veiem com, inconscientment però amb persistència, va forçant situacions que ja s'intueix de bon principi que acabaran malament. Posa constantment la seva persona, la seva consciència,  a prova.

Així ho veiem en els seus passejos per l'avinguda Nevski,  que viu amb l'obsessió de no cedir el pas davant d'un oficial (" Yo no me aparté una sola pulgada y pasé junto a él en pie de absoluta igualdad", diu quan per fi aconsegueix el seu propòsit);  en el sopar amb antics coneguts on ell s'autoconvida (boníssim el moment on no para de donar voltes a la taula: "No cabía humillarse más desvergonzada y conscientemente, y yo me daba plena cuenta de ello, pero a pesar de todo seguia yendo y viniendo de la mesa a la estufa y viceversa")  i la trobada final amb la prostituta.

És amb ella quan el protagonista força al màxim la situació. Juga amb ella, la manipula i li fa crear un estat d'esperança que després no podrà acomplir. "Desde hacía largo rato advertía que estaba volviendo a Liza el alma del revés y oprimiéndole el corazón; y cuánto más persuadido estaba de ello, más ansiaba conseguir mi propósito lo más pronto y plenamente posible."  Aquesta frase crec que resumeix bastant bé el que li ocorre al protagonista al llarg del llibre: s'enreda i s'enreda tant que al final, ja no li queda més opcions que seguir a fons fins al final.

I la Liza és testimoni i víctima d'aquest procés, d'aquest joc del protagonista. Veure el mal que li causa fa bastant difícil que acabem apreciant al personatge protagonista. Les humiliacions que intenta fer als seus antics companys són fins i tot còmiques, però amb Liza és diferent perquè juga amb les seves il.lusions.

Així és almenys com he vist jo el llibre.
Un llibre que m'ha agradat moltíssim, segurament per tenir aquest protagonista tan controvertit. Són pocs els llibres que donen veu a aquesta part del "jo" tan obscura. A més, està molt ben escrit. La segona part, sobretot, és brillant.

Què us ha semblat a vosaltres??

dimarts, 4 de setembre de 2012

Dos i dos són quatre

 Aquesta és una de les frases més repetides pel protagonista d'Apunts del subsòl durant la primera part del llibre.

"Estoy de acuerdo en que "dos y dos son cuatro" es una cosa excelente, pero si hemos de ser justos hay que reconocer que la fórmula "dos y dos son cinco" es también a veces una cosa muy bonita".

Així el "dos i dos són quatre" esdevé una mena de metàfora a la racionalitat, tant de la ciutat on viu (San Petersburg en aquella època era una ciutat amb molts funcionaris) com del mode de vida en general, del que en fa una crítica molt àmplia.
Però tan àmplia que, al meu parer, es torna generalista i en ocasions vaga, sense centrar-la en un objectiu determinat. I tot i que diu moltes veritats, també ratlla el deliri i l'extravagància, ambdues potenciades pel fet que el narrador és molt reiteratiu i sembla que  parli sol davant d'un auditori imaginari.

La primera part és, doncs, un monòleg força filosòfic sobre la condició humana, que més tard influenciaria a autors existencialistes com Camus o Sartre. I del que tindrà reminiscències  el Gregorio Samsa de La Metamorfosi de Kafka. I segur que n¡i ha més, d'autors i personatges amb aquest rastre.

Una primera part molt interessant a nivell filosòfic però sense cap fil narratiu que atrapi al lector i això fa que, almenys a mi, em suposés un esforç llegir-la tot i la seva brevetat. Comparada amb la segona part,  és més feixuga. El protagonista, a més, es presenta de bon principi a si mateix com un home antipàtic. I no té ni nom, fet que el manté encara més distant al lector.

Hi ha qui diu que pot semblar-se al Dostoievski d'aleshores, que patia trastorns emocionals a causa  de la mort de la seva esposa i poc després la del seu germà. 

