Prohibit plorar

Les dones hem estat protagonistes dels funerals en tota la història. Les encarregades de plorar als morts. Tinc entès que en algunes societats es contractaven fins i tot a dones per a que ploressin els morts. Les plañideras, en diuen en castellà. Aquest protagonisme, se'ns ha girat en contra en moltes ocasions,  se'ns a titllat de histèriques, ploramiques, etc. I en general, s'ha tingut por a la desmesura femenina. 

A Atenes es van posar mesures en contra d'aquestes expressions desmesurades de lament femení. Soló va limitar la duració dels funerals, va suprimir els sacrificis de bous i les expressions exagerades de dol davant del sepulcre. Com diu A. Iriarte, possiblement darrera d'aquestes mesures hi ha la voluntat de distanciar a les famílies de l'espai de la tomba i, molt especialment, de controlar les lamentacions femenines. 

Perquè en el ritus tradicional grec s'incloïa malediccions cap aquell que ha provocat la mort. I després de les malediccions, després de la desesperació, la línia que s'ha de creuar per fer efectiva la venjança és molt curta. No costa gaire de creuar. Darrera del lament femení els grecs tenien por que es prenguessin la justícia per la seva banda.

I la tragèdia que tenim a les mans? Heus aquí una dona que vol plorar el seu mort. Com indica el missatger, "ella, quan veu el cadàver despullat, esclata a gemecs i es posa a llençar malediccions contra els autors de la cosa". És exactament el procediment tradicional. 

Diu també Ana Iriarte que "el lamento femenino, considerado como una forma de desmesura emocional dañina para la convivencia cívica, lo era todavía más cuando se desplegaba públicamente ante el própio cadáver".

I que és, sinó això, el que està veient el públic atenenc que ha assistit a veure la tragèdia?

Per acabar una darrera reflexió, de la mateixa autora..."la tragédia no sólo revela el peligro de la expresión emotiva femenina, también explora los conflictos y divisiones que genera su represión"

(Les reflexions d'Ana Iriarte, les he extret del llibre Entre Ares y Afrodita, en el que també col·labora Marta González)

M'agrada Hemon!

He vist que es pot escriure Hemon, Haemon, Haimon...totes aquestes paraules fan referència al promès d'Antígona...un dels meus personatges preferits. Podria ser un heroi romàntic! 

Us heu fixat en el diàleg que té amb el seu pare? És fantàstic, com el va portant cap el seu terreny...en un principi sembla que està al seu favor, però va conduint perfectament la conversa, explicant com se sent el poble respecte la decisió de matar Antígona. I darrera d'aquest poble també està ell, que decididament es posa al costat de l'heroïna de la història.

És en aquella conversa que ens assabentem que el poble de Tebes estima Antígona i no veu just que se la castigui per voler enterrar decentment el seu germà. He llegit en un dels comentaris sobre aquest passatge que hem de pensar que aquestes paraules són dites davant del poble d'Atenes i que en aquell moment els espectadors de l'obra es sentiran com el poble tebà, al costat d'Antígona. Sófocles vol fer sorgir l'empatia en l'espectador, potser. 

Fa un parell de dies parlava dels prerafaelites i les representacions fantàstiques que han fet d'Antígona. Ahir vaig trobar-ne una de contemporània a l'obra!

És una escena on apareix Creont, Hemon i Antígona...llàstima que no és de molt bona qualitat, però es tracta d'un vas de figures roges, possiblement pintant a finals del s. V aC...per un grec que coneixia la tragèdia d'Antígona, és clar...potser la va veure representada i tot? Qui sap! 

Pintant els tràgics

No en sé gairebé res de tendències pictòriques. El cas és que potser per això no coneixia la relació entre els pintors prerafaelites i els tràgics grecs. L'Antígona que tenim a la dreta, per exemple, ho és. I el quadre que teniu més abaix, on surt Antígona i Isemene al costat del cos del seu germà està pintat per la pintora Mary Stillman, també representant d'aquest estil pictòric.

M'està agradant molt, són clàssics però tenen molta força, no trobeu? 

En sabeu res vosaltres dels prerafaelites? 

Una àpat per l'Antígona

Un amic de la facultat, filòleg clàssic i aficionat a Grècia en general, té un bloc de cuina grega molt xulo! El cas és que li vaig parlar del nostre mes temàtic d'Antígona i ens ha preparat una entrada especial per a nosaltres...una sopeta ben energètica per passar l'hivern tebà al costat d'una dona de caràcter com la nostra heroina. Espero que us agradi la recepta i si no us fa el pes, ni ha d'altres al bloc per acomanyar la nostra lectura! 

Sopa grega Iuvetsi del bloc A la grega!

De totes les meravelles

Voldria que us fixéssiu en una de les intervencions del cor. És a l'inici de l'obra. Diu Carles Riba que el començament d'aquest cant és un dels més bells de la lírica occidental. El cor ens allunya de la història per un moment i d'aquesta manera ens recorda que la que tenim a les mans no és una historia qualsevol. Passem de l'anècdota a la categoria. La història d'Antígona és també la història de la humanitat. Perquè...

Són moltes les meravelles del món, però de totes la més sorprenent és l'home...

Burkina. Yann Arthus-Bertrand

Heu arribat a aquest cant? Que us sembla?

