diumenge, 25 d’agost de 2013

Llegint "Siempre tuyo"



Fa uns dos anys vaig gaudir molt de la lectura dels llibres Contra el viento del norte i Cada siete olas de l'escriptor austríac Daniel Glattauer. Segurament us sonaran els títols, ja que aquestes novel.les van tenir molt d'èxit, i es va parlar molt de la manera en que estaven escrites: es tractava d'una sèrie de correus electrònics que s'intercanviaven un home i una dona, primer per atzar quan eren complets  desconeguts i després ja per voluntat pròpia a mesura que la seva relació es convertia en una intensa i incerta història d'amor.
Ara m'he llegit un dels últims llibres de l' autor, Siempre tuyo. La història em va enganxar des del primer moment, i me la vaig llegir en dos dies: la vida de la Judith, una venedora de làmpades de Viena amb una vida normal que s'anirà complicant de forma exagerada a partir de conèixer el Hannes, un home en aparença perfecte però que convertirà la seva vida en un infern asfixiant, delirant i terrorífic.  Tot comença amb molta seducció i un lleuger misteri i, a poc a poc es va transformant en un thriller psicològic angoixant que recorda sovint a les atmosferes de les pel.lícules del també austríac Michael Haneke.
"¿Cuánto amor eres capaz de soportar?" és una de les preguntes que apareixen a la contraportada del llibre, i aquest és precisament el tema de la novel.la:  què succeeix quan un amor se'ns apareix de manera massa perfecta?
El personatge de la protagonista, la Judith, està molt ben dibuixat i ens posem de seguida a la seva pell. I a la vegada, també dubtem d'ella en alguns moments, quan la confusió és tal que no sabem qui té la personalitat més obsessiva, si l'una o l'altre.
La història avança ràpid ja que està escrita en forma de capítols molt curts, dividits en fases diferents, a mesura que va avançant i capgirant-se la relació entre els dos personatges. Està explicada de manera tan minuciosa que hi ha moments que sembla que es coneguin des de tota la vida, i realment només porten 7 mesos junts.
El final arriba, però, de manera molt brusca i es resol tot  ràpidament. Jo em vaig quedar amb les ganes de saber més sobre el personatge del Hannes, de saber la seva part de la historia i sobretot de veure en detall la seva reacció al final.
Així que tot i les grans expectatives em va decebre una mica la resolució, m'esperava més d'aquesta història d'amor i obsessió que comença apuntant molt alt.

dijous, 22 d’agost de 2013

Llegint "Un home de paraula"




Recomano moltíssim aquest llibre.
Tenia ganes de llegir-lo des que l'any passat vaig llegir-me d'altres llibres de la Imma Monsó, i em vaig quedar atrapada per la seva manera d'escriure: directa, divertida i amb històries que feien pensar molt sobre la pròpia vida. Va ser tot un descobriment.

"Un home de paraula" explica com va enfrontar-se a la mort del seu marit, que va morir de manera més o menys sobtada. Un llibre que és molts llibres a la vegada, i sobretot dos: una història d'amor (en els capítols anomenats A explica com es van conèixer i com era la seva vida junts) i de dol (en els capítols B explica com va viure la seva mort i com va seguir vivint després d'aquesta). I en les dues parts explica també els seus viatges, l'adopció de la seva filla, les seves rutines quotidianes...
Tot escrit de manera brillant, amb molta ironia, i no des del lament sinó des de la reflexió i la pròpia contemplació de l'experiència.  La mateixa el.laboració del llibre, paral.lela a l'el.laboració del dol, està explicada en primera persona.

Un llibre que em va fer reflexionar moltíssim i que aconsegueix incorporar una nova perspectiva al dia a dia, com només els grans llibres poden fer.  I que, malgrat tot, deixa un regust optimista, ja que narra com la pèrdua s'acaba integrant a la vida: com el seu marit acaba formant part d'ella, de la seva filla  i de la gent que se l'estimava. Com ella n'ha agafat molts hàbits, i com la seva filla l'integra en el dia a dia de manera inesperada i sempre encertada.