De totes maneres, aquest personatge poc atractiu i sense heroisme es va perfilant poc a poc com a molt vulnerable i hi ha moments, sobretot en la segona part, en que crec que sí que és més fàcil identificar-s'hi i estar-ne a favor. Però sempre amb aquest punt d'estranyesa, de certa vergonya aliena davant les seves actuacions. Magnifica molt les situacions i s'enreda sol en un embolic del que després li costa sortir-ne, però és tan perseverant en el que decideix que fa que, almenys jo, llegeixi les seves aventures amb cert espant però alhora amb un somriure als llavis.

Què en penseu vosaltres? Enteneu al personatge i les seves crítiques? És un boig o un heroi?
Dos i dos són quatre?

dimarts, 7 d’agost de 2012

Reflexions sobre el subsòl

Fa uns dies vaig finalitzar el llibret que ens va proposar llegir l'Onavis i estic molt satisfeta de la lectura. Per una banda per haver-l'ho finalitzat. No és un llibre fàcil, és un llibre, diriem, una mica repelent, el monóleg d'un personatge perturbat que et cau malament des de bon principi. Però val la pena fer l'esforç i crec que el fet que fos una lectura "compartida" m'ha ajudat a seguir endavant.

Crec que és un llibre amb moltes lectures i que fa reflexionar. La meva opinió és que hi ha una lectura personal, sobre els fantasmes i perversions de cadascú i una més de context, vull dir, que es tracta, trobo d'un retrat molt pesimista de la modernitat, de l'individu dins d'una gran ciutat moderna, en aquest cas Petersburg.

M'he decidit a escriure aquest post perquè abans de llegir el llibre em vaig llegir el petit pròleg de la meva edició i crec que fer-ho m'ha anat molt bé. M'ha servit per llegir les pàgines d'una altra manera i m'ha ajudat a trobar-li el suc. Per això volia compartir amb vosaltres part del text del pròleg, per si us va bé. L'autor és el francés André Gide.

El que s'ha retret sobretot a Dostoievski en nom de la nostra lógica occidental és, em penso, el carácter irracional, irresolut i sovint quasi irresponsable dels seus personatges. El que ell representa, ens diuen, no és pas la vida real, sinó malsons. Això ho trobo perfectament fals; però concedim-ho provisionalment, i no ens conformm a respondre amb, Freud, que hi ha més sinceritat en els nostres somnis que en les accions de la nostra vida. (....) Escoltem el que diu el mateix Dostoievski ens diu dels somnis(...) "L'extravagància del vostre somni us fa somriure i al mateix temps percebeu que aquell teixit d'absurditats amaga una idea, pero una idea real, una cosa que existeix i que ha existit sempre al vostre cor". Despertant-nos dels seus llibres, sentim igualment, tot i que la nostra raó es negi a donar-hi sentiment, que l'autor acaba de tocar algún punt secret que "pertany a la nostra vida veritable".

Ho subscric. Com en un somni, hi ha certes coses que diu el perturbat del subsòl que etenem i reconeixem en algún punt amagat e inconfesable de la nostra realitat.



dimarts, 17 de juliol de 2012

La vida de l'autor

Fiódor Mijailovich Dostoievski, (Moscú, 1821-San Petersburg, 1881) és, sens dubte, un dels grans novelistes russos.
Fill d'un metge i d'una mare que li inoculà el gust per la literatura, es va quedar orfe ben aviat. Primer de mare i, als divuit anys, de pare, que va ser assassinat per un cotxer. Diuen que aquest fet el va turmentar molt ja que ell, dins del seu inconscient, creia haver desitjat aquesta mort abans que passés, ja que el seu pare es comportava amb ell de manera violenta. Un dels episodis del llibre de Els germans Karamàzov podria estar basat en aquest fet.
Així doncs, un cop orfe,  es va veure obligat a  escriure per a subsistir, primer fent traduccions i després escrivint novel.les.

