Llegint "En una sola persona"

Aquests dies he estat llegint l'últim llibre del gran John Irving, In one person, traduït aquí al català com En una sola persona.

Jo sóc fan del John Irving des que em vaig llegir Una dona difícil, el primer llibre d'ell que em va caure a les mans i des d'aleshores me'ls he llegit gairebé tots. 

Vaig tenir també l'oportunitat de veure'l en persona en una llarga roda de premsa que va fer a Barcelona al 2006 en motiu de la presentació del llibre Fins que et trobi, i recordo la fascinació que vaig sentir escoltant les seves paraules sobre la novel.la en qüestió i també sobre detalls de la seva vida. A ran de les seves paraules  vaig escriure aquesta ressenya per un portal de crítica literària.

Llegir el John Irving sempre és garantia d'endinsar-se en una història que ens atraparà de principi a final. Des de la primera frase els personatges se'ns fan reals i és un plaer acompanyar-los pel periple d'històries i anècdotes que se'ns expliquen. En aquest cas, la narració s'inicia als anys 50 a Vermont on un adolescent Bill, el protagonista, comença a enamorar-se de "persones inadequades".  I a partir d'aquí el seguirem al llarg de tota la seva vida com a "sospitós sexual", ja que el fet de ser bisexual el fa pertànyer a una minoria dins d'una minoria, amb tots els inconvenients que això comporta. 

La novel.la també tracta els temes recurrents en el món d'Irving: l'absència del pare, el teatre i la lluita. I el fet d'acompanyar els personatges durant una gran part de les seves vides ens dóna l'oportunitat de veure les voltes que dona la vida i el final de molts personatges que se'ns han presentat a l'inici.  "Si vius prou temps, Bill... et trobes en un món d'epílegs", li diuen al protagonsita en un moment de la novel.la, segurament la part més trista i difícil de llegir, quan als anys 80 molts dels personatges del llibre es veuen afectats, d'una manera o d'una altra,  per la SIDA.

A mi m'ha atrapat moltissim, és un llibre que tot i les diferències narratives i de context entre el que es narra i les nostres pròpies vides, ens fa rememorar molts episodis viscuts, com la fascinació que a l'adolescència sentim per algunes persones.

Un llibre també molt ben documentat, com s'observa en el fragment de la novel.la que transcorre al madrileny barri de Chueca. 

John Irving va dir, al preguntar-li sobre si era un llibre autobiogràfic, que la història explicada en En una sola persona hagués estat una possible vida seva, perquè es poden amagar molts personatges dins d'una sola persona.

 Molt i molt recomanable!

El Arte de Volar

En els darrers anys els còmics han deixat de ser una lectura tant sols pensada per a nens i adolescents. L'aparició a escena de l'anomenada novel·la gràfica, amb representants tant increïbles com Maus, han ampliat el número de lectors de la historieta dibuixada.

Jo no sóc gaire lectora d'aquest tipus de llibres però reconec que he llegit alguns que m'han emocionat especialment. El darrer el vaig llegir de viatge cap a Sevilla i es titula El Arte de Volar i l'any 2010 va guanyar el Premi Nacional del Cómic.

És una història trista. Una història que podria ser la de molta gent. És la història d'un perdedor de la guerra civil. És la història d'una vida plena de renúncies, injustícia i tristeses. Un home que es va suïcidar amb 90 anys llançant-se de la finestra de la llar d'avis. El seu fill li ret el seu personal homenatge escrivint el guió d'aquesta història imprescindible. 

 

 

  No sé si vosaltres sou enteses en aquestes lectures, però per algun moment podria ser una bona lectura pel club. Són histories que es llegeixen ràpid i moltes vegades són interessants!