No us el perdeu!

dilluns, 19 d’agost de 2013

Llegint "La vida a la porta de la nevera"

La vida a la porta de la nevera


L'altre dia vaig anar a la biblioteca i vaig sortir carregada amb tres llibres que tenen molt bona pinta. I que em van sorprendre sense que els busqués particularment. Petites troballes.

Un d'ells és aquest, "La vida a la porta de la nevera", escrit el 2007 per l'anglesa Alice Kulpers. Es tracta d'un llibre sense narrador, fet a partir de les notes que s'intercanvien una mare i una filla adolescent i que deixen escrites a la porta de la nevera. Petits escrits que van fent progressar la història que aflora perfectament  tot i ser explicada de manera indirecta. El lector ràpidament entén quines són les circumstàncies per les quals passen els personatges: una mare que treballa massa hores, una filla que s'enamora per primer cop, un pare i ex-marit que apareix en diversos moments i, finalment, la malaltia que ho arrasa tot.
Perquè les notes deixaran de ser anodines i superficials (llistes de la compra, recordatoris...) en el moment en què a la mare li detecten un càncer de pit. La relació entre mare i filla canvia, s'omple de cura i amor però també de dubtes i malentesos. I sobretot, d'incomunicació. Perquè les notes a la nevera sovint són l'únic que es diuen durant dies. I aquests és l'únic punt que a vegades falla en el llibre, ja que sembla que tot i el ritme frenètic de les protagonistes,  hi hauria d'haver sempre un moment per parlar les coses cara a cara, més en moments durs. Clar que aleshores no tindríem llibre, almenys no escrit a partir d'aquest recurs. Així que un cop acceptada la premissa, la història funciona.
Un llibre molt lleuger ja que es llegeix d'una tirada, i alhora molt profund ja que tracta una realitat que ho canvia tot, una malaltia que irromp sense avisar a la vida d'una mare i una filla en un moment complicat de les seves vides. 
Avui en dia, en què pràcticament ja no ens deixem notes a la nevera ni damunt la taula a causa de la missatgeria instàntania dels mòbils, aquest llibre és també una curiositat. I això que no té ni 10 anys! 

divendres, 16 d’agost de 2013

Llegint "Príncipes de Maine, Reyes de Nueva Inglaterra"


Després de llegir l'últim John Irving, En una sola persona, vaig estar repassant els llibres que em faltava llegir d'aquest autor. I aquest és un d'ells. En diverses ocasions havia estat a punt de llegir-lo, però al final em feia mandra, sobretot pel fet que ja havia vist l'adaptació cinematogràfica (feta pel mateix John Irving): Las normas de la casa de la sidra.
Però ara era el moment adequat. Em venia especialment de gust llegir un llibre que tractés el tema de l'avortament als EUA a meitat del segle XX, de com les dones enfrontaven la maternitat, de la vida a l'orfenat, i de com els nens que allí hi viuen acaben vivint la seva pròpia vida (o no) després. Ara que sóc mare he reflexionat sobre aquests temes de manera diferent de com ho hagués fet havent llegit la novel.la durant l'adolescència.

El llibre narra la història de l'orfe Homer Wells, un noi que sembla sentir-se còmode veient la vida passar, "Esperar a ver" és una de les frases que es pronuncia sovint. I sovint fa referència a la frase de David Copperfield, de Dickens, sobre si serà ell l'heroi de la seva pròpia vida o si un altre el reemplaçará.

El Doctor Wilbur Larch, el metge encarregat de l'orfenat de Saint Cloud's, té una relació quasi paternal amb Homer i en certa manera li dibuixa el seu futur com a metge de l'orfenat. I si per una banda l'impulsa a volar, per l'altra  també vol que  torni a "casa". La seva relació es veurà afectada sobretot perquè no s'entenen en qüestions morals, a causa de les circumstàncies diferents de les seves vides; Homer es nega a practicar avortaments, mentre que el doctor sempre ofereix a les dones embarassades  que no volen el fill que esperen el què desitgen: o un orfe o un avort.

La relació que s'estableix entre Homer i la parella del Wally i la Candy, els dos joves que l'acullen durant un temps, és també molt interessant. Un triangle amorós que la guerra, els silencis i la incapacitat per prendre decisions converteixen en una relació ben estranya i proporcionen al llibre una de les possibilitats més rocambolesques de la història: pot un orfe acabar tenint un fill propi al qui fa passar per orfe?