El 1846 va publicar la seva primera novel.la, Pobres gentes, que va tenir una molt bona acollida, tot i que no es va traduir en una fama posterior de les seves pròximes obres.
El 1849, caigut en l'oblit com a escriptor, va ser condemnat a mort per col.laborar amb grups lliberals i revolucionaris. Fins i tot van arribar a simular la seva execució, per a perdonar-lo poc després, a canvi de passar 4 anys en una pressó de Siberia. Allí es va empapar de la multitud de caràcters i personatges que trobem  a les seves obres i, en concret, a Memories de la casa morta.


Un cop lliure va casar-se amb una viuda de pocs recursos,  Maria Dmítrievna Isáieva, que va morir poc temps després, mentre escrivia Apunts del subsòl.

El 1866 va publicar El jugador,  la primera de les considerades les seves grans obres i que el va consagrar com a un gran autor.
En aquesta època es torna a casar amb la jove Ana Grigorievna, que va donar a llum una nena que va morir pocs dies després.  Aquest va ser un cop dur per ell i a partir d'aquest moment va començar a abandonar-se, també perseguit per acreedors. Va començar a jugar i a patir atacs epilèptics. La publicació de L'idiota (1868) o Els dimonis (1870), el van acabar de convertir en un escriptor ben valorat a Rússia.

El 1880 publica Els germans Karamàzov, que condensa els temes més característics de la seva literatura: els anàlisis psicològics, la relació de l'home amb Déu i l'angoixa moral de l'home modern. 

Va morir el 1881, quan gaudia de força reconeixement.

divendres, 13 de juliol de 2012

Desmunant Dostoievski

Quan vaig cursar l'assignatura optativa de Literatura russa, de la carrera d'Humanitats, un dels llibres de referència sempre citat per la professora era el Curso de literatura rusa, de Vladimir Nabokov. Un llibre que és la recopilació de les classes de literatura russa que va  impartir l'escriptor Nabokov durant els anys 40 en diverses universitats d'Estats Units.
El llibre és un manual que fa un repàs dels grans autors russos i de les seves obres més importants. A més, ho fa aportant grans valoracions personals, fet que fa el llibre molt recomanable, s'estigui o no d'acord amb el que diu.
Es nota, per exemple, que li agrada molt més Tolstoi que Dostoievski, i que considera a Txèchov un dels més grans autors russos.

Vladimir Nabokov

Moltes veus han criticat al llibre perquè diuen que fa una crítica demolidora de Dostoievski, que no el deixa gens de bé. De fet, es carrega punt per punt el llibre de Crim i càstig, des del personatge, la trama i l'ètica subjacent.

Aquí va Nabokov desmuntant Dostoievski:


" La falta de gusto de Dostoyevski, sus monótonos tejemanejes con personas aquejadas de complejos prefreudianos, su manera de refocilarse en las desventuras trágicas de la dignidad humana, todo eso es difícil de admirar".

" Dosotoyevski caracteriza a su gente a través de la situación, a través de cuestiones éticas, de sus reacciones psicológicas, de sus estremecimientos interiores. Una vez que ha descrito el aspecto de un personaje, se acoge al trasnochado procedimiento de no volver a referirse a su aspecto físico concreto en las escenas en que aparece. No es así como trabaja un artista, digamos Tolstoi, que todo el tiempo está viendo mentalmente a su personaje y sabe exactamente qué ademán específico va a emplear en tal o cual momento".

 “Dostoyevski parece haber sido escogido por el hado de las letras rusas para ser el mayor dramaturgo de Rusia pero erró el camino y escribió novelas”.
 
Amb aquestes opinions de Nabokov, la meva intenció no es pas fer-vos passar les ganes de llegir el llibre que tenim entre mans, que és una petita perla. Però penso que és bo tenir aquest document present, ja que té raó en algunes de les coses que diu.

