diumenge, 15 d’abril de 2012

Llegint "Fago"


"Estima'm quan menys m'ho mereixo perquè és quan més ho necessito".
Proverbi xinès

Feia temps que esperava amb moltes ganes aquest últim llibre del Carles Porta, des que vaig saber que estava escrivint sobre el cas de l'assassinat de l'alcalde d'aquest petit poble del Pirineu d'Osca.
M'havia llegit el seu anterior llibre Tor. Tretze cases i tres morts (també basat en un crim real) i també El club dels perfectes (de temàtica no "criminal").
La història de Fago té molts punts d'unió amb el primer llibre, però és un relat molt diferent. Tor versava més sobre l'experiència del propi periodista investigant el cas i tenia una acció més trepidant.
Fago també neix de l'experiència de Carles Porta cobrint periodísticament el cas. Quan el 13 de gener de 2007 va aparèixer mort l'acalde de Fago, tots els veïns del poble van ser sospitosos d'haver comès el crim. De tots se'n van agafar mostres d'ADN.
I centenars de periodistes van apropar-se al poble per cobrir el cas. Però un cop fetes les entrevistes, tots anaven a dormir a Jaca o pobles del voltant. Carles Porta va ser l'únic periodista que restava dia i nit a Fago, allotjat en una de les dues cases rurals que hi havia (l'altra estava tancada per defunció de l'amo). Així que el periodista va passar una setmana vivint com un més del poble i establint llargues converses amb Santiago Mainar, l'amo de la casa rural. Setmanes després, quan el periodista ja s'havia oblidat del cas, Mainar es va confessar culpable del crim.
Carles Porta va tornar a mantenir contacte amb ell i després n'ha seguit tenint durant tot el procés, al seu costat i al de la família.
Fago, tot i això, no és un llibre tan personal com Tor, sinó que és més una reflexió al voltant del que passa dins d'una família quan un dels seus membres es acusat d'assassinat. "Si et diuen que el teu germà és un assassí" és el subtítol del llibre.
Si Mainar és culpable o no, no ho acabem sabent. Hi ha moments del llibre que sembla que sí, d'altres que sembla no. Ni el propi acusat (ara ja condemnat a 20 anys) ho deixa massa clar:

"Yo no he matado a nadie, pero sinceramente, se lo digo de corazón, prefiero que me acusen de dar muerte a un tirano que de ampararlo políticamente, de connivirlo judicialmente, de silenciarlio mediáticamente y de resignarme como ciudadano.", va ser una de les seves frases durant el judici.

És un llibre que deixa pas a moltes reflexions i que no té res a veure amb d'altres llibres o fins i tot sèries que es van fer sobre el cas quan tot aquest tema formava part d'un gran circ mediàtic. Aquí s'explica l'altra cara de la moneda: com la família va viure aquesta pressió i com va evolucionant la relació de la germana de Mainar amb el pres al llarg del temps. Molt recomanable!!

4 comentaris:

  1. Molt interessant! Jo he treballat als Pirineus i fins i tot vaig passar uns dies a Tor fent prospeccions arqueològiques. La veritat és que en aquests escenaris hi ha relacions molt intenses, a vegades, odis que venen de lluny...tot molt novel·lístic! (Merci per donar impuls a les mames lectores!!¡)

    ResponElimina
  2. Sí, justament aquestes relacions entre la gent del poble és una de les coses que descriu molt bé el Carles Porta, sobretot al llibre de Tor!

    ResponElimina
  3. Hola noies! sento estar tan desapareguda però no tinc temps de res darrerament. A veure si em centro...

    Curiós el proverbi perque en qüestio d'un parell de setmanes m'ha arribat per un parell de bandes. Jo ne he llegit cap dels dos llibres. En el cas de Tor ho tinc més present perque durant força temps vaig estiuejar a Alins, el poble del costat i si que és veritat que en comunitats tan petites hi ha moltes "rencilles" que vénen de lluny però que segueixen generació rera generació. Em llegiré el llibre a veure. Merci per les recomanacions!

    ResponElimina