Llegint "La dona veloç"

Acabo l'any amb la lectura d'aquest llibre de l'Imma Monsó, una de les escriptores que més m'agrada últimament.

La dona veloç; Imma Monsó

«Sóc ràpida. No ho puc evitar. La meva germana ho és. La meva àvia, tot un referent familiar, ho era. El meu pare ho era, tot i que ara no ho és tant. Vinc d'una família on el que no anava prou ràpid era tard o d'hora exterminat (més d'hora que tard, com comprendreu, perquè a casa el que es podia fer avui no es deixava per demà). I, si no era exterminat, s'autoexterminava». 

"La dona veloç"  explica la història d'aquesta ràpida psiquiatra, que viu intetant estalviar el màxim temps possible, tot i que no sempre sap què fer-ne del temps que guanya. A través d'ella coneixem a la seva família, els seus dos "pares", la seva mare anodina, el seu germà, el seu amant i la seva amiga Anna. Un relat familiar que conté sorpreses finals, ja que allò que un percep com a real no sempre correspon amb els successos que van ocórrer realment.

Molt ben escrit  i, com m'ha passat amb d'altres llibres de l'autora, me sentit identificada amb alguns aspectes dels seus personatges.

Tot i això, "La dona veloç" és el llibre que m'ha enganxat menys dels que m'he llegit fins ara de l'autora. La història i els personatges no m'han acabat de convèncer. Desprès de llegir Un home de paraula, que em va encantar, el llistó estava molt alt! 

Alice Munro

Aquest és un petit post d'urgència. A veure si en fem algun altre sobre el tema...perquè sembla que ja han triat el Nobel! Aquest cop no és una desconeguda. Es tracta de la escriptora canadenca Alice Munro que ja fa anys que surt a les llistes de possibles candidats a aquest guardó. Diuen que està molt bé...malauradament no puc parlar-ne amb coneixement de causa, però això ho resoldrem ràpid. 

De moment us en deixo un tastet. Al País han penjat el relat "Radicales Libres" i em va molt de gust llegir-l'ho. A veure si algú també s'anima i ens comenta les seves impressions. Aquí el teniu:

Radicales Libres, d'Alice Munro.

Llegint "Al vertigen"

 

Aquestes últimes setmanes he estat llegint aquest llibre de la Núria Perpinyà, escriptora i professora  de Teoria Literària a la Universitat de Lleida, que m'ha absorbit per complet.

La novel.la comença amb una frase que resum molt bé el tema del llibre i la manera en què està escrit: "Quan vam veure que li faltaven dits, ens vam quedar glaçats". La irrupció al refugi Quesler d'una russa quasi congelada, la Irena Besikova, que despertarà l'admiració dels qui l'envolten, és el desencadenant de tota la història. 

De vertigen és la seva passió per l'alta muntanya i també l'atracció amorosa que sentiran els personatges del llibre envers ella. Seguint la seva estel.la els homes que l'estimen acabaran entrant en un món delirant, a tocar de la bogeria, i hi ha capítols on aquesta follia està tan ben descrita que ens fan dubtar sobre la veracitat de les experiències relatades.

El llibre està molt ben escrit, ple de metàfores sobre l'alta muntanya i les relacions amoroses. Descriu de manera magistral els sentiments portats al límit, tant a través de les cartes d'amor que s'escriuen els dos protagonistes com a partir del relat que en fa el guarda del refugi, el René. 

A la vegada, els personatges de ficció es barregen en diverses ocasions amb alpinistes reals dels que se n'explica sobretot el seu final, la mort i el risc estan sempre molt presents en el llibre. "Com deia Kukucka, a més de set mil metres la vida no és en color com a la vall sinó en un tètric blanc i negre. No és un lloc per esperar res, llevat de la mort" cita un dels personatges durant una ascensió.

Molt recomanable. Una novel.la romàntica i d'aventures escrita amb una prosa plena de matisos, que m'ha apropat al món de l'alta muntanya i m'ha submergit en l'aventura des de la primera pàgina. 

Llegint "Dos taüts negres i dos de blancs"

 

M'acabo de llegir l'últim llibre del Pep Coll, "Dos taüts negres i dos de blancs", en el qual reconstrueix la matança d’una família de masovers en un petit poble del Pallars Jussà, a Carreu, l’any 1943. Un crim atroç, que va quedar impune, on van morir dues nenes i els seus pares.

