dijous, 27 de desembre del 2012

El paper de paret groc

Si em permeteu, us faig un regalet de Nadal. 

A finals del segle XIX Charlotte Perkins Gilman va escriure una narració anomenada The Yellow Wallpaper. 

En ella vol denunciar la situació de les dones en aquella època, enclaustrades entre les parets de casa seva, titllades de histèriques a la mínima mostra de sensibilitat artística o de tristesa. Era una narració que parlava també de la pròpia autora. 
Amb el temps s'ha convertit en paradigmàtica per explicar el canvi que es gestà a finals del s. XIX en el món femení, quan les dones van començar a prendre consciència de la seva situació. Analitzat des de múltiples punts de vista, es tracta d'una obra mestre. L'autora se l'ha anomenat com a Poe femenina, per el punt fantàstic que té la història.

Està la protagonista realment boja? Es tracta d'una simple depressió postpart, com han dit alguns? Qui té raó a la història? encara més, qui té dret de titllar a un altre de desquiciat? Qui fa parar boig a qui?

Fa poc la vaig llegir. Em va agradar molt. Us la recomano. 

Us enllaço el conte en anglés, per aquells que tingueu sort de poder llegir-lo en la llengua original


I en castellà, per les que com jo, no tingueu més remei que llegir una traducció (jo el vaig llegir en euskera i les primeres frases en castellà no m'acaben d'agradar, ja em direu vosaltres, que us sembla la traducció i si en coneixeu cap altre de millor...si algú troba una traducció en català, també que m'ho digui i l'enllaço)



A veure si trobeu un moment per llegir-lo i em dieu que us sembla!



dilluns, 24 de desembre del 2012

Llegint "Una història d'amor"

Un historia d'amor és el primer llibre de l'Helena Rufat, mollerussenca que ja havia escrit reculls de contes i un assaig. És amiga de la  família, quasi veïna, i va ser un gran descobriment saber que, rere la persona amb qui intercanvies breus converses de tant en tant s'hi amaga una escriptora de talent, capaç de transportar-nos amb les paraules dins un univers propi.
La novel·la narra la història d’un capellà de poble i la Teresa, una dona amb dos fills que arriba al poblet de Torsal seguint un anunci que busca una família per a donar vida a l'escola del poble.  
Aquest és el relat de fons, amb el que un pot identificar-se més o menys. Però el que realment m'ha atrapat del llibre, més que la història en sí, és la manera  en que aquesta s'explica. Torrents de paraules que conformen frases amb una cadència  que et va arrossegant, llibre endins. Brillants  descripcions dels personatges i de les situacions, que es visualitzen clarament, amb gran vivesa i realitat.


Com a contres, he de dir que no m'agrada ni la portada del llibre ni el títol. Una perquè no reflexa massa les imatges que, almenys a mi, em venien al cap mentre llegia el llibre. L'altre, perquè crec que és tan general que no suggereix el que hi trobarem dins. Una història d'amor, sí, però també de soledat, de secrets familiars  i de supervivència.
Un llibre que es llegeix d'una sentada i que deixa un bon pòsit. 
Una recomanació de lectura per aquestes tardes de Nadal! I, per la brevetat, del tot compatible amb la que tenim entre mans al club!

dissabte, 15 de desembre del 2012

John Steinbeck




John Steinbeck és un escriptor estatunidenc que va guanyar el Premi Nobel l'any 1962 (darrerament no baixem del nivell Nobel...). En l'escrit esgrimit per l'Acadèmia sueca en donar-li el premi deia: "pels seus escrits realistes i imaginatius, combinats de tal manera que incorporen un humor simpàtic i una percepció social entusiasta".

No se si la situacio social que ens explica Steinbeck a "Las uvas de la ira" és com per ser massa entusiasta o per incorporar-hi molt d'humor, però aquesta és la meva proposta per la propera lectura del club. Per què? doncs perquè aquest període de l'història dels Estats Units sempre l'he trobat apassionant. Com, acabats de sortir d'una guerra, quan semblava que la població seguia un ritme de creixement i desenvolupament altíssim, la cobdícia d'alguns va fer que tot petés i es desencadenés la Gran Depressió (us sona?). I com se'n van tornar a sortir, com van recuperar-se econòmica i sobretot socialment. Potser d'aquí ve l'entusiasme d'Steinbeck.

