Les dones hem estat protagonistes dels funerals en tota la història. Les encarregades de plorar als morts. Tinc entès que en algunes societats es contractaven fins i tot a dones per a que ploressin els morts. Les plañideras, en diuen en castellà. Aquest protagonisme, se'ns ha girat en contra en moltes ocasions, se'ns a titllat de histèriques, ploramiques, etc. I en general, s'ha tingut por a la desmesura femenina.
A Atenes es van posar mesures en contra d'aquestes expressions desmesurades de lament femení. Soló va limitar la duració dels funerals, va suprimir els sacrificis de bous i les expressions exagerades de dol davant del sepulcre. Com diu A. Iriarte, possiblement darrera d'aquestes mesures hi ha la voluntat de distanciar a les famílies de l'espai de la tomba i, molt especialment, de controlar les lamentacions femenines.
Perquè en el ritus tradicional grec s'incloïa malediccions cap aquell que ha provocat la mort. I després de les malediccions, després de la desesperació, la línia que s'ha de creuar per fer efectiva la venjança és molt curta. No costa gaire de creuar. Darrera del lament femení els grecs tenien por que es prenguessin la justícia per la seva banda.
I la tragèdia que tenim a les mans? Heus aquí una dona que vol plorar el seu mort. Com indica el missatger, "ella, quan veu el cadàver despullat, esclata a gemecs i es posa a llençar malediccions contra els autors de la cosa". És exactament el procediment tradicional.
Diu també Ana Iriarte que "el lamento femenino, considerado como una forma de desmesura emocional dañina para la convivencia cívica, lo era todavía más cuando se desplegaba públicamente ante el própio cadáver".
I que és, sinó això, el que està veient el públic atenenc que ha assistit a veure la tragèdia?
Per acabar una darrera reflexió, de la mateixa autora..."la tragédia no sólo revela el peligro de la expresión emotiva femenina, también explora los conflictos y divisiones que genera su represión"
(Les reflexions d'Ana Iriarte, les he extret del llibre Entre Ares y Afrodita, en el que també col·labora Marta González)
Bones reflexions...
ResponEliminaPenso que el plor de la dona sempre ha asustat una mica als homes (inclús ara), ja sigui a un de sol o a aquells que representen una societat.
Perquè sovint no és un plor que tingui una sola causa i que fàcilment pugui aplacar-se. I menys, clar, si és un plor per un dol.
Crec que intentar limitar el plor era una manera de intentar limitar les decisions que d'aquest poguéssin sorgir-ne, com el cas d'Antígona, no?
I és que les dones, quina força que tenim!!!
Ara m'has fet pensar, que potser el que hi ha és por a les emocions, a demostrar-les...no només al plor de les dones, sinó al plor en general...els homes no ploren gaire, oi? I tal i com dius, no sabem com gestionar-ho gaire...
ResponEliminaPotser sí que és això, a nosaltres se'ns ha reprimit menys, però tampoc agrada que ens passem. Jo encara no l'he acabat, i aquests dies són molt dolents.
ResponEliminaPetons
Tu tranquil·la, les entrades sempre estaran aquí esperant que les mames acabin els llibres. Una abraçada i bon nadal! (Resistirem!)
ResponEliminaSe m'havia passat aquest post!
ResponEliminaPel que fa al plor jo tinc la sensació de que és alliberador, de que permet deixar anar els sentiments i les emocions i després amb la calma poder reflexionar tranquilament... no se, jo es que soc molt ploranera...
En el cas dels homes, creieu que realment es reprimeixen? o és que hi ha una qüestió genètica al darrera?
El meu home m'explicava el dia que, de petit, va decidir que ja no tocava plorar. Va caure i va pensar...ara ja sóc gran, ara m'he d'aguantar els plors. I fins avui! Jo sí que crec que hi ha un component cultural i de repressió.
ResponEliminaNo, no, si jo també crec que hi ha una forta component cultural, però crec que també hi pot haver una component biològica. Les dones, per diferències en l'estructura del cervell, tenim una major facilitat a detectar emocions alienes, així que pensava que potser també en tenim a que aquestes emocions ens afectin.
ResponEliminaBé, jo no hi entenc gaire de temes biològics, però em sembla molt interessant això que dius de percebre les emocions. Parlant d'això, fa poc vaig llegir una teoria que deia que també els canvis culturals s'acaben convertint en diferències biològiques...és a dir, que a força d'empatitzar tota la història al final se'ns ha modificat l'estructura cerebral a les dones...tu que en penses?
ResponEliminaPot ser que si la cultura afavoreix un determinat tret, aquest s'acabi extenent i fixanr en una població. Un dels articles que us comentava que ens han publicat parla d'això: una característica física s'ha extès perque els homes que la presentaven pertanyien a la classe més privilegiada d'una població, de manera que, per la seva categoría social tenien més fills i de retruc aquesta característica física ha resultat seleccionada evolutivament, encara que el motiu hagi estat purament cultural.
ResponEliminaPot ser que en les dones hagi resultat beneficiosa aquesta empatia amb les emocions alienes, de manera que s'hagi seleccionat favorablement, i l'estructura cerebral que afavoreix aquest tret també.
Noia, hem de fer una nova trobada totes davant un cafetó i uns pastissets i fer tertulia!
Que interessant! Sí! volem tertúlia i, sobretot, cafè amb pastissets (jo estic en plena temporada de pastissets, ja ho vaig dir...) Aquest 2012 s'haurà de trobar algun moment...
ResponElimina