La vida de l'autor

Fiódor Mijailovich Dostoievski, (Moscú, 1821-San Petersburg, 1881) és, sens dubte, un dels grans novelistes russos.

Fill d'un metge i d'una mare que li inoculà el gust per la literatura, es va quedar orfe ben aviat. Primer de mare i, als divuit anys, de pare, que va ser assassinat per un cotxer. Diuen que aquest fet el va turmentar molt ja que ell, dins del seu inconscient, creia haver desitjat aquesta mort abans que passés, ja que el seu pare es comportava amb ell de manera violenta. Un dels episodis del llibre de Els germans Karamàzov podria estar basat en aquest fet.

Així doncs, un cop orfe,  es va veure obligat a  escriure per a subsistir, primer fent traduccions i després escrivint novel.les.

El 1846 va publicar la seva primera novel.la, Pobres gentes, que va tenir una molt bona acollida, tot i que no es va traduir en una fama posterior de les seves pròximes obres.

El 1849, caigut en l'oblit com a escriptor, va ser condemnat a mort per col.laborar amb grups lliberals i revolucionaris. Fins i tot van arribar a simular la seva execució, per a perdonar-lo poc després, a canvi de passar 4 anys en una pressó de Siberia. Allí es va empapar de la multitud de caràcters i personatges que trobem  a les seves obres i, en concret, a Memories de la casa morta.


Un cop lliure va casar-se amb una viuda de pocs recursos,  Maria Dmítrievna Isáieva, que va morir poc temps després, mentre escrivia Apunts del subsòl.

El 1866 va publicar El jugador,  la primera de les considerades les seves grans obres i que el va consagrar com a un gran autor.

En aquesta època es torna a casar amb la jove Ana Grigorievna, que va donar a llum una nena que va morir pocs dies després.  Aquest va ser un cop dur per ell i a partir d'aquest moment va començar a abandonar-se, també perseguit per acreedors. Va començar a jugar i a patir atacs epilèptics. La publicació de L'idiota (1868) o Els dimonis (1870), el van acabar de convertir en un escriptor ben valorat a Rússia.

El 1880 publica Els germans Karamàzov, que condensa els temes més característics de la seva literatura: els anàlisis psicològics, la relació de l'home amb Déu i l'angoixa moral de l'home modern. 

Va morir el 1881, quan gaudia de força reconeixement.

Desmunant Dostoievski

Quan vaig cursar l'assignatura optativa de Literatura russa, de la carrera d'Humanitats, un dels llibres de referència sempre citat per la professora era el Curso de literatura rusa, de Vladimir Nabokov. Un llibre que és la recopilació de les classes de literatura russa que va  impartir l'escriptor Nabokov durant els anys 40 en diverses universitats d'Estats Units.

El llibre és un manual que fa un repàs dels grans autors russos i de les seves obres més importants. A més, ho fa aportant grans valoracions personals, fet que fa el llibre molt recomanable, s'estigui o no d'acord amb el que diu.

Es nota, per exemple, que li agrada molt més Tolstoi que Dostoievski, i que considera a Txèchov un dels més grans autors russos.

Vladimir Nabokov

Moltes veus han criticat al llibre perquè diuen que fa una crítica demolidora de Dostoievski, que no el deixa gens de bé. De fet, es carrega punt per punt el llibre de Crim i càstig, des del personatge, la trama i l'ètica subjacent.

Aquí va Nabokov desmuntant Dostoievski:

" La falta de gusto de Dostoyevski, sus monótonos tejemanejes con personas aquejadas de complejos prefreudianos, su manera de refocilarse en las desventuras trágicas de la dignidad humana, todo eso es difícil de admirar".

" Dosotoyevski caracteriza a su gente a través de la situación, a través de cuestiones éticas, de sus reacciones psicológicas, de sus estremecimientos interiores. Una vez que ha descrito el aspecto de un personaje, se acoge al trasnochado procedimiento de no volver a referirse a su aspecto físico concreto en las escenas en que aparece. No es así como trabaja un artista, digamos Tolstoi, que todo el tiempo está viendo mentalmente a su personaje y sabe exactamente qué ademán específico va a emplear en tal o cual momento".

 “Dostoyevski parece haber sido escogido por el hado de las letras rusas para ser el mayor dramaturgo de Rusia pero erró el camino y escribió novelas”.

 

Amb aquestes opinions de Nabokov, la meva intenció no es pas fer-vos passar les ganes de llegir el llibre que tenim entre mans, que és una petita perla. Però penso que és bo tenir aquest document present, ja que té raó en algunes de les coses que diu.

