divendres, 28 de setembre de 2012

La mare

A qui li importa la vida d'una humil mare anònima que va viure a principis de segle a algun racó perdut de la Xina? A la seva vida no hi va passar res massa diferent que a la resta de mares del seu voltant. Una vida dura i treballada més. A qui li interessa? Doncs a molta més gent de la que podem pensar. A nosaltres per exemple. Perquè podem sentir-nos properes a tantes coses, perquè compartim tants anhels i tantes preocupacions, perquè sabem que és tenir un fill propi entre els braços, estimar-lo i buscar el millor per ell. Probablement mai ens trobarem amb els problemes que va tenir aquesta mare, però podem arribar a entendre-la.

The mother, escrit l'any 1933 per la Premi Novel Pearl S. Buck és el llibre que hem triat perquè ens acompanyi aquesta tardor al club. Parla d'un mare però de moltes altres coses, d'una època i d'un país llunyà, per exemple.

Pearl S. Buck va escriure un llibre amb una estructura fàcil, uns personatges ben dibuixats i amb vocació universalitzant, doncs cap d'ells té un nom, tots són la mare, el pare, els fills, etc. 

El va escriure tres anys després de guanyar el Premi Pulitzer amb la seva obra cabdal La Bona Terra. Aquesta és considerada una obra menor i de fet, sembla que l'autora, un cop el va tenir escrit se'n va voler desfer. Però no tan perquè no li agradés el resultat, sinó perquè la considerava massa personal, hi havia posat massa de la seva pròpia vida de mare i d'esposa i, sembla, això la feia sentir incòmoda. Podríem dir que, amb totes les distàncies culturals possibles, la mare de la novel·la és una mica la pròpia Pearl S. Buck.

Quan vulgueu, comencem el trajecte.

Sobre les edicions, jo vaig comprar-ne una a la llibreria Documenta de Barcelona de l'editorial Debolsillo, molt bé de preu. Crec que ara per ara és l'única edició en castellà que es pot comprar. Si en coneixeu cap altre, ja ho explicareu. De tota manera, aquelles que pugueu, sempre és millor llegir-ho en la llengua original!


divendres, 21 de setembre de 2012

Pearl S. Buck

Ja fa algun temps vaig fer una entrada al meu bloc on parlava de les 4 dones que havien guanyat el Premi Nobel de Literatura essent mares. Entre totes elles n'hi havia una que em va cridar especialment l'atenció. S'anomenava Pearl S. Buck. Com explicava a la seva minibiografia, havia viscut gran part de la seva vida a la Xina i tenia un coneixement profund d'aquell territori. Per altra banda, era sorprenent l'interés que havia tingut sempre per l'infància. La seva primera filla havia nascut amb algun tipus de disminució física important. Tot i aquestes dificultats va decidir adoptar fins a 7 nens més. Una marassa, vaja. 

No em sonava gens el nom i vaig decidir investigar quines novel·les havia escrit. La gran sorpresa va ser trobar, entre els més de 80 títols de la llista, un que formava part de la biografia de la meva família. Viento del Este, Viento del Oeste. Aquest havia estat el llibre de capçalera de la meva besàvia, ni més ni menys. Segons diuen a casa, el llegia cada any. Recordo com fa temps la meva mare també se'l va llegir en molt pocs dies. 

Com comprendreu, aquest estiu no he tingut alternativa que llegir-lo. I és molt maco, s'explica molt bé la vida de la dona a Xina i parla molt, com podeu sospitar, del tema de la maternitat. M'ha fet molta ilusió trobar-lo a casa i llegir-lo, en una edició antiga, potser la mateixa que havia llegit la meva besàvia, qui sap. 

Ara estic una mica ficant-me en la literatura de Pearl S. Buck i fa poc he llegit un altre llibre d'ella que encara m'ha agradat més. La madre, sobre la vida d'una camperola xinesa. És increïble com aconsegueix que vegis el món a partir del seus ulls, que pateixis amb els seus patiments i que entenguis els seus neguits. 

Us la recomano, perquè és bona i perquè crec que s'ha de recuperar la seva lectura. Una dona que va guanyar el Premi Nobel l'any 1938 i que en el seu moment va ser una escriptora de Best Sellers. Posteriorment ha estat oblidada, em temo que perquè la seva literatura és 100% femenina.

Doncs millor, oi?

dijous, 13 de setembre de 2012

La prostituta santa


Aquest és el nom amb que alguns crítics han batejat el personatge de la dona prostituta que apareix en varies obres de Dostoievski.
Com la Sonia de Crim i càstig o la Liza de Els dimonis; la també Liza d'Apunts del subsòl és una noia prostituta a la que el protagonista, en un moment de grandesa, pretén "salvar" i a la que després, quan aquesta veu la seva trista realitat, és incapaç d'ajudar.