Per què he trigat tant a començar aquesta entrada? per què abans de proposar la propera lectura volia acabar "Los vagabundos de la cosecha". Aquest recull d'articles van ser la base de "Las uvas de la ira". L'Anna me'l va recomenar quan vaig parlar en un post de les fotos de la Dorothea Lange i el meu marit me'l va regalar no fa gaire. Us el recomano com a preludi. És un llibre curtet i, si ja tenia ganes de Steinbeck abans de començar, després de llegir-lo me n'han vingut moltes més.

A "Los vagabundos de la cosecha", Steinbeck ens parla de la situacio dels temporers a Califòrnia. Ens explica quina és la seva situació després d'arribar des de la Dust Bowl (els estats del mig oest americà en els que, a més de la depressió econòmica, una sequera prolongada havia acabat amb les collites, i unes grans ventades s'havien acabat emportant la terra literalment). Explica com viuen (malviuen) les famílies de temporers, com l'equilibri precari en el que es troben fa que qualsevol imprevist els aboqui a la mes absoluta misèria (us sona?). I finalment fa una cosa que m'ha deixat ben parada: proposa solucions! Això és nou per mi! Algú que no només s'adona i denuncia la desgràcia, sino que a més busca maneres per erradicar-la.

Steinbeck descriu molt bé la situacio. Hi ha una ànima de periodista en el que fa. Però alhora va més enllà de la mera descripció. I es nota sobretot quan parla dels temporers i diu que el pitjor no és que han perdut les seves terres, sino que han perdut la seva dignitat. La dignitat com a persones. Allò que fa que s'aixequin cada dia amb ganes de canviar la situació, de millorar la vida de les seves famílies. I busca maneres de retornar-los-la: la recuperació d'aquesta dignitat com a via de recuperació econòmica.

"... Un hombre al que llevan de un lado para otro como si fuera una bestia, rodeado de guardias armados, hambriento y obligado a vivir entre la suciedad, pierde su dignidad, pierde el lugar que legítimamente le corresponde en la sociedad y, por consiguiente, su ética social."

Així doncs, si us ve de gust, dono el tret de sortida a la lectura de "Las uvas de la ira". Espero que ens agradi. Jo, si més no, li tinc moltes ganes.

dimecres, 12 de desembre del 2012

Val més caure en gràcia...




No fa gaire em van fer arribar un llibre a casa. Des de l'editorial Columna em va enviar un llibre sobre maternitat no se si amb la intenció de que en digués alguna cosa al blog (a mi és que no m'han enviat mai res sense motiu ni m'han tocat gaires premis, així que no se com manegar-me-les en aquests temes...).

El llibre es diu "Mare en pràctiques" i l'ha escrit l'Agnès Busquets, actriu que col·labora en diversos programes de ràdio i televisió i que des de no fa gaire és mare. D'entrada la frase amb la que et venen el llibre diu: "tot allò que sempre has volgut saber sobre la maternitat però mai no ha gosat contar-te (això si: amb molt d'humor...). A veure, a mi m'agraden els llibres entretinguts que et fan passar una bona estona sense més pretensions que aquesta. Aquest estiu, sense anar més lluny, vaig llegir "39+1" de la Sílvia Soler i m'ho vaig passar la mar de bé. Però "Mare en pràctiques" com a molt m'ha arrencat un mig somriure. És que no li he trobat la gràcia per enlloc! I mira que m'hi esforçava eh! però llegia i llegia i només hi veia una "pija-progre-de Gràcia" que havia descobert la maternitat i que mirava de riure's del que li passava sense acabar d'aconseguir-ho. Una mirada al propi melic desorganitzada, sense acabar de trobar el punt entre explicar els temes que anava tocant i fer gràcia amb l'annecdota personal. Vaja, per mi té el pitjor defecte que pot tenir un llibre d'aquest tipus: és avorrit.

Jo no dic que explicar al que un li passa no pugui ser interessant per la resta del món (què faríem amb tant de blog si no?), però com per fer-ne un llibre?????