 A mi, personalment, sempre m'ha atret molt el personatge de Dostoievski en sí, que crec que està envoltat de molt misteri (en una próxima entrada parlaré de la seva vida),  però a l'hora de la veritat potser sí que m'han agradat molt més les obres de Tolstoi o Gogol.  Potser Dostoievski és més bon filòsof que escriptor. És el conjunt de la seva obra el que és gran, però costa troba una obra brillant per sí sola. La culpa és, probablement i al meu parer, de que els seus personatges principals són sovint força antipàtics i recargolats, com el del funcionari d'Apunts del subsòl, als quals posa en situacions límit.

Què en penseu, vosaltres?  L'heu començat a llegir?

Nova lectura al club: Apunts del subsòl

Aquest estiu tenim nova lectura al club: Apunts del subsòl, de Fiódor Dostoievski

Una novel.la curta de l'autor rus, de les considerades dins del grup "novel.les d'idees", on fa un retrat psicològic a fons del seu personatge principal, un ex-funcionari que viu aïllat del món i que diserta sobre la naturalesa humana.  També traduïda com a Memòries del subsòl, són apunts del subconsient d'un personatge que segurament té molt a veure amb el propi autor. Amb una primera part més filosòfica i una segona més "pràctica" i narrativa.

Però això ja ho anirem veient més endavant....

De moment, l'important es començar a buscar el llibre (jo ja el tenia per casa, en una edició de butxaca d'Alianza Editorial) i anar llegint amb calma. No hi ha pressa! Durant l'estiu aniré penjant informació sobre l'obra i l'autor i de cara a principis de setembre podem començar a comentar-lo, si va bé.

Què us sembla? Ens submergim a la Rússia del XIX, a la ciutat de San Petersburg dins la vida d'aquest personatge?

Us deixo l'advertència preliminar que fa Dostoievski al principi de l'obra, per anar fent boca i perquè és la millor manera de presentar-la:

" Tanto el autor de estos Apuntes como los Apuntes mismos son, por supuesto, ficticios. Ello no quita para que, atendiendo a las circunstancias en que se ha formado nuestra sociedad, puedan y aun deban existir en ella personas como el autor de estos Apuntes. Yo he querido retratar ante el publico con más nítidez de lo habitual un personaje de nuestro pasado reciente, representativo de la generación que aún pervive. En este fragmento titulado "Subsuelo", el tal personaje se presenta a sí mismo, ofrece su visión del mundo y, por así decirlo, trata de explicar el motivo de su aparición entre nosotros y por qué tal aparición era inevitable. En el segundo fragmento se ofrecen los apuntes mismos de este personaje sobre algunos acontecimientos de su vida"

Llegint "Primer amor"

Aquest és el llibre que em vaig comprar a la llibreria Laie, el dia de la trobada.

Com que aquest any estic llegint sobretot autors contemporanis, tret de l'Austen, Sofòcles i Poe que hem llegit al club, tenia ganes d'agafar un autor clàssic, i la literatura russa del segle XIX és un pou sense fons de llibres meravellosos. Jo me'n vaig enamorar des que vaig fer una optativa de literatura russa a la carrera, i les obres de Dostoiyevski (del que em falta llegir Los hermanos Karamazov!), Tolstoi, Turguénev, Gogol, o Lérmontov que ens van fer llegir em van agradar moltísssim.

Així que quan vaig trobar aquesta novel.la curta d'Ivan Turguénev no m'ho vaig pensar dues vegades. De l'autor m'havia llegit Pares i fills (molt recomanable, exposa molt bé els conflictes generacionals) i també Diario de un hombre superfluo.

Primer amor explica l'enamorament d'un jove que, durant l'estiu, té com a veïns una princesa russa entrada en la misèria i la seva filla Zenaida. El despertar dels sentiments en aquest jove i els jocs i subterfugis que utilitza la filla de la princesa, a qui li encanta estar envoltada de pretendents, són els que marquen la història d'aquest llibre, que dura un estiu. El llibre explica en primera persona tots els estadis pels que passa el personatge, com van mutant els seus sentiments, fins arribar al final, que té un gir imprevisible que no explicaré.

 

     El que m'agrada d'aquesta novel.la és l'atmosfera en que submergeix al lector: una casa de camp; personatges amb noms tant inspiradors com Voldemar, Madame Loskaia, Zasekin o Maidánov; lectures de poemes; jocs i proves entre els pretendents de la noia...

Un molt bon llibre per endinsar-se en les novel.els russes del dinou, si encara no es coneixen, o per complentar-les si es té poc temps, ja que és molt curteta en comparació a les grans obres d'aquests autors.

Un llibre d'aquests que s'obre amb delicadesa perque saps que et transportaran a un altre món, a una època llunyana exquisidament descrita.

