dijous, 13 de setembre de 2012

La prostituta santa


Aquest és el nom amb que alguns crítics han batejat el personatge de la dona prostituta que apareix en varies obres de Dostoievski.
Com la Sonia de Crim i càstig o la Liza de Els dimonis; la també Liza d'Apunts del subsòl és una noia prostituta a la que el protagonista, en un moment de grandesa, pretén "salvar" i a la que després, quan aquesta veu la seva trista realitat, és incapaç d'ajudar.

En la segona part del llibre, Dostoievski ens fa un retrat del personatge, que ens explica en primera persona un seguit de situacions. Jo penso que és en aquesta segona part quan coneixem en profunditat al senyor del subsòl, millor que no pas en el monòleg de la primera. Aquí, al veure'l interaccionant amb d'altres personatges, el copsem perfectament en les seves misèries i embolics. Veiem com, inconscientment però amb persistència, va forçant situacions que ja s'intueix de bon principi que acabaran malament. Posa constantment la seva persona, la seva consciència,  a prova.

Així ho veiem en els seus passejos per l'avinguda Nevski,  que viu amb l'obsessió de no cedir el pas davant d'un oficial (" Yo no me aparté una sola pulgada y pasé junto a él en pie de absoluta igualdad", diu quan per fi aconsegueix el seu propòsit);  en el sopar amb antics coneguts on ell s'autoconvida (boníssim el moment on no para de donar voltes a la taula: "No cabía humillarse más desvergonzada y conscientemente, y yo me daba plena cuenta de ello, pero a pesar de todo seguia yendo y viniendo de la mesa a la estufa y viceversa")  i la trobada final amb la prostituta.

És amb ella quan el protagonista força al màxim la situació. Juga amb ella, la manipula i li fa crear un estat d'esperança que després no podrà acomplir. "Desde hacía largo rato advertía que estaba volviendo a Liza el alma del revés y oprimiéndole el corazón; y cuánto más persuadido estaba de ello, más ansiaba conseguir mi propósito lo más pronto y plenamente posible."  Aquesta frase crec que resumeix bastant bé el que li ocorre al protagonista al llarg del llibre: s'enreda i s'enreda tant que al final, ja no li queda més opcions que seguir a fons fins al final.

I la Liza és testimoni i víctima d'aquest procés, d'aquest joc del protagonista. Veure el mal que li causa fa bastant difícil que acabem apreciant al personatge protagonista. Les humiliacions que intenta fer als seus antics companys són fins i tot còmiques, però amb Liza és diferent perquè juga amb les seves il.lusions.

Així és almenys com he vist jo el llibre.
Un llibre que m'ha agradat moltíssim, segurament per tenir aquest protagonista tan controvertit. Són pocs els llibres que donen veu a aquesta part del "jo" tan obscura. A més, està molt ben escrit. La segona part, sobretot, és brillant.

Què us ha semblat a vosaltres??

4 comentaris:

  1. És veritat, a la segona part t'adones més com és, per com interactua. Allà pots jutjar millor quina part de raó té en totes les reflexions que ha fet.
    M'agrada aquesta part que has destacat i que crec que és dóna en més ocasions, quan s'autoconvida o començar a viure un moment en que sap que acabara humiliat però no pot parar i vinga i vinga fica la pota fins el fons. A un nivell molt més petit crec que ens hi podem reconèixer, qui no ha començat una conversa, amb algun tema que sap que no és l'adecuat i que tothom el mira una mica estranyat, però allà estàs tu, ficant la pota fins al fons. També pasa quan discuteixes, que comences a dir coses que saps que no has de dir, que l'estàs cagant i res, tu vinga!

    ResponElimina
  2. Sí, sí, és que hi ha una part molt reconeixible, que tenim tots, com ja vas comentar tu en un post.
    En les discusions passa molt: saps que no és el camí que has de seguir, que millor callar, però a vegades en enredem sols!

    ResponElimina
  3. Nois, abans que res disculpeu el meu silenci. Aquest començament de curs està essent intens i no m'he acabat de situar encara, sobretot a nivell emocional (estic donant voltes al tema per fer un post, però no se ben bé com). Bé, al grà, quan us deia que no m'agradava el personatge, a mi principalment és per això, perque em feia posar nerviosa el veure que s'humiliava, allò que veus que cada cop s'enfonsa més i no ho remedia. ës com a les pel·lícules quan veus que algú la cagarà, doncs jo m'ho passo malament.

    Tret del personatge estic amb tu Onavis que és un molt bon llibre, m'ha agradat molt, sobretot la segona part, t'atrapa. I si que costa trobar llibres amb personatges amb aquesta vessant, potser és molt difícil escriure sobre ells i atrapar al lector, que no fugi pel rebuig que li pugui produir el personatge, no?

    ResponElimina
  4. Lo primer és lo primer!! Espero que poc a poc tot vagi millor!

    Sobre el llibre, molt d'acord amb el que dius. Tens raó que deu ser complicat escriure sobre un personatge així i fer-lo interessant pel lector. En d'altres llibres del mateix Dosotievski que m'he llegit, amb personatges similars, no m'he sentit tan atrapada.

    ResponElimina