divendres, 27 d’abril de 2012

Criadas y señoras


Feia temps que li anava al darrera i quan la vaig trobar a l'FNAC en edició de butxaca d'oferta no m'ho vaig pensar. No és "alta literatura" (si és que això existeix...), però si una bona història, plena d'humor, de tristesa, de petites misèries i de molta tendresa. M'ha agradat molt. M'ho he passat molt be. M'ha fet riure i plorar. I m'ha tingut enganxada llegint fins al punt d'acabar-me'l en un temps rècord des que soc mare, un mes. I té més de 500 pàgines!

La història tracta sobre les minyones negres i les senyores blanques per les que treballen, a un poble del sud dels Estats Units, i sobretot sobre la relació tan peculiar que s'estableix entre elles: aquestes minyones molts cops cuiden a les criatures, que les consideren com a una mare, per després passar a servir-les com a minyones. Una mena de barrera apareix quan els nens es fan grans i prenen consciència que les diferències de color són alguna cosa més que una quantitat major o menor de melanina. És el sud més profund i en una època, els començaments dels anys 60, en la que les coses estaven canviant, però com gairebé sempre els canvis fan por fins i tot als que se'n podrien beneficiar.

En fi, us el recomano si voleu passar una bona estona. Ara estic esperant que dues amigues se l'acabin per veure juntes la pel·lícula. No sé si aguantaré...

diumenge, 15 d’abril de 2012

Llegint "Fago"


"Estima'm quan menys m'ho mereixo perquè és quan més ho necessito".
Proverbi xinès

Feia temps que esperava amb moltes ganes aquest últim llibre del Carles Porta, des que vaig saber que estava escrivint sobre el cas de l'assassinat de l'alcalde d'aquest petit poble del Pirineu d'Osca.
M'havia llegit el seu anterior llibre Tor. Tretze cases i tres morts (també basat en un crim real) i també El club dels perfectes (de temàtica no "criminal").
La història de Fago té molts punts d'unió amb el primer llibre, però és un relat molt diferent. Tor versava més sobre l'experiència del propi periodista investigant el cas i tenia una acció més trepidant.
Fago també neix de l'experiència de Carles Porta cobrint periodísticament el cas. Quan el 13 de gener de 2007 va aparèixer mort l'acalde de Fago, tots els veïns del poble van ser sospitosos d'haver comès el crim. De tots se'n van agafar mostres d'ADN.
I centenars de periodistes van apropar-se al poble per cobrir el cas. Però un cop fetes les entrevistes, tots anaven a dormir a Jaca o pobles del voltant. Carles Porta va ser l'únic periodista que restava dia i nit a Fago, allotjat en una de les dues cases rurals que hi havia (l'altra estava tancada per defunció de l'amo). Així que el periodista va passar una setmana vivint com un més del poble i establint llargues converses amb Santiago Mainar, l'amo de la casa rural. Setmanes després, quan el periodista ja s'havia oblidat del cas, Mainar es va confessar culpable del crim.
Carles Porta va tornar a mantenir contacte amb ell i després n'ha seguit tenint durant tot el procés, al seu costat i al de la família.
Fago, tot i això, no és un llibre tan personal com Tor, sinó que és més una reflexió al voltant del que passa dins d'una família quan un dels seus membres es acusat d'assassinat. "Si et diuen que el teu germà és un assassí" és el subtítol del llibre.
Si Mainar és culpable o no, no ho acabem sabent. Hi ha moments del llibre que sembla que sí, d'altres que sembla no. Ni el propi acusat (ara ja condemnat a 20 anys) ho deixa massa clar:

"Yo no he matado a nadie, pero sinceramente, se lo digo de corazón, prefiero que me acusen de dar muerte a un tirano que de ampararlo políticamente, de connivirlo judicialmente, de silenciarlio mediáticamente y de resignarme como ciudadano.", va ser una de les seves frases durant el judici.

És un llibre que deixa pas a moltes reflexions i que no té res a veure amb d'altres llibres o fins i tot sèries que es van fer sobre el cas quan tot aquest tema formava part d'un gran circ mediàtic. Aquí s'explica l'altra cara de la moneda: com la família va viure aquesta pressió i com va evolucionant la relació de la germana de Mainar amb el pres al llarg del temps. Molt recomanable!!