dijous, 30 de gener del 2014

Les lectures d'una mare recent

Aquest any he saltat d'una lectura a una altre, n'he deixat moltes pel camí. Aquest ha estat l'any del meu embaràs i els llibres anaven passant per les meves manes a mida que la panxa augmentava de volum.

He aconseguit acabar, quan la panxa encara estava a mitges, just després de l'estiu, Al far de Virginia Woolf (un llibre per assaborir poc a poc, fet des de l'interior).

 

Els darrers mesos he augmentat la velocitat de lectura. Nosé si això deu estar relacionat amb el fet que necessitava pensar en altres coses que no estiguessin relacionades amb el meu part...ja tant imminent. 

Primer vaig llegir Las chicas de Campo, de la escriptora irlandesa Edna O'Brien. Es llegeix molt ràpid i es una bona manera d'endinsar-se a l'Irlanda de mijtans del s.XX. 

 

Després, en mig de la divertida lectura de Diario de una Dama de Provincias, va arribar la meva filla. De fet, el petit llibre de Libros del Asteriode, va acompanyar-me fins a l'hospital. Fa poc que l'he acabat i el recomano molt. Feia temps que no reia amb un llibre i s'agraeix. 

 

Finalment, en aquests dies de reestrenada maternitat, m'he decidit per fer viatges. Des de la meva butaca, que es balanceja una mica, mentre dono el pit a la meva filla petita, me n'he anat de viatge a la Xina, de la mà de l'escriptor Paul Theroux, amb un llibre deliciosament interminable anomenat En el Gallo de Hierro, viajes en tren por China


Gràcies a això puc visitar llocs interessants i conèixer gent estimulant des de la sala de casa. Us ho recomano!

dilluns, 30 de desembre del 2013

Llegint "La dona veloç"

Acabo l'any amb la lectura d'aquest llibre de l'Imma Monsó, una de les escriptores que més m'agrada últimament.

La dona veloç; Imma Monsó


«Sóc ràpida. No ho puc evitar. La meva germana ho és. La meva àvia, tot un referent familiar, ho era. El meu pare ho era, tot i que ara no ho és tant. Vinc d'una família on el que no anava prou ràpid era tard o d'hora exterminat (més d'hora que tard, com comprendreu, perquè a casa el que es podia fer avui no es deixava per demà). I, si no era exterminat, s'autoexterminava». 

"La dona veloç"  explica la història d'aquesta ràpida psiquiatra, que viu intetant estalviar el màxim temps possible, tot i que no sempre sap què fer-ne del temps que guanya. A través d'ella coneixem a la seva família, els seus dos "pares", la seva mare anodina, el seu germà, el seu amant i la seva amiga Anna. Un relat familiar que conté sorpreses finals, ja que allò que un percep com a real no sempre correspon amb els successos que van ocórrer realment.

Molt ben escrit  i, com m'ha passat amb d'altres llibres de l'autora, me sentit identificada amb alguns aspectes dels seus personatges.

Tot i això, "La dona veloç" és el llibre que m'ha enganxat menys dels que m'he llegit fins ara de l'autora. La història i els personatges no m'han acabat de convèncer. Desprès de llegir Un home de paraula, que em va encantar, el llistó estava molt alt! 

dijous, 10 d’octubre del 2013

Alice Munro

Aquest és un petit post d'urgència. A veure si en fem algun altre sobre el tema...perquè sembla que ja han triat el Nobel! Aquest cop no és una desconeguda. Es tracta de la escriptora canadenca Alice Munro que ja fa anys que surt a les llistes de possibles candidats a aquest guardó. Diuen que està molt bé...malauradament no puc parlar-ne amb coneixement de causa, però això ho resoldrem ràpid. 

