divendres, 4 de maig de 2012

Llegint "La col.laboradora"





Aquest cop entro per parlar d’un llibre que, tot i les meves expectatives, no m’ha agradat gens! Així que més que una recomanació, es tracta d’una des-recomanació (no sé so existeix la paraula). Bé, també hi ha la possibilitat que algú em faci veure nous punts de vista que jo no he sabut trobar i el llibre m’acabi agradant, mai se sap!

La col.laboradora és la segona novel.la de l’Empar Moliner. Jo l’he seguit força en els seus articles i també m’he llegit els seus llibres anteriors. Els contes de T’estimo si he begut i No hi ha terceres persones em van agradar molt, i també el recull d’articles de Desitja guardar els canvis?, però llegir aquesta autora en format novel·la se m’ha fet molt cansat.
No sóc devota de l’Empar Moliner, però sí que em cau bé, em fa riure la seva visió de la societat actual i comparteixo moltes de les  opinions que exposa als articles i tertúlies de ràdio.
Però el llibre crec que no s’aguanta per enlloc.
De bon principi , ni la història ni el personatge protagonista em van interessar. Es tracta d’una “negra” que treballa escrivint biografies de personatges intranscendents per una editorial. Quan fa el retrat d’aquests personatges (consellers, periodistes, escriptors...) es pot intuir que es refereix a persones del món polític i televisiu actual, de les que en fa una caricatura.
Sense l’interès per la historia ni la veu principal, l´únic ganxo per mi ha estat la forma d’escriure, un monòleg on barreja descripcions amb pensaments, anant d’un tema a un altre. Les reflexions que de tant en tant fa la protagonista tenen certa gràcia, ja que aquesta té força punts en comú amb l’autora i hi ha moments, en els que crítica costums o maneres d’actuar, que sembla que estigui llegint un article seu més que un llibre de ficció.
Està molt ben explicat, per exemple, el retrat que fa del cel i l’infern del món de les drogues. I també el canvi que suposa a la vida d’una dona el tenir un fill, les noves coses en les que ens fixem i donem importància a partir d’aleshores.
Però res més. Un llibre molt buit.
Ni ta sols la pretesa sorpresa final, on per fi descobrim a qui es dirigeix amb els seus monòlegs la protagonista durant tot el llibre, em va sorprendre el més mínim, a part que no té cap rellevància per la història.
Així que res, un llibre per passar pàgina i valorar molt més les lectures que ens submergeixen en històries trepidants que ens emocionen.  

4 comentaris:

  1. Veig que anem fent ús d'aquest espai de manera ben flexible. Em sembla molt bé que ara us decidiu a recomenar o des-recomenar llibres...segur que pot ser-nos ben útil! Potser m'animo i parlo del llibre que estic llegint ben aviat...
    Sobre l'Empar Moliner, a mi no em cau malament, la trobo força ingeniosa, la veritat...però després del que has dit, no em llegiré el llibre. La veritat es que hi ha tantes coses boniques per llegir que no m'agrada gens llegir llibres que no m'aporten res, jo ni l'hagués acabat, segurament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, mentre no hi ha llibre col.lectiu, penso que està bé que anem recomanant (o no) el que estem llegint, no?
      Sobre el que dius de no acabar-lo, tens tota la raó, no valia la pena, però no sé perquè sempre em costa deixar els llibres a mitges. I aquest, com que era curtet, vaig anar seguint! Però sens dubte hi ha llibres molt millors als que dedicar el poc temps que tenim!

      Elimina
  2. A mi també em costa deixar els llibres (només ho he fet un parell de cops). A mi l'Empar Moliner no em desagrada però crec que està sobrevalorada, d'entrada per ella mateixa.

    Noies a veure si busquem un llibre col·lectiu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. jolines, sí! Jo tinc ganes de tornar-me a sentir acompanyada en una lectura...hi pensem?

      Elimina