Pep Coll narra aquesta història verídica que sempre havia sentit explicar de petit i dóna veu als personatges en un llibre coral, on cada capítol està explicat des del punt de vista d'un dels implicats en la història: la família assassinada, familiars, amics, testimonis, advocats i també des de la visió dels assassins. Els lectors coneixem així la història des de diverses perspectives i anem reconstruint els fets a partir de noves  i sorprenents informacions que es van donant a cada capítol. Molts d'ells estan il.lustrats amb fotografies dels espais i personatges protagonistes, a excepció dels difunts (dels que no n'existeix cap registre gràfic, tal com explica l'autor al final del llibre, ni dels assassins, als que també s'ha canviat el nom).

El llibre m'ha agradat molt perquè  a banda de narrar i portar a la llum aquest crim que ningú va tenir interés en aclarir a l'època, fa alhora un retrat de la manera de viure al Pallars durant els anys immediatament posteriors a la guerra civil. M'ha interessat molt el relat de com la gent vivia aleshores  les diferents etapes de la vida, quines il.lusions tenien i com s'enfrontaven a les adversitats que anaven apareixent.

Una molt bona lectura,  una novel.la molt absorbent i difícil de deixar. 

I conforma una altra història que construeix la crònica negra particular del Pirineu lleidatà, juntament amb el llibre sobre Tor que va escriure fa uns anys el Carles Porta.

Llegint "Inferno"

 Aquesta setmana m'he llegit l'últim llibre del Dan Brown, conegudíssim per llibres com "El codi Da Vinci" o "El símbol perdut". Com la resta de llibres de l'autor, el llibre m'ha atrapat des del principi. I en general m'ha agradat força. Tot i que quan l'estava llegint hi havia alguns aspectes que no em convencien, la valoració final d'"Inferno" és molt bona,  ha superat en escreix les expectatives dipositades.

El llibre és molt entretingut, i a més està carregat de coneixements sobre història de l'art i història, en concret sobre el personatge de Dante Alighieri i sobre les ciutats de Florencia i Venècia, que és on es desenvolupa la major part de la trama. Jo hi vaig ser fa temps, i em venen ganes de tornar-hi després de llegir el llibre. 

El misteri està ben el.laborat. El punt de partida es basa en un científic que ha decidit solucionar pel seu compte el problema de la superpoblació mundial, tema que es viu de manera angoixant i preocupant durant tot el llibre.

La història enganxa moltíssim i m'ha absorbit del tot en la lectura,. Com tots els llibres de Dan Brown està escrit  a base de capítols curts que acaben en punxa i t'obliguen a seguir llegint. Els últims capítols no els podia deixar.

I el final és millor del que m'imaginava, i deixa inclús amb ganes de saber més, de veure com s'enfronten els personatges a la situació.

La part més negativa del llibre és la poca credibilitat que tenen els personatges, començant pel propi protagonista, el Robert Langdon, i continuant per la resta. Són poc atractius i no gaire ben definits, no aconsegueixen fer-se reals. En la meva opinió, possiblement el personatge més interessant de tots és el dolent de la història, el Bertrand Zorbrist.

Vosaltres l'heu llegit?

Què us ha semblat?

Llegint "Siempre tuyo"

Fa uns dos anys vaig gaudir molt de la lectura dels llibres Contra el viento del norte i Cada siete olas de l'escriptor austríac Daniel Glattauer. Segurament us sonaran els títols, ja que aquestes novel.les van tenir molt d'èxit, i es va parlar molt de la manera en que estaven escrites: es tractava d'una sèrie de correus electrònics que s'intercanviaven un home i una dona, primer per atzar quan eren complets  desconeguts i després ja per voluntat pròpia a mesura que la seva relació es convertia en una intensa i incerta història d'amor.

Ara m'he llegit un dels últims llibres de l' autor, Siempre tuyo. La història em va enganxar des del primer moment, i me la vaig llegir en dos dies: la vida de la Judith, una venedora de làmpades de Viena amb una vida normal que s'anirà complicant de forma exagerada a partir de conèixer el Hannes, un home en aparença perfecte però que convertirà la seva vida en un infern asfixiant, delirant i terrorífic.  Tot comença amb molta seducció i un lleuger misteri i, a poc a poc es va transformant en un thriller psicològic angoixant que recorda sovint a les atmosferes de les pel.lícules del també austríac Michael Haneke.

"¿Cuánto amor eres capaz de soportar?" és una de les preguntes que apareixen a la contraportada del llibre, i aquest és precisament el tema de la novel.la:  què succeeix quan un amor se'ns apareix de manera massa perfecta?

El personatge de la protagonista, la Judith, està molt ben dibuixat i ens posem de seguida a la seva pell. I a la vegada, també dubtem d'ella en alguns moments, quan la confusió és tal que no sabem qui té la personalitat més obsessiva, si l'una o l'altre.