En la segona part del llibre, Dostoievski ens fa un retrat del personatge, que ens explica en primera persona un seguit de situacions. Jo penso que és en aquesta segona part quan coneixem en profunditat al senyor del subsòl, millor que no pas en el monòleg de la primera. Aquí, al veure'l interaccionant amb d'altres personatges, el copsem perfectament en les seves misèries i embolics. Veiem com, inconscientment però amb persistència, va forçant situacions que ja s'intueix de bon principi que acabaran malament. Posa constantment la seva persona, la seva consciència,  a prova.

Així ho veiem en els seus passejos per l'avinguda Nevski,  que viu amb l'obsessió de no cedir el pas davant d'un oficial (" Yo no me aparté una sola pulgada y pasé junto a él en pie de absoluta igualdad", diu quan per fi aconsegueix el seu propòsit);  en el sopar amb antics coneguts on ell s'autoconvida (boníssim el moment on no para de donar voltes a la taula: "No cabía humillarse más desvergonzada y conscientemente, y yo me daba plena cuenta de ello, pero a pesar de todo seguia yendo y viniendo de la mesa a la estufa y viceversa")  i la trobada final amb la prostituta.

És amb ella quan el protagonista força al màxim la situació. Juga amb ella, la manipula i li fa crear un estat d'esperança que després no podrà acomplir. "Desde hacía largo rato advertía que estaba volviendo a Liza el alma del revés y oprimiéndole el corazón; y cuánto más persuadido estaba de ello, más ansiaba conseguir mi propósito lo más pronto y plenamente posible."  Aquesta frase crec que resumeix bastant bé el que li ocorre al protagonista al llarg del llibre: s'enreda i s'enreda tant que al final, ja no li queda més opcions que seguir a fons fins al final.

I la Liza és testimoni i víctima d'aquest procés, d'aquest joc del protagonista. Veure el mal que li causa fa bastant difícil que acabem apreciant al personatge protagonista. Les humiliacions que intenta fer als seus antics companys són fins i tot còmiques, però amb Liza és diferent perquè juga amb les seves il.lusions.

Així és almenys com he vist jo el llibre.
Un llibre que m'ha agradat moltíssim, segurament per tenir aquest protagonista tan controvertit. Són pocs els llibres que donen veu a aquesta part del "jo" tan obscura. A més, està molt ben escrit. La segona part, sobretot, és brillant.

Què us ha semblat a vosaltres??

dimarts, 4 de setembre de 2012

Dos i dos són quatre

 Aquesta és una de les frases més repetides pel protagonista d'Apunts del subsòl durant la primera part del llibre.

"Estoy de acuerdo en que "dos y dos son cuatro" es una cosa excelente, pero si hemos de ser justos hay que reconocer que la fórmula "dos y dos son cinco" es también a veces una cosa muy bonita".

Així el "dos i dos són quatre" esdevé una mena de metàfora a la racionalitat, tant de la ciutat on viu (San Petersburg en aquella època era una ciutat amb molts funcionaris) com del mode de vida en general, del que en fa una crítica molt àmplia.
Però tan àmplia que, al meu parer, es torna generalista i en ocasions vaga, sense centrar-la en un objectiu determinat. I tot i que diu moltes veritats, també ratlla el deliri i l'extravagància, ambdues potenciades pel fet que el narrador és molt reiteratiu i sembla que  parli sol davant d'un auditori imaginari.

La primera part és, doncs, un monòleg força filosòfic sobre la condició humana, que més tard influenciaria a autors existencialistes com Camus o Sartre. I del que tindrà reminiscències  el Gregorio Samsa de La Metamorfosi de Kafka. I segur que n¡i ha més, d'autors i personatges amb aquest rastre.

Una primera part molt interessant a nivell filosòfic però sense cap fil narratiu que atrapi al lector i això fa que, almenys a mi, em suposés un esforç llegir-la tot i la seva brevetat. Comparada amb la segona part,  és més feixuga. El protagonista, a més, es presenta de bon principi a si mateix com un home antipàtic. I no té ni nom, fet que el manté encara més distant al lector.

Hi ha qui diu que pot semblar-se al Dostoievski d'aleshores, que patia trastorns emocionals a causa  de la mort de la seva esposa i poc després la del seu germà. 

De totes maneres, aquest personatge poc atractiu i sense heroisme es va perfilant poc a poc com a molt vulnerable i hi ha moments, sobretot en la segona part, en que crec que sí que és més fàcil identificar-s'hi i estar-ne a favor. Però sempre amb aquest punt d'estranyesa, de certa vergonya aliena davant les seves actuacions. Magnifica molt les situacions i s'enreda sol en un embolic del que després li costa sortir-ne, però és tan perseverant en el que decideix que fa que, almenys jo, llegeixi les seves aventures amb cert espant però alhora amb un somriure als llavis.

Què en penseu vosaltres? Enteneu al personatge i les seves crítiques? És un boig o un heroi?
Dos i dos són quatre?