divendres, 27 d’abril de 2012

Criadas y señoras


Feia temps que li anava al darrera i quan la vaig trobar a l'FNAC en edició de butxaca d'oferta no m'ho vaig pensar. No és "alta literatura" (si és que això existeix...), però si una bona història, plena d'humor, de tristesa, de petites misèries i de molta tendresa. M'ha agradat molt. M'ho he passat molt be. M'ha fet riure i plorar. I m'ha tingut enganxada llegint fins al punt d'acabar-me'l en un temps rècord des que soc mare, un mes. I té més de 500 pàgines!

La història tracta sobre les minyones negres i les senyores blanques per les que treballen, a un poble del sud dels Estats Units, i sobretot sobre la relació tan peculiar que s'estableix entre elles: aquestes minyones molts cops cuiden a les criatures, que les consideren com a una mare, per després passar a servir-les com a minyones. Una mena de barrera apareix quan els nens es fan grans i prenen consciència que les diferències de color són alguna cosa més que una quantitat major o menor de melanina. És el sud més profund i en una època, els començaments dels anys 60, en la que les coses estaven canviant, però com gairebé sempre els canvis fan por fins i tot als que se'n podrien beneficiar.

En fi, us el recomano si voleu passar una bona estona. Ara estic esperant que dues amigues se l'acabin per veure juntes la pel·lícula. No sé si aguantaré...

2 comentaris:

  1. Segur que és ben bonic. Jo he vist la peli i està molt bé, de debò, la recomano. Ja ens diràs quan la vegis que t'ha semblat!

    ResponElimina
  2. Jo no coneixia el llibre, ni tampoc la peli.
    Pinta molt bé!!
    Està clar que el tema de les pàgines a vegades fa que ens tirem endarrere a l'hora d'escollir un llibre (sobretot des que som mares, no?). Però com es veu clar en el que expliques, si la història és bona i enganxa, el número de pàgines no importa gens!! (M'estic autoconscienciant, ja que el pròxim que em vull llegir és el de "Jo confesso", de més de 1000 pàgines!!).

    ResponElimina