diumenge, 27 de maig de 2012

Poe fa por


Pensava que jo ja era una nena gran!  

Mai he sigut gaire poruga. No em costa estar sola a casa i no tinc cap problema per tornar a casa per la nit tota sola. Confeso que pensava que això del Poe estaria una mica passat de moda, que serien contes que en el seu moment haurien fet por però que nosaltres ho mirariem amb una mica de distància. I resulta que, de nou, s'ha confirmat que no es poden tenir prejudicis. 

Nenes, jo estic passant por i aquesta nit estic sola a casa amb la nena i no penso obrir el meu exemplar de contes. Ho deixo per demà que estaré acompanyada. Queda dit.

(la imatge la he tret del següent enllaç:  http://dondeleenlasmaestras.blogspot.com.es/2009/12/cuentos-de-miedo-por-que.html)

dimecres, 23 de maig de 2012

"Contes macabres"

Sóc l'Onavis i entro per parlar-vos de l'edició de l'obra de Poe il.lustrada per Benjamin Lacombe, que és la que m'estic llegint.
Abans de res, dir que es tracta per  a mi d'un llibre-joia, d'aquests en que t'has de rentar les mans abans de començar a llegir i cuidar amb el màxim respecte. (I guardar ben lluny dels petits, de moment).

Benjamin Lacombe (París-Francia, 1982) es un mestre de la il.lustració infantil, i ha publicat obres com  Los Amantes Mariposa, Genealogía de una Bruja, Cuentos Silenciosos,  Melodía en la ciudad, El herbario de las hadas, i els recents Blancaneus i Contes Macabres, en els que il.lustra excel.lentment el clàssic dels germans Grimm  i els contes de Poe. 

En principi, són llibres destinats a un públic infantil (més aviat juvenil, diria jo), però són llibres amb els textos complerts i amb una edició que no fa pensar que estigui dedicada només a aquest tipus de públic, sinó a tothom. La traducció al castellà és de Julio Cortázar i al catala de Pau-Joan Hernàndez

Els Contes macabres contenen  vuit relats de Poe: Berenice, El gat negre, L'illa de la fada, El cor delator, La caiguda de la Casa Usher, El retrat oval, Morella i Ligeia. Després dels contes el llibre inclou el text que Charles Baudelaire li va dedicar a Poe, fent-ne una mena de perfil biogràfic. I també un apartat per notes i una biografia dels autors. És molt complert.

I què dir sobre les il.lustracions? Doncs que ens submergeixen en un món melancòlic i oníric, perfecte per retratar els personatges malaltissos que sovint protagonitzen els contes de Poe. Unes il.lustracions que recorden també el món hipnòtic i expressionista de les pel.lícules de Tim Burton.

Aquest és el comentari que l'autor va fer sobre les il.lustracions per l'obra de Poe:

"Tenía miedo de estropear el aspecto fantástico. Por eso no he dibujado explícitamente todo lo que de fantástico hay en los cuentos, sino que he recreado un ambiente, siempre de forma sugerente: he dibujado sombras, manos detrás de una puerta, etc., y he dejado que trabaje la imaginación del lector; no he querido ofrecer yo una imagen explícita, pues la imagen de cada lector será diferente".


I aquí un tast de les il.lustracions:

Morella

Berenice

Ligeia


El gat negre

La caiguda de la Casa Usher

Berenice

 .

diumenge, 20 de maig de 2012

Ve't-ho aquí Poe.

Baltimore des de fa un temps s'ha convertit en una espècie de ciutat mítica per a mi. Allà es desenvolupa una de les històries de ficció més interessants de les creades al s. XXI, la sèrie The Wire. Baltimore, una ciutat gris i secundària, un d'aquells llocs on aparentment no hi passa mai res, és també la ciutat del nostre protagonista, d'un dels escriptors més importants de la història de la literatura, Edgar Allan Poe. 

Segons diu el Joan Perucho a la introducció de la edició de Planeta, el señor Poe era un home estrany. Potser hi va tenir a veure la pèrdua precoç de la seva mare, en tot cas, sembla que la necesitat angoixosa d'afecte i protecció maternal va determinar la seva vida afectiva i, d'alguna manera, els seus escrits, on hi ha una carència abosulta de cap referència sensual o afectiva en las relacions amoroses dels seus personatges. 

Ell és un autor especialitzat en històries de terror i misteri. Sembla que una de les grans innovacions dels seus textos fou unir dues formes de terror literari anterior, aparentment antagòniques: el germànic (irreal, suggerent) i el britànic (macabre i sanginari).  Però més enllà del genere, Poe és el gran autor dels contes. Un especialista en el relat curt. De fet, el meu interés a vingut arran de llegir uns contes de Txèkhov, l'altre gran especialsta. Diuen que són els més grans escriptors de contes de la història i que els seus estils són oposats, així que tenia curiositat per esbrinar en que són tant diferents. De moment, la temàtica ja no hi té res a veure...

