Mirant "Las uvas de la ira"

Las uvas de la ira és un d'aquests llibres que es viuen intensament, que es masteguen i ens acompanyen pemanentment mentre els estem llegint. Quan arribem a les últimes pàgines ens quedem per tant una mica buits, ens fa pena que s'acabi perquè sembla que s'esvaeixi aquell univers que fins aleshores ens havia acompanyat.

Doncs bé, hi ha una cosa que hem de fer quan acabem el llibre, per a reviure de nou molts dels sentiments que teníem al llegir-lo: mirar l'adaptació cinematogràfica que va fer John Ford l'any 1940, només un any més tard de que es publiqués la novel.la.

La pel.lícula, com fan les bones adaptacions literàries, no es limita ni intenta ser una copia fidel del llibre, una simple trasposció en imatges d'allò que hem llegit. Seria impossible, d'altra banda. El llibre és brillant tant pel que fa a la història concreta que explica com en descriure el rerefons econòmic de tot plegat.

La pel.lícula, doncs, no vol ser una còpia del llibre, sinò que ens presenta uns fragments de l'univers que aquest recrea. I ho fa molt bé. Destaca sobretot per fer una presentació molt real dels personatges, que prenen molta entitat al posar-los en moviment. Apareixen molt propers a l'espectador, jo me'ls imaginava  tal com són en la pel.lícula. Entre els actors trobem  Henry Fonda com a Tom Joad i  Jane Darwell interpretant la mare de la família de manera excel.lent (va guanyar l'Oscar a la millor actriu de repartimernt)  Ella és una de les grans protagonistes del llibre i també de la pel.lícula. De fet, és qui diu una de les frases que més representen Las uvas de la ira: "But we keep a'comin'. We're the people that live. They can't wipe us out; they can't lick us. We'll go on forever, Pa, 'cause we're the people".

La pel.lícula, com veieu, manté la manera de parlar pròpia dels camperols que tan bé va traslladar Steinbeck i que algunes traduccions mantenen. Recomano molt, per tant,  veure-la en versió original.

La pel.lícula se centra sobretot en el viatge de la família Joad, en relatar la situació que han d'enfrentar al ser forçats al abandonar les seves terres. Un cop arriben a California, la pel.lícula segueix camins una mica diferents als de la novel.la, i acaba la història abans que el llibre. Però no decep, ja que ha plasmat molt bé els personatges i la sensació d'humiliació, d'abatiment i, tot i això, d'esperança, que la història original explica.

El director, John Ford (que també va guanyar l'Oscar a la millor direcció) deia sentir-se molt identificat amb la història, que li recordava els temps de penúria que s'havien viscut a Irlanda, la seva terra natal.

També la part visual és excel.lent, amb una il.luminació i posada en escena molt similar a  les fotografies que Walker Evans i Dorothea Lange van fer durant la depressió dels anys 30. I amb moltes escenes de nit, filmades entre ombres, que recorden al cinema expressionista.

L'heu vist? Us ha agradat?