La història avança ràpid ja que està escrita en forma de capítols molt curts, dividits en fases diferents, a mesura que va avançant i capgirant-se la relació entre els dos personatges. Està explicada de manera tan minuciosa que hi ha moments que sembla que es coneguin des de tota la vida, i realment només porten 7 mesos junts.

El final arriba, però, de manera molt brusca i es resol tot  ràpidament. Jo em vaig quedar amb les ganes de saber més sobre el personatge del Hannes, de saber la seva part de la historia i sobretot de veure en detall la seva reacció al final.

Així que tot i les grans expectatives em va decebre una mica la resolució, m'esperava més d'aquesta història d'amor i obsessió que comença apuntant molt alt.

Llegint "Un home de paraula"

Recomano moltíssim aquest llibre.

Tenia ganes de llegir-lo des que l'any passat vaig llegir-me d'altres llibres de la Imma Monsó, i em vaig quedar atrapada per la seva manera d'escriure: directa, divertida i amb històries que feien pensar molt sobre la pròpia vida. Va ser tot un descobriment.

"Un home de paraula" explica com va enfrontar-se a la mort del seu marit, que va morir de manera més o menys sobtada. Un llibre que és molts llibres a la vegada, i sobretot dos: una història d'amor (en els capítols anomenats A explica com es van conèixer i com era la seva vida junts) i de dol (en els capítols B explica com va viure la seva mort i com va seguir vivint després d'aquesta). I en les dues parts explica també els seus viatges, l'adopció de la seva filla, les seves rutines quotidianes...

Tot escrit de manera brillant, amb molta ironia, i no des del lament sinó des de la reflexió i la pròpia contemplació de l'experiència.  La mateixa el.laboració del llibre, paral.lela a l'el.laboració del dol, està explicada en primera persona.

Un llibre que em va fer reflexionar moltíssim i que aconsegueix incorporar una nova perspectiva al dia a dia, com només els grans llibres poden fer.  I que, malgrat tot, deixa un regust optimista, ja que narra com la pèrdua s'acaba integrant a la vida: com el seu marit acaba formant part d'ella, de la seva filla  i de la gent que se l'estimava. Com ella n'ha agafat molts hàbits, i com la seva filla l'integra en el dia a dia de manera inesperada i sempre encertada.

No us el perdeu!

Llegint "La vida a la porta de la nevera"

L'altre dia vaig anar a la biblioteca i vaig sortir carregada amb tres llibres que tenen molt bona pinta. I que em van sorprendre sense que els busqués particularment. Petites troballes.

Un d'ells és aquest, "La vida a la porta de la nevera", escrit el 2007 per l'anglesa Alice Kulpers. Es tracta d'un llibre sense narrador, fet a partir de les notes que s'intercanvien una mare i una filla adolescent i que deixen escrites a la porta de la nevera. Petits escrits que van fent progressar la història que aflora perfectament  tot i ser explicada de manera indirecta. El lector ràpidament entén quines són les circumstàncies per les quals passen els personatges: una mare que treballa massa hores, una filla que s'enamora per primer cop, un pare i ex-marit que apareix en diversos moments i, finalment, la malaltia que ho arrasa tot.

Perquè les notes deixaran de ser anodines i superficials (llistes de la compra, recordatoris...) en el moment en què a la mare li detecten un càncer de pit. La relació entre mare i filla canvia, s'omple de cura i amor però també de dubtes i malentesos. I sobretot, d'incomunicació. Perquè les notes a la nevera sovint són l'únic que es diuen durant dies. I aquests és l'únic punt que a vegades falla en el llibre, ja que sembla que tot i el ritme frenètic de les protagonistes,  hi hauria d'haver sempre un moment per parlar les coses cara a cara, més en moments durs. Clar que aleshores no tindríem llibre, almenys no escrit a partir d'aquest recurs. Així que un cop acceptada la premissa, la història funciona.

Un llibre molt lleuger ja que es llegeix d'una tirada, i alhora molt profund ja que tracta una realitat que ho canvia tot, una malaltia que irromp sense avisar a la vida d'una mare i una filla en un moment complicat de les seves vides. 

Avui en dia, en què pràcticament ja no ens deixem notes a la nevera ni damunt la taula a causa de la missatgeria instàntania dels mòbils, aquest llibre és també una curiositat. I això que no té ni 10 anys! 

