Llegint "Príncipes de Maine, Reyes de Nueva Inglaterra"

Després de llegir l'últim John Irving, En una sola persona, vaig estar repassant els llibres que em faltava llegir d'aquest autor. I aquest és un d'ells. En diverses ocasions havia estat a punt de llegir-lo, però al final em feia mandra, sobretot pel fet que ja havia vist l'adaptació cinematogràfica (feta pel mateix John Irving): Las normas de la casa de la sidra.

Però ara era el moment adequat. Em venia especialment de gust llegir un llibre que tractés el tema de l'avortament als EUA a meitat del segle XX, de com les dones enfrontaven la maternitat, de la vida a l'orfenat, i de com els nens que allí hi viuen acaben vivint la seva pròpia vida (o no) després. Ara que sóc mare he reflexionat sobre aquests temes de manera diferent de com ho hagués fet havent llegit la novel.la durant l'adolescència.

El llibre narra la història de l'orfe Homer Wells, un noi que sembla sentir-se còmode veient la vida passar, "Esperar a ver" és una de les frases que es pronuncia sovint. I sovint fa referència a la frase de David Copperfield, de Dickens, sobre si serà ell l'heroi de la seva pròpia vida o si un altre el reemplaçará.

El Doctor Wilbur Larch, el metge encarregat de l'orfenat de Saint Cloud's, té una relació quasi paternal amb Homer i en certa manera li dibuixa el seu futur com a metge de l'orfenat. I si per una banda l'impulsa a volar, per l'altra  també vol que  torni a "casa". La seva relació es veurà afectada sobretot perquè no s'entenen en qüestions morals, a causa de les circumstàncies diferents de les seves vides; Homer es nega a practicar avortaments, mentre que el doctor sempre ofereix a les dones embarassades  que no volen el fill que esperen el què desitgen: o un orfe o un avort.

La relació que s'estableix entre Homer i la parella del Wally i la Candy, els dos joves que l'acullen durant un temps, és també molt interessant. Un triangle amorós que la guerra, els silencis i la incapacitat per prendre decisions converteixen en una relació ben estranya i proporcionen al llibre una de les possibilitats més rocambolesques de la història: pot un orfe acabar tenint un fill propi al qui fa passar per orfe?

El llibre té molts matisos i molts temes sobre els quals reflexionar, com en tots els llibres del John Irving els personatges es fan reals des del principi i la seva manera de viure la vida se'ns presenta de manera molt creïble. I el que importa no són només les coses què els hi passen, sinó com les afronten ells i com van canviant a mesura que es van fent grans.

Després de llegir el llibre vaig tornar a veure la pel.lícula i em va agradar molt, tot i que agafa només un dels fils del llibre, un dels més dramàtics i colpidors.  Seria impossible encabir-lo tot, ja que té més de 600 pàgines i hi ha molts personatges i històries. La pel.lícula està molt ben narrada (John Irving va guanyar l'Oscar al millor guió adaptat) i els personatges molt ben interpretats (Michael Cane i Tobey Maguire són totalment Homer Wells i Wilbur Larch) .

Molt recomanable: una novel.la intensa, emotiva i imprevisible! Bona literatura!