 A mi, personalment, sempre m'ha atret molt el personatge de Dostoievski en sí, que crec que està envoltat de molt misteri (en una próxima entrada parlaré de la seva vida),  però a l'hora de la veritat potser sí que m'han agradat molt més les obres de Tolstoi o Gogol.  Potser Dostoievski és més bon filòsof que escriptor. És el conjunt de la seva obra el que és gran, però costa troba una obra brillant per sí sola. La culpa és, probablement i al meu parer, de que els seus personatges principals són sovint força antipàtics i recargolats, com el del funcionari d'Apunts del subsòl, als quals posa en situacions límit.

Què en penseu, vosaltres?  L'heu començat a llegir?

dilluns, 9 de juliol de 2012

Nova lectura al club: Apunts del subsòl


Aquest estiu tenim nova lectura al club: Apunts del subsòl, de Fiódor Dostoievski

Una novel.la curta de l'autor rus, de les considerades dins del grup "novel.les d'idees", on fa un retrat psicològic a fons del seu personatge principal, un ex-funcionari que viu aïllat del món i que diserta sobre la naturalesa humana.  També traduïda com a Memòries del subsòl, són apunts del subconsient d'un personatge que segurament té molt a veure amb el propi autor. Amb una primera part més filosòfica i una segona més "pràctica" i narrativa.
Però això ja ho anirem veient més endavant....

De moment, l'important es començar a buscar el llibre (jo ja el tenia per casa, en una edició de butxaca d'Alianza Editorial) i anar llegint amb calma. No hi ha pressa! Durant l'estiu aniré penjant informació sobre l'obra i l'autor i de cara a principis de setembre podem començar a comentar-lo, si va bé.

Què us sembla? Ens submergim a la Rússia del XIX, a la ciutat de San Petersburg dins la vida d'aquest personatge?

Us deixo l'advertència preliminar que fa Dostoievski al principi de l'obra, per anar fent boca i perquè és la millor manera de presentar-la:

" Tanto el autor de estos Apuntes como los Apuntes mismos son, por supuesto, ficticios. Ello no quita para que, atendiendo a las circunstancias en que se ha formado nuestra sociedad, puedan y aun deban existir en ella personas como el autor de estos Apuntes. Yo he querido retratar ante el publico con más nítidez de lo habitual un personaje de nuestro pasado reciente, representativo de la generación que aún pervive. En este fragmento titulado "Subsuelo", el tal personaje se presenta a sí mismo, ofrece su visión del mundo y, por así decirlo, trata de explicar el motivo de su aparición entre nosotros y por qué tal aparición era inevitable. En el segundo fragmento se ofrecen los apuntes mismos de este personaje sobre algunos acontecimientos de su vida"


dissabte, 7 de juliol de 2012

Llegint "Primer amor"


Aquest és el llibre que em vaig comprar a la llibreria Laie, el dia de la trobada.
Com que aquest any estic llegint sobretot autors contemporanis, tret de l'Austen, Sofòcles i Poe que hem llegit al club, tenia ganes d'agafar un autor clàssic, i la literatura russa del segle XIX és un pou sense fons de llibres meravellosos. Jo me'n vaig enamorar des que vaig fer una optativa de literatura russa a la carrera, i les obres de Dostoiyevski (del que em falta llegir Los hermanos Karamazov!), Tolstoi, Turguénev, Gogol, o Lérmontov que ens van fer llegir em van agradar moltísssim.

Així que quan vaig trobar aquesta novel.la curta d'Ivan Turguénev no m'ho vaig pensar dues vegades. De l'autor m'havia llegit Pares i fills (molt recomanable, exposa molt bé els conflictes generacionals) i també Diario de un hombre superfluo.

Primer amor explica l'enamorament d'un jove que, durant l'estiu, té com a veïns una princesa russa entrada en la misèria i la seva filla Zenaida. El despertar dels sentiments en aquest jove i els jocs i subterfugis que utilitza la filla de la princesa, a qui li encanta estar envoltada de pretendents, són els que marquen la història d'aquest llibre, que dura un estiu. El llibre explica en primera persona tots els estadis pels que passa el personatge, com van mutant els seus sentiments, fins arribar al final, que té un gir imprevisible que no explicaré.
 