El llibre té molts matisos i molts temes sobre els quals reflexionar, com en tots els llibres del John Irving els personatges es fan reals des del principi i la seva manera de viure la vida se'ns presenta de manera molt creïble. I el que importa no són només les coses què els hi passen, sinó com les afronten ells i com van canviant a mesura que es van fent grans.

Després de llegir el llibre vaig tornar a veure la pel.lícula i em va agradar molt, tot i que agafa només un dels fils del llibre, un dels més dramàtics i colpidors.  Seria impossible encabir-lo tot, ja que té més de 600 pàgines i hi ha molts personatges i històries. La pel.lícula està molt ben narrada (John Irving va guanyar l'Oscar al millor guió adaptat) i els personatges molt ben interpretats (Michael Cane i Tobey Maguire són totalment Homer Wells i Wilbur Larch) .

Molt recomanable: una novel.la intensa, emotiva i imprevisible! Bona literatura!

diumenge, 4 d’agost de 2013

Una recomenació i una proposta

La recomenació.

Se ve Londres como un todo, un Londres compacto y con costillares, con sus cúpulas dominantes, sus catedrales guardianas, sus chimeneas y sus agujas (....). Londres ha estado aquí desde tiempos inmemoriales, hiriendo esa porción de tierra cada vez más profundamente, haciéndola más y más incómoda, más apretujada y tumultuosa, marcándola para siempre con una cicatriz indeleble. Ahí yace Londres formando capas, formando estratos, ciudad erizada que exhala bocanadas de humo que siempre quedan enzarzadas en sus alturas.

Aquesta és només una de les suggerens imatges que ens regala Virginia Woolf en el recull d'articles dedicats a Londres que ha editat l'editorial Lumen. 

 

Ja fa uns messos que tenim els bitllets per marxar aquest agost un parell de dies amb la meva parella. Anirem a Londres a fer una escapada de nòvios. En tenim moltes ganes. Va ser casualitat, potser, que un dia en una llibreria de Barcelona trobés aquest petit volum anomenat Londres de la Virigina Woolf. Tenia un doble interés per a mi, per una banda era una manera d'apropar-me a una autora que gairebé no coneixia i per altra banda, era una bona manera de preparar la nostra escapada. 

Es tracta d'un recull d'articles que l'autora va preparar l'any 1931 per a la revista Good Housekeeping sobre diversos aspectes de la vida i els ambients de la gran ciutat per excel·lència. Són en concret 6 artícles curtets i de fàcil lectura. 

I quin interés pot tenir per nosaltres la descripció detallada dels molls de la ciutat? de les seves catedrals? us preguntareu. Doncs que com fan els grans escriptors, darrera d'una mera descripció t'explica molt més. En aquest cas, Londres s'erigeix com un personatge. El líder y cap principal del capitalisme mundial, concretament. Dins la ciutat, ens adentrem en algunes cases, descobrim les vivències d'alguns personatges peculiars. 

M'ha agradat particularment el capítol anomenat Casas de grandes hombres, perquè li he trobat un inevitable toc femení que m'ha acabat de seduir. Amb toc femení no vull dir que estigui tenyit de rosa, ni molt menys. Vull dir que és molt femení fixarse en les coses que hi ha a l'interior d'una casa i donar-li una importància primoridial, no trobeu? 

En el capítol parla de les cases de celebres escriptors anglesos y ens duu de la mà per les estances. 

Metámonos en la cocina. Allí, en unos segundos, nos enteramos de un hecho que no llamó la atención de Froude, y que, sin embargo, es de incalculable importancia: no tenia agua correinte.

I fins aquí la meva recomenació de lectura estiuenca!

La proposta.

Doncs bé, seré breu. Com que ja he acabat amb la Virginia, ara començaré una novel·lota d'aquestes que gairebé només ens atrevim a agafar quan estem de vacances. Es tracta de la novel·la Grandes pechos, amplias caderas del Premi Novel de Literatura d'aquest any, Mo Yan. Si us animeu a llegir-la amb mi, quan l'acabi faré una entradeta i la podem comentar! 

Apa, això és tot. Feliç estiu mames lectores!