diumenge, 24 de febrer de 2013

El pilar en què recolzar-se

Un llibre escrit per un home i que, pensava, tractaria bàsicament sobre homes: forts, valents i capaços del que fos per mantenir la família.

Però els valors que es van destacant no són els dels homes. Perquè, poc a poc, la família va prenent forma femenina. 

Un personatge va esdevenint el pilar principal, la força que els ajuda a sostenir-se a empènyer quan es necessari, a calmar-se quan s'ha de fer. La seva llei és sempre: col·laboració i ajuda mútua. Per fer front a les adversitats és necessari estar sempre junts. 

Ella és la mare. Idealitzada, sens dubte, per l'autor. És en el fons més un símbol que un personatge realista. 

Erigida en capitana de la família. Ningú li portarà la contraria, tothom ballarà al seu ritme a mida que la historia avança. 

Al final, en mig del diluvi (si no heu arribat encara, no seguiu llegint, que ara explicaré com acaba!) la maternitat és la que salva la humanitat. 

Com un símbol magnífic, la filla que no ha pogut ser mare del fill que diu al ventre, té els pits plens de llet i alimenta a un home que està a punt de morir de fam. 

Es tracta d'una reedició del mite de la Caritat Romana, del que he parlat en el meu blog. Símbol, des d'època romana, d'amor, entrega i caritat. 

L'esperança està present en cada acte maternal. La maternitat és entrega cap a l'altre, és pensar en els demés abans que en un mateix. 

Són aquestes coses les que salvaran la humanitat. Són, de fet, les que ens fan humans.

divendres, 22 de febrer de 2013

Mirant "Las uvas de la ira"


Las uvas de la ira és un d'aquests llibres que es viuen intensament, que es masteguen i ens acompanyen pemanentment mentre els estem llegint. Quan arribem a les últimes pàgines ens quedem per tant una mica buits, ens fa pena que s'acabi perquè sembla que s'esvaeixi aquell univers que fins aleshores ens havia acompanyat.
Doncs bé, hi ha una cosa que hem de fer quan acabem el llibre, per a reviure de nou molts dels sentiments que teníem al llegir-lo: mirar l'adaptació cinematogràfica que va fer John Ford l'any 1940, només un any més tard de que es publiqués la novel.la.

La pel.lícula, com fan les bones adaptacions literàries, no es limita ni intenta ser una copia fidel del llibre, una simple trasposció en imatges d'allò que hem llegit. Seria impossible, d'altra banda. El llibre és brillant tant pel que fa a la història concreta que explica com en descriure el rerefons econòmic de tot plegat.




La pel.lícula, doncs, no vol ser una còpia del llibre, sinò que ens presenta uns fragments de l'univers que aquest recrea. I ho fa molt bé. Destaca sobretot per fer una presentació molt real dels personatges, que prenen molta entitat al posar-los en moviment. Apareixen molt propers a l'espectador, jo me'ls imaginava  tal com són en la pel.lícula. Entre els actors trobem  Henry Fonda com a Tom Joad i  Jane Darwell interpretant la mare de la família de manera excel.lent (va guanyar l'Oscar a la millor actriu de repartimernt)  Ella és una de les grans protagonistes del llibre i també de la pel.lícula. De fet, és qui diu una de les frases que més representen Las uvas de la ira: "But we keep a'comin'. We're the people that live. They can't wipe us out; they can't lick us. We'll go on forever, Pa, 'cause we're the people".
La pel.lícula, com veieu, manté la manera de parlar pròpia dels camperols que tan bé va traslladar Steinbeck i que algunes traduccions mantenen. Recomano molt, per tant,  veure-la en versió original.

La pel.lícula se centra sobretot en el viatge de la família Joad, en relatar la situació que han d'enfrentar al ser forçats al abandonar les seves terres. Un cop arriben a California, la pel.lícula segueix camins una mica diferents als de la novel.la, i acaba la història abans que el llibre. Però no decep, ja que ha plasmat molt bé els personatges i la sensació d'humiliació, d'abatiment i, tot i això, d'esperança, que la història original explica.
El director, John Ford (que també va guanyar l'Oscar a la millor direcció) deia sentir-se molt identificat amb la història, que li recordava els temps de penúria que s'havien viscut a Irlanda, la seva terra natal.



També la part visual és excel.lent, amb una il.luminació i posada en escena molt similar a  les fotografies que Walker Evans i Dorothea Lange van fer durant la depressió dels anys 30. I amb moltes escenes de nit, filmades entre ombres, que recorden al cinema expressionista.

