dimarts, 19 de febrer de 2013

Paral·lelismes

La Mirashka ens va proposar un llibre que ha estat un tresor. Gràcies primer de tot, perquè probablement si no hagués estat per el Club no l'hagués llegit. Sembla que quan anem a tope els clàssics fossin l'última opció de lectura i només poguéssim llegir coses superficials i que no deixen petjada. No és el cas de la Uvas. Un llibre de pes que se't fica dins.

Recordo que fa uns anys un amic el va llegir. Em va dir que parlava de la emigració, dels problemes que tenien el emigrants quan anaven a una terra que no els estimava. En aquells anys a casa nostra un dels problemes que teníem com a societat era aquest i el paral·lelísme era molt clar.

Avui el llibre té una lectura molt diferent. Avui el llibre parla de la nostra siutació de crisi, parla de desnonaments, de bancs i empresaris implecables, del mal dels diners. Parla de desheredats i de famílies que, sense ser-ne cupables, acaben a la misèria. Parla de que això també ens podria passar a nosaltres i que és injust. 



Migrant mother, Dorothea Lange



Esos bichos (bancs i empreses) no respiran aire, no comen carne. Respiran beneficios, se alimentan de los intereses del dinero. Si no tienen esto se mueren, igual que tu mueres sin aire, sin carne. Es triste pero es así. Sencillamente es así. (...) El banco, el monstruo, necesita obtener benficios continuamente. No puede esperar, morirá. No, la renta debe pagarse. El monstruo muere cuando deja de crecer, no puede deja de crecer.

Ha passat gairebé un segle d'aquestes paraules i seguim alimentant monstres a costa de les nostres pròpies vides. 

Las Uvas de la Ira, com els grans clàssics, té una lectura diferent per a cada època. Sempre, malauradament, està d'actualitat.

9 comentaris:

  1. Jo també vull donar les gràcies en primer lloc per la lectura. M'ha encantat el llibre, i tampoc sé si l'hagués llegit sense el club.
    Tota la raó que és un llibre que se't posa dins.
    I sí, i tant, jo no podia evitar sentir molts paral.lelismes amb l'actualitat. I pensar que ja fa gairebé un segle que està escrit! Malauradament aquest tipus de coses no cambien i es repeteixen. I aquells que un dia, des de la comoditat, van veure com arribaven inmigrants; possiblement algun dia els hi tocarà a ells marxar a buscar-se un futur millor.
    Sembla estrany que no aprenguem res amb el temps i seguim encara tant deshumanitzats i prioritzant coses que no són importants!

    Gran llibre, de gran vigència encara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És dura, oi? Buf, ficar-te a la pell d'aquesta gent, pensar com deu ser això de passar gana...costava a vegades llegir-la perquè sabies que et tronaries a trobar amb la misèria. Per sort sempre hi havia esperança...

      Elimina
  2. Si noia, malauradament és així. El pitjor és que la causa de la situació ha estat similar: la Gran Depresió va tenir un origen financer causat pel monopoli bancari (se li ha de sumar en aquest cas la catàstrofe ambiental que van suposar la sequera i les grans ventades). Els USA van modificar les lleis per evitar que tornés a passar, però el Sr. Bush va decidir tornar a deixar-les com als anys 20... i ja hem vist el resultat. No aprenem!

    Aquesta frase que has destacat la tenia jo també assenyalada! descriu tan bé el que passa, la deshumanització. No són persones les que decideixen, són els bancs. A mi fins i tot em venia al cap la imatge d'una gran monstre (tipo la Guerra de los Mundos) engolint tot el que se li posava per davant, sense aturador.

    I pel que fa a la immigració, a mi ja em va sobtar a "Los vagabundos de la cosecha", que algú amb un tarannà progresista com Steinbeck parlés despectivament dels immigrants mexicans o xinesos, demanant un tracte diferent pels que són de la mateixa "raça". La por al que ve de fora, quan se l'hauria d'acollir i confortar perquè ha deixat enrera terra, casa i arrels, i segur que no ho ha fet per gust.

    En fi, que si, que sembla mentida que un llibre escrit fa 80 anys tingui tanta vigència i ens resulti tan proper.

    Me n'alegro molt que us hagi agradat tant i us demano disculpes un altre cop per no fer la feina!

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
    2. No ho sabia això de l'Steinbeck...quina pena m'ha fet.

      El retrat que fa dels bancs és tan actual. Encara en parlem com si fossin entitats amb vida. "no, jo no tinc la culpa, és el banc, que necessita beneficis per sobreviure".

      No senyors, darrera els bancs hi ha responsables amb noms i cognoms, hi ha persones que decideixin. Com diria la meva admirada Ada Colau, hi ha criminals que haurien d'estar entre reixes, per estafa, entre moltes altres coses.

      Brrrr....

      Elimina
    3. Si, però tampoc ho veig tan extrany. No el disculpo eh!, però la visió de l'època era que feterminades "races" no eren gairebé ni humans, així que m'imagino que no és més que un reflexe del pensar general.

      Si lo del banc com a entitat és sorprenent. I encara avui en dia quan parlem diem "la culpa és dels bancs" o "han estat els bancs" quan darrera hi ha quatre individus amb una ambició exagerada, perquè a mi no em sembla més que ambició (acompanyada de manca d'ètica i d'escrúpols!). I no estem tan lluny de la situació plantejada pel llibre quan està morint gent també ara, quan hi ha fam, quan els nens no reben l'educació i l'alimentació necessàries...

      És trist i indignant! I ara que semblava que sortia a la llum la porqueria, ja ha passat a un segon pla gràcies a les trames d'espionatge... fastigós tot plegat!

      Elimina
  3. Sí, no entenc com la gent busquem excuses per no posar nom i cognoms als culpables!
    Que si "els bancs", que si "el sistema"....
    Uff!
    I sí, ara que se'n començava a parlar, res, ja passem pàgina!
    I això, citant altre cop el llibre "we are the people", però sembla que no som conscients de la força que realment tenim!

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Porque aquí "he perdido mi tierra" empieza a cambiar: una célula se divide y de esa división crec el objeto de tu odio: "nosotros hemos perdido nuestra tierra". El peligro está aquí, porque dos hombres no están solos ni tan perplejos como pueda estarlo uno. Y de ese primer "nosotros", surge algo más peligroso: "tengo un poco de comida" más "yo no no tengo ninguna". Si de este problema el resultado es "nosotros tenemos algo de comida", entonces el proceso está en marcha, el movimiento sigue una dirección"

      En altres paraules, la unió fa la força, la única força que tenim els ésser humans, de fet. :)

      Elimina