     El que m'agrada d'aquesta novel.la és l'atmosfera en que submergeix al lector: una casa de camp; personatges amb noms tant inspiradors com Voldemar, Madame Loskaia, Zasekin o Maidánov; lectures de poemes; jocs i proves entre els pretendents de la noia...

Un molt bon llibre per endinsar-se en les novel.els russes del dinou, si encara no es coneixen, o per complentar-les si es té poc temps, ja que és molt curteta en comparació a les grans obres d'aquests autors.
Un llibre d'aquests que s'obre amb delicadesa perque saps que et transportaran a un altre món, a una època llunyana exquisidament descrita.

Potser per la propera lectura del club podríem agafar algun d'aquests grans autors russos! Algú s'animaria??

dijous, 5 de juliol de 2012

Llegint "Une forme de vie"

 
Aquest llibre és el que em vaig llegir durant el viatge en tren d'anada i tornada a Barcelona el dia de la II trobada de mares blocaires.

Tots els llibres de l'Amelie Nothomb són ben curtets, i aquest no és una excepció. No és el primer de l'autora que em llegeixo d'una sentada.  Me'l vaig llegir en francès, com faig últimament amb aquesta autora, ja que són històries que enganxen des d'un principi i escrites amb un llenguatge molt proper, que no fa necessària, per algú amb un nivell mitjà de l'idioma,  la interrupció per mirar al diccionari cada dos per tres.

Une forme de vie és un llibre epistolar, amb dos únics protagonistes.  El que escriu les cartes, un soldat destinat a l'Irak, amb un gran excés de pes que ha guanyat durant el reclutament. A ran de l'intercanvi de cartes, converteix la seva obesitat, que no para d'augmentar dia a dia, en la seva mena d'obra d'art, el seu objectiu a la vida, en la seva "forma de viure".
La que rep les cartes és ni menys ni més que la pròpia Amelie Nothomb, convertida en personatge del llibre. Així, ens assabentem de les seves rutines com a escriptora a través d'un estil que ella mateixa, en diverses entrevistes, anomena "autobiografia ficticia".

L'intercanvi evoluciona fins un final inesperat que, tot i que obert, tanca força bé el llibre.
No és el millor que m'he llegit de l'autora, però m'ha agradat molt. Mai em defrauda. I això que treu un llibre cada any!

Per si a algú li interessa, en aquesta pàgina hi ha un link al primer capítol, en català, en PDF.

dimarts, 3 de juliol de 2012

Llegint "El collidor de vesc"

 
Aquest llibre és una petita joia.
Un llibre que sorprèn, que no t'esperes.

Costa molt de definir El collidor de vesc. Comença sent un llibre molt descriptiu, centrat en un únic personatge. I tot i que es manté així fins al final, la història té un punt de gir que no t'esperes que converteix el llibre aparentment rural i tranquil que t'havies començat a llegir, en una espiral d'esdeveniments intel.ligent i divertida, on l'autor treu suc de les pedres, portant a l'extrem una situació rocambolesca  Un llibre, doncs, amb punts surrealistes que disecciona fins al límit una escena en un únic espai, reflexionant sobre els mitjans de comunicació, sobre la capacitat de deixar-nos portar de la societat actual, sobre els prejudicis, sobre la fe....

Un llibre, a més, escrit amb les entranyes, molt carnal. El personatge principal, el Jesús Deulofeu, se'ns fa present no només a través de les seves reflexions, sinó que es materialitza a cada pàgina també amb els seus fluids corporals: la seva suor, el seu semen, els sucs gàstrics i la seva condició més íntima ens acompanyem durant tot el llibre.