Llegint "Príncipes de Maine, Reyes de Nueva Inglaterra"

Després de llegir l'últim John Irving, En una sola persona, vaig estar repassant els llibres que em faltava llegir d'aquest autor. I aquest és un d'ells. En diverses ocasions havia estat a punt de llegir-lo, però al final em feia mandra, sobretot pel fet que ja havia vist l'adaptació cinematogràfica (feta pel mateix John Irving): Las normas de la casa de la sidra.

Però ara era el moment adequat. Em venia especialment de gust llegir un llibre que tractés el tema de l'avortament als EUA a meitat del segle XX, de com les dones enfrontaven la maternitat, de la vida a l'orfenat, i de com els nens que allí hi viuen acaben vivint la seva pròpia vida (o no) després. Ara que sóc mare he reflexionat sobre aquests temes de manera diferent de com ho hagués fet havent llegit la novel.la durant l'adolescència.

El llibre narra la història de l'orfe Homer Wells, un noi que sembla sentir-se còmode veient la vida passar, "Esperar a ver" és una de les frases que es pronuncia sovint. I sovint fa referència a la frase de David Copperfield, de Dickens, sobre si serà ell l'heroi de la seva pròpia vida o si un altre el reemplaçará.

El Doctor Wilbur Larch, el metge encarregat de l'orfenat de Saint Cloud's, té una relació quasi paternal amb Homer i en certa manera li dibuixa el seu futur com a metge de l'orfenat. I si per una banda l'impulsa a volar, per l'altra  també vol que  torni a "casa". La seva relació es veurà afectada sobretot perquè no s'entenen en qüestions morals, a causa de les circumstàncies diferents de les seves vides; Homer es nega a practicar avortaments, mentre que el doctor sempre ofereix a les dones embarassades  que no volen el fill que esperen el què desitgen: o un orfe o un avort.

La relació que s'estableix entre Homer i la parella del Wally i la Candy, els dos joves que l'acullen durant un temps, és també molt interessant. Un triangle amorós que la guerra, els silencis i la incapacitat per prendre decisions converteixen en una relació ben estranya i proporcionen al llibre una de les possibilitats més rocambolesques de la història: pot un orfe acabar tenint un fill propi al qui fa passar per orfe?

El llibre té molts matisos i molts temes sobre els quals reflexionar, com en tots els llibres del John Irving els personatges es fan reals des del principi i la seva manera de viure la vida se'ns presenta de manera molt creïble. I el que importa no són només les coses què els hi passen, sinó com les afronten ells i com van canviant a mesura que es van fent grans.

Després de llegir el llibre vaig tornar a veure la pel.lícula i em va agradar molt, tot i que agafa només un dels fils del llibre, un dels més dramàtics i colpidors.  Seria impossible encabir-lo tot, ja que té més de 600 pàgines i hi ha molts personatges i històries. La pel.lícula està molt ben narrada (John Irving va guanyar l'Oscar al millor guió adaptat) i els personatges molt ben interpretats (Michael Cane i Tobey Maguire són totalment Homer Wells i Wilbur Larch) .

Molt recomanable: una novel.la intensa, emotiva i imprevisible! Bona literatura!

Una recomenació i una proposta

La recomenació.

Se ve Londres como un todo, un Londres compacto y con costillares, con sus cúpulas dominantes, sus catedrales guardianas, sus chimeneas y sus agujas (....). Londres ha estado aquí desde tiempos inmemoriales, hiriendo esa porción de tierra cada vez más profundamente, haciéndola más y más incómoda, más apretujada y tumultuosa, marcándola para siempre con una cicatriz indeleble. Ahí yace Londres formando capas, formando estratos, ciudad erizada que exhala bocanadas de humo que siempre quedan enzarzadas en sus alturas.

Aquesta és només una de les suggerens imatges que ens regala Virginia Woolf en el recull d'articles dedicats a Londres que ha editat l'editorial Lumen. 

 

Ja fa uns messos que tenim els bitllets per marxar aquest agost un parell de dies amb la meva parella. Anirem a Londres a fer una escapada de nòvios. En tenim moltes ganes. Va ser casualitat, potser, que un dia en una llibreria de Barcelona trobés aquest petit volum anomenat Londres de la Virigina Woolf. Tenia un doble interés per a mi, per una banda era una manera d'apropar-me a una autora que gairebé no coneixia i per altra banda, era una bona manera de preparar la nostra escapada. 

Es tracta d'un recull d'articles que l'autora va preparar l'any 1931 per a la revista Good Housekeeping sobre diversos aspectes de la vida i els ambients de la gran ciutat per excel·lència. Són en concret 6 artícles curtets i de fàcil lectura. 