Potser per la propera lectura del club podríem agafar algun d'aquests grans autors russos! Algú s'animaria??

Llegint "Une forme de vie"

 

Aquest llibre és el que em vaig llegir durant el viatge en tren d'anada i tornada a Barcelona el dia de la II trobada de mares blocaires.

Tots els llibres de l'Amelie Nothomb són ben curtets, i aquest no és una excepció. No és el primer de l'autora que em llegeixo d'una sentada.  Me'l vaig llegir en francès, com faig últimament amb aquesta autora, ja que són històries que enganxen des d'un principi i escrites amb un llenguatge molt proper, que no fa necessària, per algú amb un nivell mitjà de l'idioma,  la interrupció per mirar al diccionari cada dos per tres.

Une forme de vie és un llibre epistolar, amb dos únics protagonistes.  El que escriu les cartes, un soldat destinat a l'Irak, amb un gran excés de pes que ha guanyat durant el reclutament. A ran de l'intercanvi de cartes, converteix la seva obesitat, que no para d'augmentar dia a dia, en la seva mena d'obra d'art, el seu objectiu a la vida, en la seva "forma de viure".

La que rep les cartes és ni menys ni més que la pròpia Amelie Nothomb, convertida en personatge del llibre. Així, ens assabentem de les seves rutines com a escriptora a través d'un estil que ella mateixa, en diverses entrevistes, anomena "autobiografia ficticia".

L'intercanvi evoluciona fins un final inesperat que, tot i que obert, tanca força bé el llibre.

No és el millor que m'he llegit de l'autora, però m'ha agradat molt. Mai em defrauda. I això que treu un llibre cada any!

Per si a algú li interessa, en aquesta pàgina hi ha un link al primer capítol, en català, en PDF.

Llegint "El collidor de vesc"

 
Aquest llibre és una petita joia.

Un llibre que sorprèn, que no t'esperes.

Costa molt de definir El collidor de vesc. Comença sent un llibre molt descriptiu, centrat en un únic personatge. I tot i que es manté així fins al final, la història té un punt de gir que no t'esperes que converteix el llibre aparentment rural i tranquil que t'havies començat a llegir, en una espiral d'esdeveniments intel.ligent i divertida, on l'autor treu suc de les pedres, portant a l'extrem una situació rocambolesca  Un llibre, doncs, amb punts surrealistes que disecciona fins al límit una escena en un únic espai, reflexionant sobre els mitjans de comunicació, sobre la capacitat de deixar-nos portar de la societat actual, sobre els prejudicis, sobre la fe....

Un llibre, a més, escrit amb les entranyes, molt carnal. El personatge principal, el Jesús Deulofeu, se'ns fa present no només a través de les seves reflexions, sinó que es materialitza a cada pàgina també amb els seus fluids corporals: la seva suor, el seu semen, els sucs gàstrics i la seva condició més íntima ens acompanyem durant tot el llibre.

Molt i molt recomanable. A mi em va sorprendre molt agradablement, i tothom del meu voltant que se l'està llegint opina el mateix. El collidor de vesc, sens dubte, no deixa indiferent a ningú.   

I l'autor és de les terres de Lleida i amic del meu home!

Llegint L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra

 Ja fa uns dies que em vaig acabar aquest llibre, que em vaig lllegir en una setmana.

D'entrada, els best-sellers em fan una mica de mandra. Intento resistir-me una mica al principi, però també he de dir que me'ls acabo llegint. I normalment en trec una bona impressió. Els últims que recordo haver devorat, per exemple, són els tres de la saga Milennium de l'Stieg Larsson, que em van enganxar molt.

L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra va ser el llibre triomfador d'aquest Sant Jordi. Sembla que tothom l'està llegint, o està a punt de fer-ho. I jo també ho he fet.

És un llibre fàcil de llegir, amè i divertit. La lectura enganxa ja que alterna capítols del present, que acaben en punta i intriga, amb capítols del passat, on s'explica la vida i miracles de l'avi durant els seus 100 anys de vida i múltiples viatges. Si al principi el que més m'agradava llegir era la història del present i vivia com una "parada" les explicacions del passat; al final del llibre és al revés, ja que els embolics i situacions que explica l'avi no tenen pèrdua. Els personatges secundaris que es troba al llarg de la seva vida, alguns de ben coneguts, d'altres d'inventats, són molt interessants i divertidíssims. L'Amanda Einstein, per exemple, té escenes que fan riure molt.

La història del present és més rocambolesca i inversemblant, però suposo que ja es juga amb això. 

En general, un llibre recomanable, que atrapa més cap al final que al principi, i això és bona senyal. Vaig començar dient "ves, ves" i l'he acabat contenta.

Vosaltres l'heu llegit?