Reflexió final o com ser una bona mare lectora (o no)...

Com una mare com cal tinc uns dies de boixos. Ara mateix acabo d'arribar de l'escola de l'Ariadna on he ajudat a preparar la festeta de final de semestre. D'aquí una hora he de tornar-hi. En aquesta estona he d'estendre la roba i arreglar una mica l'habitació (com a mínim fer el llit, no?) i abans de res, voldria fer la darrera entrada d'Antígona. Curteta, amb algunes prguntes per generar una mica de discussió o de diàleg. Així quedarà tancat aquesta primera lectura. 

En primer lloc voldria fer una crítica. Una cosa que potser no m'ha agradat gaire. En un moment de l'obra apareix Tirèsies i tot plegat fa un gir. El que fins llavors havia estat una cosa de persones ens adonem que no, que en realitat són els deus que mouen els fils, els qui decideixen com acabarà la cosa. Perquè per molt que Creont canvii d'opinió, ja està decidit com acabarà Antígona. El que en principi ens pensàvem que seria una qüestió de voluntats és tant sols un joc dels deus. Som titelles per a ells. El maleit destí grec. No hi ha res a fer i no m'agrada. Prefereixo, en aquest sentit, la filosofia "cristiana" de que cadascú llaura el seu destí i que els nostres actes tenen molt a veure amb la sort que tenim.

Que en penseu vosaltres? 

I per acabar, la pregunta clau, la que tothom es fa en llegir l'obra...

Cal obeir lleis injustes? La nostra família va per davant dels deures cívics? Defensaríem els nostres fills, els nostres germans, en qualsevol cas?

Suposo que aquest és el gran tema que proposa Sófocles. Vosaltres quina opinió teniu?

(Un altre dubte existencial...tindré temps de penjar la roba, endreçar l'habitació i arribar de nou a l'escola? crec que no...jeje)

Llestos! Entre l'entrada d'ahir i la d'ara he comentat tot el que volia de l'obra...espero les vostres reflexions!! (també sobre la d'ahir, és clar)

Apa, i que no se m'oblidi...BON NADAL MAMES LECTORES!!!!

Prohibit plorar

Les dones hem estat protagonistes dels funerals en tota la història. Les encarregades de plorar als morts. Tinc entès que en algunes societats es contractaven fins i tot a dones per a que ploressin els morts. Les plañideras, en diuen en castellà. Aquest protagonisme, se'ns ha girat en contra en moltes ocasions,  se'ns a titllat de histèriques, ploramiques, etc. I en general, s'ha tingut por a la desmesura femenina. 

A Atenes es van posar mesures en contra d'aquestes expressions desmesurades de lament femení. Soló va limitar la duració dels funerals, va suprimir els sacrificis de bous i les expressions exagerades de dol davant del sepulcre. Com diu A. Iriarte, possiblement darrera d'aquestes mesures hi ha la voluntat de distanciar a les famílies de l'espai de la tomba i, molt especialment, de controlar les lamentacions femenines. 

Perquè en el ritus tradicional grec s'incloïa malediccions cap aquell que ha provocat la mort. I després de les malediccions, després de la desesperació, la línia que s'ha de creuar per fer efectiva la venjança és molt curta. No costa gaire de creuar. Darrera del lament femení els grecs tenien por que es prenguessin la justícia per la seva banda.

I la tragèdia que tenim a les mans? Heus aquí una dona que vol plorar el seu mort. Com indica el missatger, "ella, quan veu el cadàver despullat, esclata a gemecs i es posa a llençar malediccions contra els autors de la cosa". És exactament el procediment tradicional. 

Diu també Ana Iriarte que "el lamento femenino, considerado como una forma de desmesura emocional dañina para la convivencia cívica, lo era todavía más cuando se desplegaba públicamente ante el própio cadáver".

I que és, sinó això, el que està veient el públic atenenc que ha assistit a veure la tragèdia?

Per acabar una darrera reflexió, de la mateixa autora..."la tragédia no sólo revela el peligro de la expresión emotiva femenina, también explora los conflictos y divisiones que genera su represión"

(Les reflexions d'Ana Iriarte, les he extret del llibre Entre Ares y Afrodita, en el que també col·labora Marta González)

Comença el compte enrera...

Mames lectores, ahir vaig fer el sopar temàtic amb el meu home. La sopa...boníssima! i força potent, la veritat. Vam utilitzar algunes variacions (carn picada i pasta de fideuà). Mentre l'assaboríem vam parlar d'Antígona. Al vespre, tot parlant, vaig decidir els tres temes que comentaré amb vosaltres...els escriuré aquesta setmana. Tal i com vam quedar, abans de Nadal. 

De tota manera, si encara no heu pogut acabar, no us estresseu. Les entrades estaran aquí llestes per a que feu el comentari quan vulgueu. Sense presses, a un ritme plenament maternal, com dèiem.

Us escric els títols, perquè comencem a fer rodar el cap...

. El paper de les dones als funerals grecs.

. Cal obeir les lleis injustes? La família versus la societat.

. Som tant sols titelles del destí? Sobre la fatalitat grega.

No cal dir que si us acut algun altre tema que de què voleu parlar, podeu proposar o fer-ne una entrada..

M'agrada Hemon!