Tot llegint.. "La caída de los gigantes"

Jo no soc kenfolletiana. No he llegit "Els pilars de la terra". Dec ser de les poques persones del món que no ho han fet, però és que la medieval no és precisament la meva època preferida i mai m'ha atret aquest llibre. Però la història de l'Europa del segle XX ja és una altra cosa. Soc més moderna jo... El cas és que em van parlar molt bé de "La caída de los gigantes" i els reis van fer cas a la meva demanda. Avui l'he acabat després de poc més d'un mes de lectura i oooooohhhhh que bé m'ho he passat!!!

Aquest llibre inicia la trilogia "The Century" i es centra en la segona dècada del segle XX. Bàsicament parla de la I Guerra Mundial i de la Revolució russa, però també toca temes com el sufragi universal, els drets dels treballadors, la formació de l'ONU o l'aparició del nacional socialisme alemany (tot i que algun molt tangencialment). Ho fa tot seguint la vida de personatges anglesos, gal·lesos, alemanys, russos i americans, les vides dels quals entrecreua, de manera que podem tenir la visió d'un mateix fet des de diverses bandes. Això és potser el que més m'ha agradat. La 1a gran guerra és força desconeguda per mi (ara potser ja no tant) i tenir aquesta visió "plurinacional" és fantàstic. No se si tota la part històrica és real, però tinc la sensació de que està ben documentat i precisament no és als anglesos als que deixa millor parats.

El segon llibre es centrarà en la II Guerra Mundial i el tercer en la guerra freda (si, una mica bèlic tot plegat... així ens va a la humanitat...). Ja tinc ganes de saber com continuen les vides dels personatges i, suposo, dels seus descendents.

Ja és hora...

Mames lectores...

A veure si aquests dies comencem a posar-nos les piles i pensem una mica en alguna lectura. Aquesta primavera ha de ser molt literària, no trobeu?

Comencem a fer propostes?

El pilar en què recolzar-se

Un llibre escrit per un home i que, pensava, tractaria bàsicament sobre homes: forts, valents i capaços del que fos per mantenir la família.

Però els valors que es van destacant no són els dels homes. Perquè, poc a poc, la família va prenent forma femenina. 

Un personatge va esdevenint el pilar principal, la força que els ajuda a sostenir-se a empènyer quan es necessari, a calmar-se quan s'ha de fer. La seva llei és sempre: col·laboració i ajuda mútua. Per fer front a les adversitats és necessari estar sempre junts. 

Ella és la mare. Idealitzada, sens dubte, per l'autor. És en el fons més un símbol que un personatge realista. 

Erigida en capitana de la família. Ningú li portarà la contraria, tothom ballarà al seu ritme a mida que la historia avança. 

Al final, en mig del diluvi (si no heu arribat encara, no seguiu llegint, que ara explicaré com acaba!) la maternitat és la que salva la humanitat. 

Com un símbol magnífic, la filla que no ha pogut ser mare del fill que diu al ventre, té els pits plens de llet i alimenta a un home que està a punt de morir de fam. 

Es tracta d'una reedició del mite de la Caritat Romana, del que he parlat en el meu blog. Símbol, des d'època romana, d'amor, entrega i caritat. 

L'esperança està present en cada acte maternal. La maternitat és entrega cap a l'altre, és pensar en els demés abans que en un mateix. 

Són aquestes coses les que salvaran la humanitat. Són, de fet, les que ens fan humans.

Mirant "Las uvas de la ira"

Las uvas de la ira és un d'aquests llibres que es viuen intensament, que es masteguen i ens acompanyen pemanentment mentre els estem llegint. Quan arribem a les últimes pàgines ens quedem per tant una mica buits, ens fa pena que s'acabi perquè sembla que s'esvaeixi aquell univers que fins aleshores ens havia acompanyat.

Doncs bé, hi ha una cosa que hem de fer quan acabem el llibre, per a reviure de nou molts dels sentiments que teníem al llegir-lo: mirar l'adaptació cinematogràfica que va fer John Ford l'any 1940, només un any més tard de que es publiqués la novel.la.