I quin interés pot tenir per nosaltres la descripció detallada dels molls de la ciutat? de les seves catedrals? us preguntareu. Doncs que com fan els grans escriptors, darrera d'una mera descripció t'explica molt més. En aquest cas, Londres s'erigeix com un personatge. El líder y cap principal del capitalisme mundial, concretament. Dins la ciutat, ens adentrem en algunes cases, descobrim les vivències d'alguns personatges peculiars. 

M'ha agradat particularment el capítol anomenat Casas de grandes hombres, perquè li he trobat un inevitable toc femení que m'ha acabat de seduir. Amb toc femení no vull dir que estigui tenyit de rosa, ni molt menys. Vull dir que és molt femení fixarse en les coses que hi ha a l'interior d'una casa i donar-li una importància primoridial, no trobeu? 

En el capítol parla de les cases de celebres escriptors anglesos y ens duu de la mà per les estances. 

Metámonos en la cocina. Allí, en unos segundos, nos enteramos de un hecho que no llamó la atención de Froude, y que, sin embargo, es de incalculable importancia: no tenia agua correinte.

I fins aquí la meva recomenació de lectura estiuenca!

La proposta.

Doncs bé, seré breu. Com que ja he acabat amb la Virginia, ara començaré una novel·lota d'aquestes que gairebé només ens atrevim a agafar quan estem de vacances. Es tracta de la novel·la Grandes pechos, amplias caderas del Premi Novel de Literatura d'aquest any, Mo Yan. Si us animeu a llegir-la amb mi, quan l'acabi faré una entradeta i la podem comentar! 

Apa, això és tot. Feliç estiu mames lectores!

Llegint "La dona a 1000º"

  

                                                   

Vaig començar a llegir aquest llibre fa unes dues setmanes, al descobrir-lo en una llibreria en el moment adequat. No tenia cap llibre per llegir, i aquesta portada em va cridar l'atenció. Mirant la contraportada em va semblar interessant: una dona islandesa de 80 anys que està prostrada en un garatge i rememora la seva vida, des de la infantesa a l'illa, l'adolescència durant la segona guerra mundial, la seva estada a Argentina i les seves històries personals (amb tres marits i tres fills).

El llibre m'ha agradat, però he de confessar que no ha superat les expectatives que hi vaig dipositar. Costa entrar a la història que ens explica, tant de la part del passat, com de la part del present, que són les dues que va alternant. La protagonista, la Herra, cau bé des del principi, ja que és molt irònica i està de tornada de tot, però no acaba de ser prou atraient. I això que la premissa de la part del present és a priori molt potent: una dona que vol planificar la seva pròpia mort perquè creu que ja ha viscut prou. Però, a parer meu, l'autor no hi treu tot el suc possible.

En aquest sentit, vaig trobar més divertit el de L'avi de 100 anys que va escapar per la finestra, amb el que té moltes similituds. 

L'autor és un home anomenat Hallgrimur Helgason, que es posa amb èxit en el paper d'una dona, però la història no acaba de ser del tot rodona. Probablement això es degut a que el llibre està basat en la vida real d'una dona a la que l'autor va conèixer, una neta d'un ex-president islandès; i el fet de ser fidel a la història fa que  a vegades certs episodis no es puguin desenvolupar amb més llibertat i imaginació. 

Així que, tot i ser una novel.la, té moltes característiques d'una biografia.

Com a trets positius, destacaria la visió que dóna de la segona guerra mundial, molt interessant, tant perquè s'explica des del punt de vista islandès com perquè es descriu amb ulls d'una nena just en el moment en que es converteix en dona.

Tambè són curioses les dades que aporta sobre la vida quotidiana a Islàndia, tot i que el llibre no entra gaire en els detalls de la vida familiar, la protagonista ens parla poc dels seus fills i dels seus marits.

Així que penso que és un llibre entretingut però no el recomano amb massa insistència. L'art és molt llarg i la vida és molt curta, així que penso que hi ha molts altres llibres interessants per llegir.

Llegint "En una sola persona"

Aquests dies he estat llegint l'últim llibre del gran John Irving, In one person, traduït aquí al català com En una sola persona.

Jo sóc fan del John Irving des que em vaig llegir Una dona difícil, el primer llibre d'ell que em va caure a les mans i des d'aleshores me'ls he llegit gairebé tots. 

Vaig tenir també l'oportunitat de veure'l en persona en una llarga roda de premsa que va fer a Barcelona al 2006 en motiu de la presentació del llibre Fins que et trobi, i recordo la fascinació que vaig sentir escoltant les seves paraules sobre la novel.la en qüestió i també sobre detalls de la seva vida. A ran de les seves paraules  vaig escriure aquesta ressenya per un portal de crítica literària.

