dissabte, 10 de novembre de 2012

Caminar amb les sabates d'un altre

Heus aquí la primera reflexió que m'ha provocat la lectura de La Madre. 
L'altre dia llegia una entrevista a una periodista americana. No en recordo el nom. Em vaig quedar amb l'anècdota que explicava al principi de l'entrevista. Deia que el seu pare li havia recomanat que abans de jutjar a ningú primer havia de caminar amb les seves sabates. 


La mare de llibre, si no haguéssim llegit el llibre, probablement no ens hauria caigut gaire bé. No és una mare perfecta, ni molt menys. A vegades crida massa, no és massa comprensiva en alguns moments. Les preocupacions que té, o moltes d'elles, no són les nostres. Tenir un fill mascle, casar bé els seus fills, que no la jutgin al poble perquè el seu marit l'ha abandonat, la vergonya de les relacions extramatrimonials i tantes altres coses. Però resulta que l'autora ens fa caminar amb les seves sabates. No només això, ens posem el seu vestit, provem el que ella menja i caminem pels mateixos camps. Veiem les postes de sol que ella mira i parim quan ella ho fa. D'aquesta manera, deixem de jutjar-la des de bon principi. Aprenem a entendre-la. Potser no compartim tot el que fa, però podria ser perfectament una amiga.

Fa molts anys Toni Morrisson, una altra escriptora excepcional, deia en una conferencia dedicada precisament a l'autora, Pearl S. Buck, amb afectuosa ironia; "em va enganyar y em va fer sentir que tots els escriptors escrivien amb simpatia, empatia, honesta i directa sobre altres cultures". 

Ens ha enganyat a totes i ens ha fet creure per uns dies que la mirada cap als altres sempre serà així, empàtica i curiosa. Malauradament, massa vegades mirem  als demés amb els nostres perjudicis i jutgem i decidim que està bé i que no, sense ni tant sols calçar-nos les seves sabates. 

7 comentaris:

  1. Una reflexió molt interessant!

    I molt certa en relació a aquest llibre. Amb "la madre" ens hi identifiquem tant (tota la raó amb que sembla que mengem el que ella i parim com ella), que ens transporta a aquell lloc i moment perfectament.
    I com que hem caminat amb les seves sabates, resulta difícil jutjar-la al final del llibre, quan actua d'una manera tan freda amb la seva nora, o quan prefereix un fill sobre un altre o quan no està prou per la filla....
    La madre fa un canvi molt gran de principi a final, però com que hem viscut el que ella, no se'ns fa incomprensible.

    I molt d'acord també amb les paraules de la Toni Morrisson!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, cada cop està més amargada i va convertint-se en una persona més difícil. Però tot plegat podem entendre-ho. En certa manera, crec que ella també es conscient d'alguns errors que comet. A vegades els humans som així, oi? tot i saber que no ho fem bé, seguim fent-ho igual.

      Elimina
  2. Anna gran reflexió! aquest matí jo mateixa he fet de mala mare i he "enxufat" una estona de dibuixos a les meves filles per acabar les 20 pàgines que me quedaven...

    Tens tota la raó. Si no llegíssim el llibre i coneguéssim de sobte a aquesta senyora amargada del final ens cauria fatal, però l'escriptora ens la fa entendre, ens la fa propera, ens fa sentir que aquesta amargura és producte del que ha viscut, de com sent els seus errors... Jo també penso que n'és conscient.

    Cal dir que m'ha encantat el llibre? És d'aquells que m'agradaria tenir-vos la costat per comentar-lo amb un cafè (casi que millor amb un te en aquest cas). Queda pendent... I també estic molt d'acord amb la Toni Morrisson!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, els dibuixos...millor no en parlem, que tinc un gran sentiment de culpabilitat...:P

      Per cert, les darreres pàgines el dramón és ja considerable, oi? Que, com ho has passat llegint-les? Jo recordo que estava malalta al llit llegint-les i se'm queien les llàgrimes, va ser ben dramàtic! jeje..

      Me'n alegro molt de que us hagi agradat! Aquesta havia estat una aposta ben personal i no sabia que en pensaríeu!

      Bé i això del cafè es soluciona ràpid, ràpid...


      Elimina
    2. buff, amb la llagrimeta apunt... i m'ha emocionat com al final s'emociona amb el nét.

      M'ha agradat molt de debò. Ha sigut molt dolç i com deies en el post et fa acompanyar-la durant la seva vida... i hi acabes empatitzant. La Pearl S. Buck me la imagino molt dolça després d'haver-la llegit. Per cert, ma mare em va dir que de jove (de més jove) havia llegit "La buena tierra" i se'n recordava de que li havia agradat molt. Em va dir que als anys 40-50 va estar molt de moda, suposo que en part per la peli de la Katherine Hepburn.

      Cafè, cafè!

      Elimina
    3. Com? Katherin Hepburn? I jo sense saber-ne res...sabeu, ara he decidit fer-me'n fan després de descobrir que era una dona increïble i que va néixer el mateix dia que la meva filla! I ara, resulta que va fer La Buena Tierra?

      Ja vaig dir que Viento del Este Viento del Oeste era el llibre de capçalera de la meva besàvia!

      Sembla que llegint a la Pearl ens traslladem una mica a Xina i una mica a la sala de casa nostra, fa 50 anys o més...

      Elimina
  3. Calla que ho he buscat i no m'apareix a la filmografia... La deu haver confós amb Estirpe de dragón... Ains...

    Així que Katherine Hepburn eh... És la meva actriu preferida!

    ResponElimina