De moment us en deixo un tastet. Al País han penjat el relat "Radicales Libres" i em va molt de gust llegir-l'ho. A veure si algú també s'anima i ens comenta les seves impressions. Aquí el teniu:

Radicales Libres, d'Alice Munro.


divendres, 4 d’octubre del 2013

Llegint "Al vertigen"

 





Aquestes últimes setmanes he estat llegint aquest llibre de la Núria Perpinyà, escriptora i professora  de Teoria Literària a la Universitat de Lleida, que m'ha absorbit per complet.

La novel.la comença amb una frase que resum molt bé el tema del llibre i la manera en què està escrit: "Quan vam veure que li faltaven dits, ens vam quedar glaçats". La irrupció al refugi Quesler d'una russa quasi congelada, la Irena Besikova, que despertarà l'admiració dels qui l'envolten, és el desencadenant de tota la història. 

De vertigen és la seva passió per l'alta muntanya i també l'atracció amorosa que sentiran els personatges del llibre envers ella. Seguint la seva estel.la els homes que l'estimen acabaran entrant en un món delirant, a tocar de la bogeria, i hi ha capítols on aquesta follia està tan ben descrita que ens fan dubtar sobre la veracitat de les experiències relatades.

El llibre està molt ben escrit, ple de metàfores sobre l'alta muntanya i les relacions amoroses. Descriu de manera magistral els sentiments portats al límit, tant a través de les cartes d'amor que s'escriuen els dos protagonistes com a partir del relat que en fa el guarda del refugi, el René. 

A la vegada, els personatges de ficció es barregen en diverses ocasions amb alpinistes reals dels que se n'explica sobretot el seu final, la mort i el risc estan sempre molt presents en el llibre. "Com deia Kukucka, a més de set mil metres la vida no és en color com a la vall sinó en un tètric blanc i negre. No és un lloc per esperar res, llevat de la mort" cita un dels personatges durant una ascensió.

Molt recomanable. Una novel.la romàntica i d'aventures escrita amb una prosa plena de matisos, que m'ha apropat al món de l'alta muntanya i m'ha submergit en l'aventura des de la primera pàgina. 

dilluns, 16 de setembre del 2013

Llegint "Dos taüts negres i dos de blancs"

 



M'acabo de llegir l'últim llibre del Pep Coll, "Dos taüts negres i dos de blancs", en el qual reconstrueix la matança d’una família de masovers en un petit poble del Pallars Jussà, a Carreu, l’any 1943. Un crim atroç, que va quedar impune, on van morir dues nenes i els seus pares.
Pep Coll narra aquesta història verídica que sempre havia sentit explicar de petit i dóna veu als personatges en un llibre coral, on cada capítol està explicat des del punt de vista d'un dels implicats en la història: la família assassinada, familiars, amics, testimonis, advocats i també des de la visió dels assassins. Els lectors coneixem així la història des de diverses perspectives i anem reconstruint els fets a partir de noves  i sorprenents informacions que es van donant a cada capítol. Molts d'ells estan il.lustrats amb fotografies dels espais i personatges protagonistes, a excepció dels difunts (dels que no n'existeix cap registre gràfic, tal com explica l'autor al final del llibre, ni dels assassins, als que també s'ha canviat el nom).
El llibre m'ha agradat molt perquè  a banda de narrar i portar a la llum aquest crim que ningú va tenir interés en aclarir a l'època, fa alhora un retrat de la manera de viure al Pallars durant els anys immediatament posteriors a la guerra civil. M'ha interessat molt el relat de com la gent vivia aleshores  les diferents etapes de la vida, quines il.lusions tenien i com s'enfrontaven a les adversitats que anaven apareixent.
Una molt bona lectura,  una novel.la molt absorbent i difícil de deixar. 
I conforma una altra història que construeix la crònica negra particular del Pirineu lleidatà, juntament amb el llibre sobre Tor que va escriure fa uns anys el Carles Porta.

dijous, 5 de setembre del 2013

Llegint "Inferno"