L'heu vist? Us ha agradat? 

dimarts, 19 de febrer de 2013

Paral·lelismes

La Mirashka ens va proposar un llibre que ha estat un tresor. Gràcies primer de tot, perquè probablement si no hagués estat per el Club no l'hagués llegit. Sembla que quan anem a tope els clàssics fossin l'última opció de lectura i només poguéssim llegir coses superficials i que no deixen petjada. No és el cas de la Uvas. Un llibre de pes que se't fica dins.

Recordo que fa uns anys un amic el va llegir. Em va dir que parlava de la emigració, dels problemes que tenien el emigrants quan anaven a una terra que no els estimava. En aquells anys a casa nostra un dels problemes que teníem com a societat era aquest i el paral·lelísme era molt clar.

Avui el llibre té una lectura molt diferent. Avui el llibre parla de la nostra siutació de crisi, parla de desnonaments, de bancs i empresaris implecables, del mal dels diners. Parla de desheredats i de famílies que, sense ser-ne cupables, acaben a la misèria. Parla de que això també ens podria passar a nosaltres i que és injust. 



Migrant mother, Dorothea Lange



Esos bichos (bancs i empreses) no respiran aire, no comen carne. Respiran beneficios, se alimentan de los intereses del dinero. Si no tienen esto se mueren, igual que tu mueres sin aire, sin carne. Es triste pero es así. Sencillamente es así. (...) El banco, el monstruo, necesita obtener benficios continuamente. No puede esperar, morirá. No, la renta debe pagarse. El monstruo muere cuando deja de crecer, no puede deja de crecer.

Ha passat gairebé un segle d'aquestes paraules i seguim alimentant monstres a costa de les nostres pròpies vides. 

Las Uvas de la Ira, com els grans clàssics, té una lectura diferent per a cada època. Sempre, malauradament, està d'actualitat.

dimarts, 12 de febrer de 2013

Superada

Si, així em sento. Estic llegint "Las uvas de la ira"a un ritme pèssim. M'està agradant molt, hi estic ben ficada, però avanço molt poc a poc. Per què? perquè estic molt cansada. Cada nit agafo el llibre i a les 5 pàgines (el meu màxim està en 10) m'adormo. I com no m'agrada tenir-vos així us dic que aneu fent, que no m'espereu, que comenteu allò que volgueu perquè em sento fatal de fer-vos esperar. Quan acabi m'hi enganxaré i faré comentaris, entrades, de tot, però ara impossible!

Ho sento!

divendres, 8 de febrer de 2013

Pedro Páramo

Fa uns dies vam llegir a casa Pedro Páramo de Juan Rulfo. 

( fem lectures conjuntes, tipus club de lectura i és molt recomanable!)

L'escriptor mexicà va fer només dos llibres en tota la seva vida, aquest i un de contes: El llano en llamas. Només amb aquestes poques paraules va ser catapultat als primers llocs de la literatura universal. Es tracta d'un geni, que tenim la sort de podre disfrutar en la seva llengua original. 

Pedro Páramo no es un llibre massa llarg (unes 100 pàgines) i és una lectura imprescindible. No s'han de tenir por als clàssics. Llegir-los és un veritable aliment per l'ànima.

Us poso el vídeo de l'entrevista que li van realitzar a Juan Rulfo ja fa molts anys a TVE. És la única entrevista que se li coneix. Val molt la pena per prendre el pols a aquest personatge tan original de la història de la literatura.





diumenge, 3 de febrer de 2013

De "Las uvas de la ira" a "Mi niño no me come"




Vull compartir una anècdota molt graciosa al voltant del nostre llibre.

Els dies que estava llegint "Las uvas de la ira", moltes vegades se m'escapava una llàgrima, o em posava trista. La meva filla sovint estava al meu voltant, jugant, i em preguntava perquè plorava.
- "Perquè hi ha nens que no tenen res per menjar".

Ella em deia que estigués tranquil.la, que quan sopéssim guardaríem una mica de menjar i el posaríem entre les pàgines. 

Ara ja he acabat el llibre i m'estic rellegint "Mi niño no me come",  del Carlos Gonzàlez, ja que començo a introduir nous aliments al petit i m'agrada la manera tranquil.la i sense presses que l'autor proposa. És un llibre escrit amb molt sentit de l'humor i sovint em fa riure a "carcajades". L'altre dia la nena em mira i em diu, tot assenyalant-me la portada:

- "Clar, aquest llibre et fa estar contenta perquè aquests nens sí que tenen coses per menjar!!"


divendres, 1 de febrer de 2013