dimarts, 4 de setembre de 2012

Dos i dos són quatre

 Aquesta és una de les frases més repetides pel protagonista d'Apunts del subsòl durant la primera part del llibre.

"Estoy de acuerdo en que "dos y dos son cuatro" es una cosa excelente, pero si hemos de ser justos hay que reconocer que la fórmula "dos y dos son cinco" es también a veces una cosa muy bonita".

Així el "dos i dos són quatre" esdevé una mena de metàfora a la racionalitat, tant de la ciutat on viu (San Petersburg en aquella època era una ciutat amb molts funcionaris) com del mode de vida en general, del que en fa una crítica molt àmplia.
Però tan àmplia que, al meu parer, es torna generalista i en ocasions vaga, sense centrar-la en un objectiu determinat. I tot i que diu moltes veritats, també ratlla el deliri i l'extravagància, ambdues potenciades pel fet que el narrador és molt reiteratiu i sembla que  parli sol davant d'un auditori imaginari.

La primera part és, doncs, un monòleg força filosòfic sobre la condició humana, que més tard influenciaria a autors existencialistes com Camus o Sartre. I del que tindrà reminiscències  el Gregorio Samsa de La Metamorfosi de Kafka. I segur que n¡i ha més, d'autors i personatges amb aquest rastre.

Una primera part molt interessant a nivell filosòfic però sense cap fil narratiu que atrapi al lector i això fa que, almenys a mi, em suposés un esforç llegir-la tot i la seva brevetat. Comparada amb la segona part,  és més feixuga. El protagonista, a més, es presenta de bon principi a si mateix com un home antipàtic. I no té ni nom, fet que el manté encara més distant al lector.

Hi ha qui diu que pot semblar-se al Dostoievski d'aleshores, que patia trastorns emocionals a causa  de la mort de la seva esposa i poc després la del seu germà. 

De totes maneres, aquest personatge poc atractiu i sense heroisme es va perfilant poc a poc com a molt vulnerable i hi ha moments, sobretot en la segona part, en que crec que sí que és més fàcil identificar-s'hi i estar-ne a favor. Però sempre amb aquest punt d'estranyesa, de certa vergonya aliena davant les seves actuacions. Magnifica molt les situacions i s'enreda sol en un embolic del que després li costa sortir-ne, però és tan perseverant en el que decideix que fa que, almenys jo, llegeixi les seves aventures amb cert espant però alhora amb un somriure als llavis.

Què en penseu vosaltres? Enteneu al personatge i les seves crítiques? És un boig o un heroi?
Dos i dos són quatre?

2 comentaris:

  1. A mi, com vaig dir, em va agradar molt, fins i tot la primera part. Va ser curiós perquè aquells dies vaig haver de llegir un llibre on citava sovint les memòries dels subsol, com un referent per entendre el pas cap a la modernitat o la racionalitat de la que parles. L'angoixa que suposa el pas al món modern on tot es reordena a la manera "moderna" i com diu el senyor del subsol, dos i dos son quatre i punt, no hi ha discusió possible. El discurs és uniforme i totalitzador. Crec que té molt de suc, tot i que és una mica ferragós. Com dius, la segona part és molt més propera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, aquesta angoixa de passar d'un tipus de món a un altre està molt ben descrita, tens raó.
      Un altre dia parlem de la segona part!

      Elimina