Llegir el John Irving sempre és garantia d'endinsar-se en una història que ens atraparà de principi a final. Des de la primera frase els personatges se'ns fan reals i és un plaer acompanyar-los pel periple d'històries i anècdotes que se'ns expliquen. En aquest cas, la narració s'inicia als anys 50 a Vermont on un adolescent Bill, el protagonista, comença a enamorar-se de "persones inadequades".  I a partir d'aquí el seguirem al llarg de tota la seva vida com a "sospitós sexual", ja que el fet de ser bisexual el fa pertànyer a una minoria dins d'una minoria, amb tots els inconvenients que això comporta. 

La novel.la també tracta els temes recurrents en el món d'Irving: l'absència del pare, el teatre i la lluita. I el fet d'acompanyar els personatges durant una gran part de les seves vides ens dóna l'oportunitat de veure les voltes que dona la vida i el final de molts personatges que se'ns han presentat a l'inici.  "Si vius prou temps, Bill... et trobes en un món d'epílegs", li diuen al protagonsita en un moment de la novel.la, segurament la part més trista i difícil de llegir, quan als anys 80 molts dels personatges del llibre es veuen afectats, d'una manera o d'una altra,  per la SIDA.

A mi m'ha atrapat moltissim, és un llibre que tot i les diferències narratives i de context entre el que es narra i les nostres pròpies vides, ens fa rememorar molts episodis viscuts, com la fascinació que a l'adolescència sentim per algunes persones.

Un llibre també molt ben documentat, com s'observa en el fragment de la novel.la que transcorre al madrileny barri de Chueca. 

John Irving va dir, al preguntar-li sobre si era un llibre autobiogràfic, que la història explicada en En una sola persona hagués estat una possible vida seva, perquè es poden amagar molts personatges dins d'una sola persona.

 Molt i molt recomanable!

El Arte de Volar

En els darrers anys els còmics han deixat de ser una lectura tant sols pensada per a nens i adolescents. L'aparició a escena de l'anomenada novel·la gràfica, amb representants tant increïbles com Maus, han ampliat el número de lectors de la historieta dibuixada.

Jo no sóc gaire lectora d'aquest tipus de llibres però reconec que he llegit alguns que m'han emocionat especialment. El darrer el vaig llegir de viatge cap a Sevilla i es titula El Arte de Volar i l'any 2010 va guanyar el Premi Nacional del Cómic.

És una història trista. Una història que podria ser la de molta gent. És la història d'un perdedor de la guerra civil. És la història d'una vida plena de renúncies, injustícia i tristeses. Un home que es va suïcidar amb 90 anys llançant-se de la finestra de la llar d'avis. El seu fill li ret el seu personal homenatge escrivint el guió d'aquesta història imprescindible. 

 

 

  No sé si vosaltres sou enteses en aquestes lectures, però per algun moment podria ser una bona lectura pel club. Són histories que es llegeixen ràpid i moltes vegades són interessants!

Tot llegint.. "La caída de los gigantes"

Jo no soc kenfolletiana. No he llegit "Els pilars de la terra". Dec ser de les poques persones del món que no ho han fet, però és que la medieval no és precisament la meva època preferida i mai m'ha atret aquest llibre. Però la història de l'Europa del segle XX ja és una altra cosa. Soc més moderna jo... El cas és que em van parlar molt bé de "La caída de los gigantes" i els reis van fer cas a la meva demanda. Avui l'he acabat després de poc més d'un mes de lectura i oooooohhhhh que bé m'ho he passat!!!

Aquest llibre inicia la trilogia "The Century" i es centra en la segona dècada del segle XX. Bàsicament parla de la I Guerra Mundial i de la Revolució russa, però també toca temes com el sufragi universal, els drets dels treballadors, la formació de l'ONU o l'aparició del nacional socialisme alemany (tot i que algun molt tangencialment). Ho fa tot seguint la vida de personatges anglesos, gal·lesos, alemanys, russos i americans, les vides dels quals entrecreua, de manera que podem tenir la visió d'un mateix fet des de diverses bandes. Això és potser el que més m'ha agradat. La 1a gran guerra és força desconeguda per mi (ara potser ja no tant) i tenir aquesta visió "plurinacional" és fantàstic. No se si tota la part històrica és real, però tinc la sensació de que està ben documentat i precisament no és als anglesos als que deixa millor parats.

El segon llibre es centrarà en la II Guerra Mundial i el tercer en la guerra freda (si, una mica bèlic tot plegat... així ens va a la humanitat...). Ja tinc ganes de saber com continuen les vides dels personatges i, suposo, dels seus descendents.