Molt i molt recomanable. A mi em va sorprendre molt agradablement, i tothom del meu voltant que se l'està llegint opina el mateix. El collidor de vesc, sens dubte, no deixa indiferent a ningú.   

I l'autor és de les terres de Lleida i amic del meu home!

dilluns, 2 de juliol de 2012

Llegint L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra


 Ja fa uns dies que em vaig acabar aquest llibre, que em vaig lllegir en una setmana.

D'entrada, els best-sellers em fan una mica de mandra. Intento resistir-me una mica al principi, però també he de dir que me'ls acabo llegint. I normalment en trec una bona impressió. Els últims que recordo haver devorat, per exemple, són els tres de la saga Milennium de l'Stieg Larsson, que em van enganxar molt.

L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra va ser el llibre triomfador d'aquest Sant Jordi. Sembla que tothom l'està llegint, o està a punt de fer-ho. I jo també ho he fet.

És un llibre fàcil de llegir, amè i divertit. La lectura enganxa ja que alterna capítols del present, que acaben en punta i intriga, amb capítols del passat, on s'explica la vida i miracles de l'avi durant els seus 100 anys de vida i múltiples viatges. Si al principi el que més m'agradava llegir era la història del present i vivia com una "parada" les explicacions del passat; al final del llibre és al revés, ja que els embolics i situacions que explica l'avi no tenen pèrdua. Els personatges secundaris que es troba al llarg de la seva vida, alguns de ben coneguts, d'altres d'inventats, són molt interessants i divertidíssims. L'Amanda Einstein, per exemple, té escenes que fan riure molt.

La història del present és més rocambolesca i inversemblant, però suposo que ja es juga amb això. 
En general, un llibre recomanable, que atrapa més cap al final que al principi, i això és bona senyal. Vaig començar dient "ves, ves" i l'he acabat contenta.

Vosaltres l'heu llegit?

dilluns, 18 de juny de 2012

Una d'en Dickens

Finalment m'he decidit, estic llegint Grans Esperances d'en Dickens! 

Tenia ganes d'acabar d'arrodonir la imatge de la societat anglesa del XIX, després de llegir a l'Austen (tot i que ella va viure una mica abans que en Dickens). He de dir que de moment, tot i que els temes i l'entorn és diferent en un principi, no sé ben bé perquè, em recorda molt a l'Austen! Potser el punt irònic que hi ha darrera de les descripcions dels personatges...

El protagonista és en Pip, un nen amb una vida força desgraciada, però tinc esperança, com el títol, de que la vida li millori una miqueta! 



També m'agrada llegir una novel·la on es parla de la infància, a veure si trobo temes per la meva historia de la materintat...

No proposo de dirigir la lectura perquè no tinc gens de temps! (Estem en mig d'una mudança, a final de mes marxem de casa! ai, quins nervis!) 

Però he pensat deixar-ho dit aquí, per si algú s'anima a fer-me companyia o, qui sap, a dirigir-la una mica...

Sinó, quan l'acabi us diré que m'ha semblat, per si voleu llegir-la també.

dijous, 7 de juny de 2012

Els contes d'en Poe.

En aquest post parlaré una mica de les impressions que m'han suggerit els tres contes que vaig proposar llegir.

El primer, l'enfonsament (o la caiguda) de la casa Usher fou un els relats preferits de l'autor. És un dels més complexes i complets (hi ha poemes fets del pròpi autor, un llenguatge voluntariament carregat i barroc, etc). Com en totes les obres de Poe s'han fet un munt d'estudis psicològics de l'obra. Segons he pogut llegir es tracta d'una al·legoria sobre la malaltia i la mort. També he llegit que és un dels més autobiogràfics.

Personalment trobo que, tot i aquest llenguatge difícil o potser precisament per això, acabes transportada a un espai angoixós, fosc i tètric. L'altre dia passava per una tenda d'aquestes on venen gatgets per a "gòtics", amb calaberes, nines amb cares lànguides, samarretes amb dibuixos amb sang ,etc. i vaig pensar que això era Poe i que bona part d'aquest admiració cap a la mort ha arribat fins el segle XXI de la mà d'aquest poeta i escriptor. Aquest conte n'és un bon exemple.