Ara us presento la meva proposta de relats. Seràn tres dels més coneguts...

El primer que no podia faltar és "Els crims de la rue Morgue". El que per a mi és el més conegut. 

El segon és el primer que apareix en el meu recull. Es titula "El Hundimiento de la Casa Usher", també molt conegut.

El tercer es titula "El barril de amontillado". L'he triat perquè sembla que era el preferit del Cortàzar i tinc molta curiositat de saber perquè. 


Sobre les edicions no en sé gaire cosa. Jo llegiré l'edició que tinc a casa, de Planeta, amb una introducció molt maca, com he comentat, de Joan Perucho. També he sentit que el Cortázar va traduir alguns contes i suposo que hi deu haver alguna edició...segur que serà una traducció preciosa. Qui pugui, sempre hi ha l'opció de llegir la versió anglesa. La versió orignial sempre és millor! Segur que per internet podeu trobar aquests relats i a la biblioteca també, és clar.

Que us sembla si d'aquí un parell de setmanetes en parlem? i com sempre, si algú vol fer alguna entradeta-comentari o el que sigui, benvingut sigui!! 

Apa, bona nit i no passeu massa por, que només és literatura, diuen.




divendres, 18 de maig de 2012

Menú degustació

Avui us parlaré del llibre que he acabat fa uns minuts. He pensat que seria interessant per a totes parlar no només del llibre en si, sinó de tot el procés des de l'adquisició a la seva lectura...

Vaig anar un cap de setmana a Barcelona amb la nena, a veure els àvis. Com faig sovint quan estic amb la meva mare, vaig aprofitar per deixar-les soles, a la iaia amb la nèta, i jo em vaig escapar a fer de les meves, això vol dir, entre altres coses, perdrem per una llibreria. Aquella tarda la llibreria triada va ser una de les més recomenables de Barcelona. La llibreria de les dones, la Pròleg, que fa un temps que l'han canviat de lloc. Abans estava prop de la Plaça Sant Jaume, però ara està a Sant Pere Més Alt (el carrer del Palau de la Música). Això era un sort, perquè està molt a prop de casa la meva mare i podria anar-hi caminant. La vaig trobar i vaig començar la meva cerca de llibres sobre maternitat. Tot i que a la llibreria s'hi pot trobar de tot, està especialitzada en literatura de dones i en temes de dones, i per tant tenien tot un prestatge dedicat a maternitat. Que bé! No us dic el que em vaig gastar, però va ser força, perquè jo amb això dels llibres no controlo gens....Entre els llibres que vaig comprar n'hi havia un molt bonic, d'una edició molt cuidada.

Es titula "Libro de las Madres" i és un recull de contes amb el tema de la maternitat com a eix, tots ells acompanyats d'unes il·lustracions precioses. L'edició és a càrrec de la Laura Freixes

Us reprodueixo algunes de les paraules que utilitza l'escriptora per a la introducció del volum...

Cuando me quedé embarazada, esa impresión de destierro, de abandonar el terreno en el que había jugado hasta entonces, esa sensación que en el ámbito laboral me resultaba agridulce, también la tuve (y ahí de dulce no tuvo nada) en otro terreno: la lectura. Las emociones que en mi cuerpo y en mi alma despertó el primer beso venían precedidas de una larga elaboración literaria. Las suscitadas por el embarazo, el parto, el tener entre los brazos por primera vez a mi hija recién nacida…, de todo eso, la literatura no me había dicho nada… Y ese silencio me resultaba escandaloso. Desde entonces me he interesado por rastrear, en la literatura, la figura de la madre.

El llibre el vaig deixar aparcat des de llavors. No ha estat fins la meva tornada de Xile que l'he agafat. He pensat que seria una bona manera de reintroduir-me en el tema maternal. El llibre, com tot aquests reculls temàtics té de tot...jo ho definiria com un menú degustació d'un bon restaurant. Tots ells són relats de qualitat i et dóna la oportunitat de tastar autors dels grans! Hi pots trobar San Agustí, Jean Austen, Emilia Pardo Bazán, Eurípides, i un llarg exètera. Per mi, el més interessant precisament ha estat poder assaborir cert estils i fórmules. Finalment el tema maternal ha estat el de menys, en mig de tanta literatura...ara bé, com tot, hi ha alguns que fins i tot m'he saltat perquè no m'interessaven. Com en tot bon menú, sempre hi ha coses que no et fan el pes. 
Com deia, ha estat fa uns minuts que l'he acabat. Com en altres ocasions, ha estat arran de la malatia de la meva filla. Un cop més, he llegit les darreres pàgines amb la nena estirada sobre meu. Ara, la pobreta, dorm, amb una febrada, que no m'estranya que aquesta tarda anem a fer una visiteta a urgències...