De l'edició

Tots els ciutadans atenencs eren capaços d'entendre sense problemes les obres que es representaven en el seu teatre. Malauradament no passa el mateix avui en dia amb les obres gregues. Estan reservades, a vegades, a gent que tingui un alt nivell lingüístic, que hagi llegit molt i conegui molt bé la llengua. Crec que en part és problema de les traduccions que s'encaparren en fer servir un llenguatge molt "elevat" quan possiblement haurien de traduir amb una llengua molt més corrent...Però bé, aquesta és la meva humil opinió, i reconec que jo en sé poc de grec i que potser estic equivocada...l'entrada la feia per proposar un qüestió abans del pont, l'edició utilitzada!

Jo tinc una joia a casa, potser per això he triat l'obra...a principis de segle diversos "savis" catalans van posar en marxa l'edició de clàssics en la nostra llengua en l'anomenada col·lecció Bernat Metge. Fa un temps van fer una reedició d'algunes obres a un preu reduït i les venien al quiosc! Jo vaig poder aconseguir-ne algunes, entre les quals hi ha Antígona traduïda pel Carles Riba. La veritat és que he començat a fullejar-la i és un gust llegir un català tan bo...ja en queden pocs d'aquest...tot i que, és clar, de nou trobo que té una mica la pega que comentava abans, és un català molt literari i potser una mica allunyat del carrer..

I vosaltres? Ja heu triat l'edició?

El mes d'Antígona

Comença el camí del club de lectura amb un plat fort. Aquest mes el dedicarem a Antígona. 

Jo us donaré avui una petita pauta per poder començar a llegir sense perdre’ns. Seré la directora del mes! M’agradaria fer una advertència. Tot i que sóc historiadora clàssica, no sé tant com potser penseu d’aquests temes i, per tant, segurament també tindré dubtes i potser diré informacions incorrectes...tot i dirigir una mica les converses, encaro aquesta lectura col·lectiva també com un aprenentatge. 

Al llarg del mes que tenim per endavant proposo que si tenim dubtes o comentaris sobre passatges del text (segons quina edició trieu, pot ser un llenguatge complicat!) els pengem en forma d’entrada i els puguem anar comentant (encara que només sigui una pregunta). També podem fer entrades “per crear ambient”, penjar representacions artístiques, edicions de l’obra, representacions teatrals, però també coses sobre el lloc o l’època...penso en receptes de cuina grega, per exemple... 

(Mirashka, jo no tinc opció de canviar l’estructura del bloc, potser podries tu penjar a la columna de la dreta una imatge amb el text “EL mes d’Antígona” o “Aquest mes estem llegint Antígona”, perquè quedi de manera permanent al bloc)

Estem així fins abans de Nadal, quan donarem per finalitzada la lectura, si us sembla bé. Llavors, penjaré una entrada de clausura amb algunes coses per crear debat i per poder comentar. Tothom està convidat! Que noies? Comencem? Un, dos, tres i JA!

Corria l’any 441 aC. Concretament durant les festes en honor a Dionís, com cada any cap al mes de març, es va celebrar un concurs teatral on els millors dramaturgs d’Atenes representaven les seves obres. Era un esdeveniment cèlebre a la regió. Venien forasters i gent de tot arreu. La ciutat vivia immersa en una gran animació.  Va ser difícil aconseguir lloc al teatre. A banda dels llocs reservats per a les autoritats municipals, la resta era un campi qui pugui! 

Els espectadors vivien amb gran emoció tota la història. Era, no ho oblidem, un cosa sagrada. Ploraven, reien i vivien al costat d’aquells personatges, que ja coneixien, que probablement sabien que acabarien malament i, tot i així, es sorprenien i empatitzaven. La historia era, per altra banda, una gran arma ciutadana. Servia per adoctrinar i senyalar com havien de ser les coses per a que la pau social no fos trencada. Darrera de les històries que s’explicaven hi havia sempre un missatge moralitzant que servia als espectadors per interpretar el seu present. 

Cal senyalar una dada curiosa. En una ciutat on les dones eren relegades a les seves cases, i no tenien cap presència pública, el teatre atenenc els hi reservava un lloc privilegiat. Allà eren, en moltes ocasions, les protagonistes. 

Aquell dia, després d’haver vist unes quantes tragèdies, ara tocava la d’Antígona. Prometia. L’autor era Sófocles, un dels bons. Ja havia guanyat en altres ocasions, de manera merescudíssima el concurs. Ens agradarà, pensaven a les butaques els espectadors. 

El personatge d'Antígona era conegut pels grecs. Era, la pobre, filla d’una nissaga desgraciada. Era el fruit de l’incest d’Èdip amb la seva mare Iocasta. Germana d’Ismene, Polinices i Etèocles. Quan Èdip va conèixer els crims que havia comès a través de l’Oracle Tirèsies, es ca treure la vista i va decretar el seu propi exili de Tebes. Ve emprendre la marxa, cec i pidolant pels camins. Antígona es va convertir en el seu pigall. A la mort del seu pare, Antígona tornà a Tebes, on va viure en companyia de la seva germana Ismene; pero allí l’esperava una nova prova. A la guerra dels Set contra Tebes, els seus germans Etèocles i Polinices van lluitar en camps contraris. Durant els combats van morir tots dos. Aleshores el rei Creont, que era l’oncle d’Etèocles i Polinices i de les dues noies, va decretar funerals solemnes per a Etèolces, però va prohibir que es donés sepultura a Polinices, que havia mort portant un exèrcit estranger contra la seva pàtria. Antígona es va negar a obeir l’ordre. Considerava que enterrar els morts era un deute sagrat. 

I aquí comença la tragèdia que teniu a les mans. Una lluita entre les lleis sagrades, tradicionals i les de la ciutat, aquelles fetes pels homes. Les primeres, relacionades amb allò sagrat i amb  els llaços de sang són defensades per una dona. No és estrany, hem estat sempre les representants de la família i de la tradició.