En segon lloc, els crims del carrer Morgue, m'ha encantat. És la primera història de detectius de la història de la literatura! després de saber-ho, no us fa il·lusió haver-ho llegit? S'inaugurava així un dels gèneres més prolífics i que més han donat de si de tota la història de la literatura i del món audiovisual en general! També és la primera història del tipus "habitació tancada" on es proposa un repte al lector: resoldre un enigma aparentment impossible, en un àmbit molt concret i delimitat. El protagonista, Monsier Auguste Dupin, és -com haureu pogut comprovar- un antecedent directe del gran Sherlock! Té un amic de l'ànima, és un home analític i molt especial...En Poe el va fer protagonista de dos altres contes, "El Misteri de Marie Roget" i "La carta robada".

Finalment parlaré del darrer, el Barril de Amontillado. Aquest el vaig triar perquè sembla que era el preferit del Cortázar i he de confessar que ho vaig passar malament, fins i tot m'atreviria a dir que va ferir la meva sensibilitat. Sembla, però, que és perfecte a nivell formal i una gran història de suspens. Us reproduiré unes paraules de la wikipedia sobre el text: En cuanto a la musicalidad, una faceta de los relatos de Poe que no se ha estudiado suficientemente, debe destacarse la gran habilidad con que delineaba el escritor las curvas de interés dramático, la atenuación, el tempo llano, el crescendo, hasta la culminación y el clímax; en el caso que nos ocupa, más bien una vía muerta. 

Diuen que és un dels últims contes d'en Poe i que la maduresa de l'autor s'hi pot veure reflectida. En ell s'hi veu un Poe cansat de la vida i molest amb com li ha anat tot fins al sarcasme, podríem dir...perquè en el conte hi ha lloc, fins i tot, per l'humor (negre, és clar).

Per altra banda, i de manera general, volia cridar l'atenció sobre un fet dels relata que m'ha sorprès, les relacions intimes que s'estableixen en tots ells amb els homes. És curiós el valor de l'amistat masculina que es donava en aquells moments. 

Vosaltres que en penseu? Heu llegit algun altre relat?

Bé doncs, teniu el cap de setmana per pensar una mica en aquests contes, si ho voleu. Espero que gaudiu molt de l'estiu que ja s'ha instal·lat totalment entre nosaltres! Jo i la meva mini família marxem a passar uns dies a la platja, a Donostia. 

(Com veieu, hi ha enllaços en els noms dels contes. Duen tots ells a les entrades que hi ha fetes a wikipedia. Crec que són molt complertes i que hi podeu fer un cop d'ull s'hi voleu aprofundir en el tema)


dilluns, 4 de juny de 2012

Un àpat amb en Poe.

Com algunes de vosaltres sabreu, a casa tenim costum, quan estem en alguna de les nostres lectures comunitàries, de fer un soparet temàtic, relacionat amb el llibre. 

Amb el Poe la cosa s'ha complicat. 

He fet una recerca per Internet i he descobert coses molt interessants. Per exemple, que l'escriptor Mark Twain va escriure sobre la cuina americana. Sembla que en un viatge que va fer a Europa enyorava tant el menjar del seu país que va decidir posar per escrit el que més li agradava. Entre els plats en citava un de Baltimore...un filet d'ànec! Així de passada he descobert que a la ciutat del Poe tenen ànecs i se'ls mengen. 

Aquest llibre del Twain m'ha fet pensar que entre nosaltres només s'ha estès un tipus de menjar americà (hamburgueses, fast food) però que a l'època d'en Poe i, potser encara a molts llocs d'Estats Units, hi deu haver un menjar tant ric i complert com a qualsevol altre lloc. 