Ja és hora...

Mames lectores...

A veure si aquests dies comencem a posar-nos les piles i pensem una mica en alguna lectura. Aquesta primavera ha de ser molt literària, no trobeu?

Comencem a fer propostes?

El pilar en què recolzar-se

Un llibre escrit per un home i que, pensava, tractaria bàsicament sobre homes: forts, valents i capaços del que fos per mantenir la família.

Però els valors que es van destacant no són els dels homes. Perquè, poc a poc, la família va prenent forma femenina. 

Un personatge va esdevenint el pilar principal, la força que els ajuda a sostenir-se a empènyer quan es necessari, a calmar-se quan s'ha de fer. La seva llei és sempre: col·laboració i ajuda mútua. Per fer front a les adversitats és necessari estar sempre junts. 

Ella és la mare. Idealitzada, sens dubte, per l'autor. És en el fons més un símbol que un personatge realista. 

Erigida en capitana de la família. Ningú li portarà la contraria, tothom ballarà al seu ritme a mida que la historia avança. 

Al final, en mig del diluvi (si no heu arribat encara, no seguiu llegint, que ara explicaré com acaba!) la maternitat és la que salva la humanitat. 

Com un símbol magnífic, la filla que no ha pogut ser mare del fill que diu al ventre, té els pits plens de llet i alimenta a un home que està a punt de morir de fam. 

Es tracta d'una reedició del mite de la Caritat Romana, del que he parlat en el meu blog. Símbol, des d'època romana, d'amor, entrega i caritat. 

L'esperança està present en cada acte maternal. La maternitat és entrega cap a l'altre, és pensar en els demés abans que en un mateix. 

Són aquestes coses les que salvaran la humanitat. Són, de fet, les que ens fan humans.

Mirant "Las uvas de la ira"

Las uvas de la ira és un d'aquests llibres que es viuen intensament, que es masteguen i ens acompanyen pemanentment mentre els estem llegint. Quan arribem a les últimes pàgines ens quedem per tant una mica buits, ens fa pena que s'acabi perquè sembla que s'esvaeixi aquell univers que fins aleshores ens havia acompanyat.

Doncs bé, hi ha una cosa que hem de fer quan acabem el llibre, per a reviure de nou molts dels sentiments que teníem al llegir-lo: mirar l'adaptació cinematogràfica que va fer John Ford l'any 1940, només un any més tard de que es publiqués la novel.la.

La pel.lícula, com fan les bones adaptacions literàries, no es limita ni intenta ser una copia fidel del llibre, una simple trasposció en imatges d'allò que hem llegit. Seria impossible, d'altra banda. El llibre és brillant tant pel que fa a la història concreta que explica com en descriure el rerefons econòmic de tot plegat.

La pel.lícula, doncs, no vol ser una còpia del llibre, sinò que ens presenta uns fragments de l'univers que aquest recrea. I ho fa molt bé. Destaca sobretot per fer una presentació molt real dels personatges, que prenen molta entitat al posar-los en moviment. Apareixen molt propers a l'espectador, jo me'ls imaginava  tal com són en la pel.lícula. Entre els actors trobem  Henry Fonda com a Tom Joad i  Jane Darwell interpretant la mare de la família de manera excel.lent (va guanyar l'Oscar a la millor actriu de repartimernt)  Ella és una de les grans protagonistes del llibre i també de la pel.lícula. De fet, és qui diu una de les frases que més representen Las uvas de la ira: "But we keep a'comin'. We're the people that live. They can't wipe us out; they can't lick us. We'll go on forever, Pa, 'cause we're the people".

La pel.lícula, com veieu, manté la manera de parlar pròpia dels camperols que tan bé va traslladar Steinbeck i que algunes traduccions mantenen. Recomano molt, per tant,  veure-la en versió original.

La pel.lícula se centra sobretot en el viatge de la família Joad, en relatar la situació que han d'enfrentar al ser forçats al abandonar les seves terres. Un cop arriben a California, la pel.lícula segueix camins una mica diferents als de la novel.la, i acaba la història abans que el llibre. Però no decep, ja que ha plasmat molt bé els personatges i la sensació d'humiliació, d'abatiment i, tot i això, d'esperança, que la història original explica.

El director, John Ford (que també va guanyar l'Oscar a la millor direcció) deia sentir-se molt identificat amb la història, que li recordava els temps de penúria que s'havien viscut a Irlanda, la seva terra natal.

