Comença el camí
del club de lectura amb un plat fort. Aquest mes el dedicarem a Antígona.
Jo us
donaré avui una petita pauta per poder començar a llegir sense perdre’ns. Seré la directora del mes! M’agradaria fer una
advertència. Tot i que sóc historiadora clàssica, no sé tant com potser penseu
d’aquests temes i, per tant, segurament també tindré dubtes i potser diré
informacions incorrectes...tot i dirigir una mica les converses, encaro aquesta
lectura col·lectiva també com un aprenentatge.
Al llarg del mes
que tenim per endavant proposo que si tenim dubtes o comentaris sobre passatges
del text (segons quina edició trieu, pot ser un llenguatge complicat!) els pengem
en forma d’entrada i els puguem anar comentant (encara que només sigui una
pregunta). També podem fer entrades “per crear ambient”, penjar representacions
artístiques, edicions de l’obra, representacions teatrals, però també coses
sobre el lloc o l’època...penso en receptes de cuina grega, per exemple...
(Mirashka,
jo no tinc opció de canviar l’estructura del bloc, potser podries tu penjar a
la columna de la dreta una imatge amb el text “EL mes d’Antígona” o “Aquest mes
estem llegint Antígona”, perquè quedi de manera permanent al bloc)
Estem així fins
abans de Nadal, quan donarem per finalitzada la lectura, si us sembla bé.
Llavors, penjaré una entrada de clausura amb algunes coses per crear debat i
per poder comentar. Tothom està convidat! Que noies? Comencem? Un, dos, tres i
JA!
Corria l’any 441 aC.
Concretament durant les festes en honor a Dionís, com cada any cap al mes de març,
es va celebrar un concurs teatral on els millors dramaturgs d’Atenes
representaven les seves obres. Era un esdeveniment cèlebre a la regió. Venien forasters
i gent de tot arreu. La ciutat vivia immersa en una gran animació. Va ser difícil
aconseguir lloc al teatre. A banda dels llocs reservats per a les autoritats
municipals, la resta era un campi qui pugui!
Els espectadors
vivien amb gran emoció tota la història. Era, no ho oblidem, un cosa sagrada.
Ploraven, reien i vivien al costat d’aquells personatges, que ja coneixien, que
probablement sabien que acabarien malament i, tot i així, es sorprenien i
empatitzaven. La historia era, per altra banda, una gran arma ciutadana. Servia
per adoctrinar i senyalar com havien de ser les coses per a que la pau social
no fos trencada. Darrera de les històries que s’explicaven hi havia sempre un
missatge moralitzant que servia als espectadors per interpretar el seu present.
Cal senyalar una
dada curiosa. En una ciutat on les dones eren relegades a les seves cases, i no
tenien cap presència pública, el teatre atenenc els hi reservava un lloc
privilegiat. Allà eren, en moltes ocasions, les protagonistes.
Aquell dia, després d’haver
vist unes quantes tragèdies, ara tocava la d’Antígona. Prometia. L’autor era
Sófocles, un dels bons. Ja havia guanyat en altres ocasions, de manera
merescudíssima el concurs. Ens agradarà, pensaven a les butaques els espectadors.
El personatge d'Antígona era conegut pels grecs. Era, la pobre, filla d’una nissaga desgraciada. Era el fruit de
l’incest d’Èdip amb la seva mare Iocasta. Germana d’Ismene, Polinices i
Etèocles. Quan Èdip va conèixer els crims que havia comès a través de l’Oracle
Tirèsies, es ca treure la vista i va decretar el seu propi exili de Tebes. Ve emprendre
la marxa, cec i pidolant pels camins. Antígona es va convertir en el seu
pigall. A la mort del seu pare, Antígona tornà a Tebes, on va viure en
companyia de la seva germana Ismene; pero allí l’esperava una nova prova. A la
guerra dels Set contra Tebes, els seus germans Etèocles i Polinices van lluitar
en camps contraris. Durant els combats van morir tots dos. Aleshores el rei Creont,
que era l’oncle d’Etèocles i Polinices i de les dues noies, va decretar
funerals solemnes per a Etèolces, però va prohibir que es donés sepultura a
Polinices, que havia mort portant un exèrcit estranger contra la seva pàtria.
Antígona es va negar a obeir l’ordre. Considerava que enterrar els morts era un
deute sagrat.
I aquí comença la
tragèdia que teniu a les mans. Una lluita entre les lleis sagrades, tradicionals
i les de la ciutat, aquelles fetes pels homes. Les primeres, relacionades amb
allò sagrat i amb els llaços de sang són
defensades per una dona. No és estrany, hem estat sempre les representants de
la família i de la tradició.