La pel.lícula, com fan les bones adaptacions literàries, no es limita ni intenta ser una copia fidel del llibre, una simple trasposció en imatges d'allò que hem llegit. Seria impossible, d'altra banda. El llibre és brillant tant pel que fa a la història concreta que explica com en descriure el rerefons econòmic de tot plegat.

La pel.lícula, doncs, no vol ser una còpia del llibre, sinò que ens presenta uns fragments de l'univers que aquest recrea. I ho fa molt bé. Destaca sobretot per fer una presentació molt real dels personatges, que prenen molta entitat al posar-los en moviment. Apareixen molt propers a l'espectador, jo me'ls imaginava  tal com són en la pel.lícula. Entre els actors trobem  Henry Fonda com a Tom Joad i  Jane Darwell interpretant la mare de la família de manera excel.lent (va guanyar l'Oscar a la millor actriu de repartimernt)  Ella és una de les grans protagonistes del llibre i també de la pel.lícula. De fet, és qui diu una de les frases que més representen Las uvas de la ira: "But we keep a'comin'. We're the people that live. They can't wipe us out; they can't lick us. We'll go on forever, Pa, 'cause we're the people".

La pel.lícula, com veieu, manté la manera de parlar pròpia dels camperols que tan bé va traslladar Steinbeck i que algunes traduccions mantenen. Recomano molt, per tant,  veure-la en versió original.

La pel.lícula se centra sobretot en el viatge de la família Joad, en relatar la situació que han d'enfrentar al ser forçats al abandonar les seves terres. Un cop arriben a California, la pel.lícula segueix camins una mica diferents als de la novel.la, i acaba la història abans que el llibre. Però no decep, ja que ha plasmat molt bé els personatges i la sensació d'humiliació, d'abatiment i, tot i això, d'esperança, que la història original explica.

El director, John Ford (que també va guanyar l'Oscar a la millor direcció) deia sentir-se molt identificat amb la història, que li recordava els temps de penúria que s'havien viscut a Irlanda, la seva terra natal.

També la part visual és excel.lent, amb una il.luminació i posada en escena molt similar a  les fotografies que Walker Evans i Dorothea Lange van fer durant la depressió dels anys 30. I amb moltes escenes de nit, filmades entre ombres, que recorden al cinema expressionista.

L'heu vist? Us ha agradat? 

Paral·lelismes

La Mirashka ens va proposar un llibre que ha estat un tresor. Gràcies primer de tot, perquè probablement si no hagués estat per el Club no l'hagués llegit. Sembla que quan anem a tope els clàssics fossin l'última opció de lectura i només poguéssim llegir coses superficials i que no deixen petjada. No és el cas de la Uvas. Un llibre de pes que se't fica dins.

Recordo que fa uns anys un amic el va llegir. Em va dir que parlava de la emigració, dels problemes que tenien el emigrants quan anaven a una terra que no els estimava. En aquells anys a casa nostra un dels problemes que teníem com a societat era aquest i el paral·lelísme era molt clar.

Avui el llibre té una lectura molt diferent. Avui el llibre parla de la nostra siutació de crisi, parla de desnonaments, de bancs i empresaris implecables, del mal dels diners. Parla de desheredats i de famílies que, sense ser-ne cupables, acaben a la misèria. Parla de que això també ens podria passar a nosaltres i que és injust. 

Migrant mother, Dorothea Lange

Esos bichos (bancs i empreses) no respiran aire, no comen carne. Respiran beneficios, se alimentan de los intereses del dinero. Si no tienen esto se mueren, igual que tu mueres sin aire, sin carne. Es triste pero es así. Sencillamente es así. (...) El banco, el monstruo, necesita obtener benficios continuamente. No puede esperar, morirá. No, la renta debe pagarse. El monstruo muere cuando deja de crecer, no puede deja de crecer.

Ha passat gairebé un segle d'aquestes paraules i seguim alimentant monstres a costa de les nostres pròpies vides. 

Las Uvas de la Ira, com els grans clàssics, té una lectura diferent per a cada època. Sempre, malauradament, està d'actualitat.