Si em permeteu, us faig un regalet de Nadal.
A finals del segle XIX Charlotte Perkins Gilman va escriure una narració anomenada The Yellow Wallpaper.
En ella vol denunciar la situació de les dones en aquella època, enclaustrades entre les parets de casa seva, titllades de histèriques a la mínima mostra de sensibilitat artística o de tristesa. Era una narració que parlava també de la pròpia autora.
Amb el temps s'ha convertit en paradigmàtica per explicar el canvi que es gestà a finals del s. XIX en el món femení, quan les dones van començar a prendre consciència de la seva situació. Analitzat des de múltiples punts de vista, es tracta d'una obra mestre. L'autora se l'ha anomenat com a Poe femenina, per el punt fantàstic que té la història.
Està la protagonista realment boja? Es tracta d'una simple depressió postpart, com han dit alguns? Qui té raó a la història? encara més, qui té dret de titllar a un altre de desquiciat? Qui fa parar boig a qui?
Fa poc la vaig llegir. Em va agradar molt. Us la recomano.
Us enllaço el conte en anglés, per aquells que tingueu sort de poder llegir-lo en la llengua original
I en castellà, per les que com jo, no tingueu més remei que llegir una traducció (jo el vaig llegir en euskera i les primeres frases en castellà no m'acaben d'agradar, ja em direu vosaltres, que us sembla la traducció i si en coneixeu cap altre de millor...si algú troba una traducció en català, també que m'ho digui i l'enllaço)
A veure si trobeu un moment per llegir-lo i em dieu que us sembla!
No coneixia aquesta historia però en quant pugui me la llegeixo. PErò abans de llegírme-la crec que la dona no estava boja. Una abraçada
ResponEliminaQuasi segur que no! ;) Si la llegeixes, ja em comentaràs que et sembla! abraçada Sandra!
EliminaM'ho reservo per quan tingui una mica de temps!!!
ResponElimina