També la part visual és excel.lent, amb una il.luminació i posada en escena molt similar a  les fotografies que Walker Evans i Dorothea Lange van fer durant la depressió dels anys 30. I amb moltes escenes de nit, filmades entre ombres, que recorden al cinema expressionista.

L'heu vist? Us ha agradat? 

Paral·lelismes

La Mirashka ens va proposar un llibre que ha estat un tresor. Gràcies primer de tot, perquè probablement si no hagués estat per el Club no l'hagués llegit. Sembla que quan anem a tope els clàssics fossin l'última opció de lectura i només poguéssim llegir coses superficials i que no deixen petjada. No és el cas de la Uvas. Un llibre de pes que se't fica dins.

Recordo que fa uns anys un amic el va llegir. Em va dir que parlava de la emigració, dels problemes que tenien el emigrants quan anaven a una terra que no els estimava. En aquells anys a casa nostra un dels problemes que teníem com a societat era aquest i el paral·lelísme era molt clar.

Avui el llibre té una lectura molt diferent. Avui el llibre parla de la nostra siutació de crisi, parla de desnonaments, de bancs i empresaris implecables, del mal dels diners. Parla de desheredats i de famílies que, sense ser-ne cupables, acaben a la misèria. Parla de que això també ens podria passar a nosaltres i que és injust. 

Migrant mother, Dorothea Lange

Esos bichos (bancs i empreses) no respiran aire, no comen carne. Respiran beneficios, se alimentan de los intereses del dinero. Si no tienen esto se mueren, igual que tu mueres sin aire, sin carne. Es triste pero es así. Sencillamente es así. (...) El banco, el monstruo, necesita obtener benficios continuamente. No puede esperar, morirá. No, la renta debe pagarse. El monstruo muere cuando deja de crecer, no puede deja de crecer.

Ha passat gairebé un segle d'aquestes paraules i seguim alimentant monstres a costa de les nostres pròpies vides. 

Las Uvas de la Ira, com els grans clàssics, té una lectura diferent per a cada època. Sempre, malauradament, està d'actualitat.

Superada

Si, així em sento. Estic llegint "Las uvas de la ira"a un ritme pèssim. M'està agradant molt, hi estic ben ficada, però avanço molt poc a poc. Per què? perquè estic molt cansada. Cada nit agafo el llibre i a les 5 pàgines (el meu màxim està en 10) m'adormo. I com no m'agrada tenir-vos així us dic que aneu fent, que no m'espereu, que comenteu allò que volgueu perquè em sento fatal de fer-vos esperar. Quan acabi m'hi enganxaré i faré comentaris, entrades, de tot, però ara impossible!

Ho sento!

Pedro Páramo

Fa uns dies vam llegir a casa Pedro Páramo de Juan Rulfo. 

( fem lectures conjuntes, tipus club de lectura i és molt recomanable!)

L'escriptor mexicà va fer només dos llibres en tota la seva vida, aquest i un de contes: El llano en llamas. Només amb aquestes poques paraules va ser catapultat als primers llocs de la literatura universal. Es tracta d'un geni, que tenim la sort de podre disfrutar en la seva llengua original. 

Pedro Páramo no es un llibre massa llarg (unes 100 pàgines) i és una lectura imprescindible. No s'han de tenir por als clàssics. Llegir-los és un veritable aliment per l'ànima.

Us poso el vídeo de l'entrevista que li van realitzar a Juan Rulfo ja fa molts anys a TVE. És la única entrevista que se li coneix. Val molt la pena per prendre el pols a aquest personatge tan original de la història de la literatura.

De "Las uvas de la ira" a "Mi niño no me come"

Vull compartir una anècdota molt graciosa al voltant del nostre llibre.

Els dies que estava llegint "Las uvas de la ira", moltes vegades se m'escapava una llàgrima, o em posava trista. La meva filla sovint estava al meu voltant, jugant, i em preguntava perquè plorava.

- "Perquè hi ha nens que no tenen res per menjar".

Ella em deia que estigués tranquil.la, que quan sopéssim guardaríem una mica de menjar i el posaríem entre les pàgines. 

Ara ja he acabat el llibre i m'estic rellegint "Mi niño no me come",  del Carlos Gonzàlez, ja que començo a introduir nous aliments al petit i m'agrada la manera tranquil.la i sense presses que l'autor proposa. És un llibre escrit amb molt sentit de l'humor i sovint em fa riure a "carcajades". L'altre dia la nena em mira i em diu, tot assenyalant-me la portada:

- "Clar, aquest llibre et fa estar contenta perquè aquests nens sí que tenen coses per menjar!!"

A veces...

(les mames lectores sempre escollim la segona opció, oi?)