 Aquesta setmana m'he llegit l'últim llibre del Dan Brown, conegudíssim per llibres com "El codi Da Vinci" o "El símbol perdut". Com la resta de llibres de l'autor, el llibre m'ha atrapat des del principi. I en general m'ha agradat força. Tot i que quan l'estava llegint hi havia alguns aspectes que no em convencien, la valoració final d'"Inferno" és molt bona,  ha superat en escreix les expectatives dipositades.
El llibre és molt entretingut, i a més està carregat de coneixements sobre història de l'art i història, en concret sobre el personatge de Dante Alighieri i sobre les ciutats de Florencia i Venècia, que és on es desenvolupa la major part de la trama. Jo hi vaig ser fa temps, i em venen ganes de tornar-hi després de llegir el llibre. 
El misteri està ben el.laborat. El punt de partida es basa en un científic que ha decidit solucionar pel seu compte el problema de la superpoblació mundial, tema que es viu de manera angoixant i preocupant durant tot el llibre.
La història enganxa moltíssim i m'ha absorbit del tot en la lectura,. Com tots els llibres de Dan Brown està escrit  a base de capítols curts que acaben en punxa i t'obliguen a seguir llegint. Els últims capítols no els podia deixar.
I el final és millor del que m'imaginava, i deixa inclús amb ganes de saber més, de veure com s'enfronten els personatges a la situació.
La part més negativa del llibre és la poca credibilitat que tenen els personatges, començant pel propi protagonista, el Robert Langdon, i continuant per la resta. Són poc atractius i no gaire ben definits, no aconsegueixen fer-se reals. En la meva opinió, possiblement el personatge més interessant de tots és el dolent de la història, el Bertrand Zorbrist.
Vosaltres l'heu llegit?
Què us ha semblat?

diumenge, 25 d’agost del 2013

Llegint "Siempre tuyo"



Fa uns dos anys vaig gaudir molt de la lectura dels llibres Contra el viento del norte i Cada siete olas de l'escriptor austríac Daniel Glattauer. Segurament us sonaran els títols, ja que aquestes novel.les van tenir molt d'èxit, i es va parlar molt de la manera en que estaven escrites: es tractava d'una sèrie de correus electrònics que s'intercanviaven un home i una dona, primer per atzar quan eren complets  desconeguts i després ja per voluntat pròpia a mesura que la seva relació es convertia en una intensa i incerta història d'amor.
Ara m'he llegit un dels últims llibres de l' autor, Siempre tuyo. La història em va enganxar des del primer moment, i me la vaig llegir en dos dies: la vida de la Judith, una venedora de làmpades de Viena amb una vida normal que s'anirà complicant de forma exagerada a partir de conèixer el Hannes, un home en aparença perfecte però que convertirà la seva vida en un infern asfixiant, delirant i terrorífic.  Tot comença amb molta seducció i un lleuger misteri i, a poc a poc es va transformant en un thriller psicològic angoixant que recorda sovint a les atmosferes de les pel.lícules del també austríac Michael Haneke.
"¿Cuánto amor eres capaz de soportar?" és una de les preguntes que apareixen a la contraportada del llibre, i aquest és precisament el tema de la novel.la:  què succeeix quan un amor se'ns apareix de manera massa perfecta?
El personatge de la protagonista, la Judith, està molt ben dibuixat i ens posem de seguida a la seva pell. I a la vegada, també dubtem d'ella en alguns moments, quan la confusió és tal que no sabem qui té la personalitat més obsessiva, si l'una o l'altre.
La història avança ràpid ja que està escrita en forma de capítols molt curts, dividits en fases diferents, a mesura que va avançant i capgirant-se la relació entre els dos personatges. Està explicada de manera tan minuciosa que hi ha moments que sembla que es coneguin des de tota la vida, i realment només porten 7 mesos junts.
El final arriba, però, de manera molt brusca i es resol tot  ràpidament. Jo em vaig quedar amb les ganes de saber més sobre el personatge del Hannes, de saber la seva part de la historia i sobretot de veure en detall la seva reacció al final.
Així que tot i les grans expectatives em va decebre una mica la resolució, m'esperava més d'aquesta història d'amor i obsessió que comença apuntant molt alt.