I bé, aquest és l'itinerari d'un llibre qualsevol en mans d'una mare lectora. 

PD: Per cert, em disposso a llegir alguns contes del Poe, si algú més s'anima puc dirigir-ne la lectura...que us sembla? teniu ganes de passar una mica de por o em deixareu sola?

divendres, 11 de maig de 2012

Llegint "El somriure de les dones"



Aquests dies he estat llegint aquest llibre, que és un dels que em van regalar per Sant Jordi.
No el coneixia ni en sabia res abans de que fes cap a les meves mans, i vaig començar a llegir-lo sense saber ben bé quin tipus d’història em trobaria. També està bé, de tant en tant,  llegir d’aquesta manera, a cegues. Ni tan sols vaig llegir-me el text de la contraportada abans d’iniciar la lectura.
I ràpidament em va atrapar. El llibre explica a dos veus la història de la propietària d’un petit restaurant de Paris i la d’un escriptor que ha escrit una novel·la que a ella li canvia la vida, ja que sembla talment que parli d'ella.
Cada capítol l’explica un dels dos personatges, de manera alterna, i és bastant trepidant perquè tot el que s'explica  succeeix en unes poques setmanes. No és un llibre de misteri, però sí que hi ha certa pressa per part del lector per saber com serà el desenllaç final.
El personatge d’Aurélie Brédin, la noia,  està molt ben definit. Sovint recorda a l’Amélie Poulain, tant pels seus gustos com per la manera de reaccionar davant de les situacions.
 En canvi, el personatge de l’escriptor no em convenç tant, em resulta poc versemblant i desdibuixat. Els seus pensaments i actuacions són il·lògiques en algunes ocasions i no el veig gens sincer.

En resum, un llibre que, sense arribar a ser extraordinari, resulta captivador i entretingut. Ben escrit i amb una història que no decep. Jo l’he devorat amb tres dies!

divendres, 4 de maig de 2012

Llegint "La col.laboradora"





Aquest cop entro per parlar d’un llibre que, tot i les meves expectatives, no m’ha agradat gens! Així que més que una recomanació, es tracta d’una des-recomanació (no sé so existeix la paraula). Bé, també hi ha la possibilitat que algú em faci veure nous punts de vista que jo no he sabut trobar i el llibre m’acabi agradant, mai se sap!

La col.laboradora és la segona novel.la de l’Empar Moliner. Jo l’he seguit força en els seus articles i també m’he llegit els seus llibres anteriors. Els contes de T’estimo si he begut i No hi ha terceres persones em van agradar molt, i també el recull d’articles de Desitja guardar els canvis?, però llegir aquesta autora en format novel·la se m’ha fet molt cansat.
No sóc devota de l’Empar Moliner, però sí que em cau bé, em fa riure la seva visió de la societat actual i comparteixo moltes de les  opinions que exposa als articles i tertúlies de ràdio.
Però el llibre crec que no s’aguanta per enlloc.
De bon principi , ni la història ni el personatge protagonista em van interessar. Es tracta d’una “negra” que treballa escrivint biografies de personatges intranscendents per una editorial. Quan fa el retrat d’aquests personatges (consellers, periodistes, escriptors...) es pot intuir que es refereix a persones del món polític i televisiu actual, de les que en fa una caricatura.
Sense l’interès per la historia ni la veu principal, l´únic ganxo per mi ha estat la forma d’escriure, un monòleg on barreja descripcions amb pensaments, anant d’un tema a un altre. Les reflexions que de tant en tant fa la protagonista tenen certa gràcia, ja que aquesta té força punts en comú amb l’autora i hi ha moments, en els que crítica costums o maneres d’actuar, que sembla que estigui llegint un article seu més que un llibre de ficció.
Està molt ben explicat, per exemple, el retrat que fa del cel i l’infern del món de les drogues. I també el canvi que suposa a la vida d’una dona el tenir un fill, les noves coses en les que ens fixem i donem importància a partir d’aleshores.
Però res més. Un llibre molt buit.
Ni ta sols la pretesa sorpresa final, on per fi descobrim a qui es dirigeix amb els seus monòlegs la protagonista durant tot el llibre, em va sorprendre el més mínim, a part que no té cap rellevància per la història.
Així que res, un llibre per passar pàgina i valorar molt més les lectures que ens submergeixen en històries trepidants que ens emocionen.