He vist que es pot escriure Hemon, Haemon, Haimon...totes aquestes paraules fan referència al promès d'Antígona...un dels meus personatges preferits. Podria ser un heroi romàntic! 

Us heu fixat en el diàleg que té amb el seu pare? És fantàstic, com el va portant cap el seu terreny...en un principi sembla que està al seu favor, però va conduint perfectament la conversa, explicant com se sent el poble respecte la decisió de matar Antígona. I darrera d'aquest poble també està ell, que decididament es posa al costat de l'heroïna de la història.

És en aquella conversa que ens assabentem que el poble de Tebes estima Antígona i no veu just que se la castigui per voler enterrar decentment el seu germà. He llegit en un dels comentaris sobre aquest passatge que hem de pensar que aquestes paraules són dites davant del poble d'Atenes i que en aquell moment els espectadors de l'obra es sentiran com el poble tebà, al costat d'Antígona. Sófocles vol fer sorgir l'empatia en l'espectador, potser. 

Fa un parell de dies parlava dels prerafaelites i les representacions fantàstiques que han fet d'Antígona. Ahir vaig trobar-ne una de contemporània a l'obra!

És una escena on apareix Creont, Hemon i Antígona...llàstima que no és de molt bona qualitat, però es tracta d'un vas de figures roges, possiblement pintant a finals del s. V aC...per un grec que coneixia la tragèdia d'Antígona, és clar...potser la va veure representada i tot? Qui sap! 

Des de la ignorància

Reconec que no he llegit gaires clàssics grecs, i quan l'Anna va proposar Antígona em vaig espantar una mica, però també vaig pensar que seria un repte i la manera de conèixe'ls (amb més criteri que als 14 o 15 anys). Acabo de començar (si, vaig endarrerida) i ahir al llit vaig triplicar el temps que dedicava a la lectura en els darrers mesos! I això que només he llegit els prolegòmens i m'he quedat al començament de l'obra! em sembla apassionant!!!! Aquesta nit no llegiré (sopar de nadal de la feina) però ja estic esperant a demà per agafar el llibre! Gràcies Anna per la poposta!

P.D. potser el propòsit d'anar penjant posts no era aquest, però no m'he pogut aguantar!

Pintant els tràgics

No en sé gairebé res de tendències pictòriques. El cas és que potser per això no coneixia la relació entre els pintors prerafaelites i els tràgics grecs. L'Antígona que tenim a la dreta, per exemple, ho és. I el quadre que teniu més abaix, on surt Antígona i Isemene al costat del cos del seu germà està pintat per la pintora Mary Stillman, també representant d'aquest estil pictòric.

M'està agradant molt, són clàssics però tenen molta força, no trobeu? 

En sabeu res vosaltres dels prerafaelites? 

Una àpat per l'Antígona

Un amic de la facultat, filòleg clàssic i aficionat a Grècia en general, té un bloc de cuina grega molt xulo! El cas és que li vaig parlar del nostre mes temàtic d'Antígona i ens ha preparat una entrada especial per a nosaltres...una sopeta ben energètica per passar l'hivern tebà al costat d'una dona de caràcter com la nostra heroina. Espero que us agradi la recepta i si no us fa el pes, ni ha d'altres al bloc per acomanyar la nostra lectura! 

Sopa grega Iuvetsi del bloc A la grega!

De totes les meravelles

Voldria que us fixéssiu en una de les intervencions del cor. És a l'inici de l'obra. Diu Carles Riba que el començament d'aquest cant és un dels més bells de la lírica occidental. El cor ens allunya de la història per un moment i d'aquesta manera ens recorda que la que tenim a les mans no és una historia qualsevol. Passem de l'anècdota a la categoria. La història d'Antígona és també la història de la humanitat. Perquè...

Són moltes les meravelles del món, però de totes la més sorprenent és l'home...

Burkina. Yann Arthus-Bertrand

Heu arribat a aquest cant? Que us sembla?

De l'edició

Tots els ciutadans atenencs eren capaços d'entendre sense problemes les obres que es representaven en el seu teatre. Malauradament no passa el mateix avui en dia amb les obres gregues. Estan reservades, a vegades, a gent que tingui un alt nivell lingüístic, que hagi llegit molt i conegui molt bé la llengua. Crec que en part és problema de les traduccions que s'encaparren en fer servir un llenguatge molt "elevat" quan possiblement haurien de traduir amb una llengua molt més corrent...Però bé, aquesta és la meva humil opinió, i reconec que jo en sé poc de grec i que potser estic equivocada...l'entrada la feia per proposar un qüestió abans del pont, l'edició utilitzada!

Jo tinc una joia a casa, potser per això he triat l'obra...a principis de segle diversos "savis" catalans van posar en marxa l'edició de clàssics en la nostra llengua en l'anomenada col·lecció Bernat Metge. Fa un temps van fer una reedició d'algunes obres a un preu reduït i les venien al quiosc! Jo vaig poder aconseguir-ne algunes, entre les quals hi ha Antígona traduïda pel Carles Riba. La veritat és que he començat a fullejar-la i és un gust llegir un català tan bo...ja en queden pocs d'aquest...tot i que, és clar, de nou trobo que té una mica la pega que comentava abans, és un català molt literari i potser una mica allunyat del carrer..

I vosaltres? Ja heu triat l'edició?