Bé, tota aquest digressió, per concloure que no podrem fer un sopar típic de Baltimore, perquè no sé pas on trobar un filet d'ànec, ni res que s'hi assembli. Així que avui l'Ibai ha decidit unilateralment que trucarem a un restaurant de menjar americà que porten menjar a casa. I d'aquesta manera tant poc ortodoxa farem el nostre homenatge a Poe. 

Per cert, com porteu la lectura? Jo ja fa dies que vaig acabar els contes...que us sembla si començo a escriure alguna cosa pel final d'aquesta setmana? 


diumenge, 27 de maig de 2012

Poe fa por


Pensava que jo ja era una nena gran!  

Mai he sigut gaire poruga. No em costa estar sola a casa i no tinc cap problema per tornar a casa per la nit tota sola. Confeso que pensava que això del Poe estaria una mica passat de moda, que serien contes que en el seu moment haurien fet por però que nosaltres ho mirariem amb una mica de distància. I resulta que, de nou, s'ha confirmat que no es poden tenir prejudicis. 

Nenes, jo estic passant por i aquesta nit estic sola a casa amb la nena i no penso obrir el meu exemplar de contes. Ho deixo per demà que estaré acompanyada. Queda dit.

(la imatge la he tret del següent enllaç:  http://dondeleenlasmaestras.blogspot.com.es/2009/12/cuentos-de-miedo-por-que.html)

dimecres, 23 de maig de 2012

"Contes macabres"

Sóc l'Onavis i entro per parlar-vos de l'edició de l'obra de Poe il.lustrada per Benjamin Lacombe, que és la que m'estic llegint.
Abans de res, dir que es tracta per  a mi d'un llibre-joia, d'aquests en que t'has de rentar les mans abans de començar a llegir i cuidar amb el màxim respecte. (I guardar ben lluny dels petits, de moment).

Benjamin Lacombe (París-Francia, 1982) es un mestre de la il.lustració infantil, i ha publicat obres com  Los Amantes Mariposa, Genealogía de una Bruja, Cuentos Silenciosos,  Melodía en la ciudad, El herbario de las hadas, i els recents Blancaneus i Contes Macabres, en els que il.lustra excel.lentment el clàssic dels germans Grimm  i els contes de Poe. 

En principi, són llibres destinats a un públic infantil (més aviat juvenil, diria jo), però són llibres amb els textos complerts i amb una edició que no fa pensar que estigui dedicada només a aquest tipus de públic, sinó a tothom. La traducció al castellà és de Julio Cortázar i al catala de Pau-Joan Hernàndez

Els Contes macabres contenen  vuit relats de Poe: Berenice, El gat negre, L'illa de la fada, El cor delator, La caiguda de la Casa Usher, El retrat oval, Morella i Ligeia. Després dels contes el llibre inclou el text que Charles Baudelaire li va dedicar a Poe, fent-ne una mena de perfil biogràfic. I també un apartat per notes i una biografia dels autors. És molt complert.

I què dir sobre les il.lustracions? Doncs que ens submergeixen en un món melancòlic i oníric, perfecte per retratar els personatges malaltissos que sovint protagonitzen els contes de Poe. Unes il.lustracions que recorden també el món hipnòtic i expressionista de les pel.lícules de Tim Burton.

Aquest és el comentari que l'autor va fer sobre les il.lustracions per l'obra de Poe:

"Tenía miedo de estropear el aspecto fantástico. Por eso no he dibujado explícitamente todo lo que de fantástico hay en los cuentos, sino que he recreado un ambiente, siempre de forma sugerente: he dibujado sombras, manos detrás de una puerta, etc., y he dejado que trabaje la imaginación del lector; no he querido ofrecer yo una imagen explícita, pues la imagen de cada lector será diferente".


I aquí un tast de les il.lustracions:

Morella

Berenice

Ligeia


El gat negre

La caiguda de la Casa Usher

Berenice

 .