Fiódor Mijailovich Dostoievski, (Moscú, 1821-San Petersburg, 1881) és, sens dubte, un dels grans novelistes russos.
Fill
d'un metge i d'una mare que li inoculà el gust per la literatura, es va
quedar orfe ben aviat. Primer de mare i, als divuit anys, de pare, que
va ser assassinat per un cotxer. Diuen que aquest fet el va turmentar molt ja que
ell, dins del seu inconscient, creia haver desitjat aquesta mort abans
que passés, ja que el seu pare es comportava amb ell de manera violenta. Un dels episodis del llibre de Els germans Karamàzov podria estar basat en aquest fet.
Així doncs, un cop orfe, es va veure obligat a escriure per a subsistir, primer fent traduccions i després escrivint novel.les.
El 1846 va publicar la seva primera novel.la, Pobres gentes,
que va tenir una molt bona acollida, tot i que no es va traduir en una fama posterior de les seves pròximes obres.
El
1849, caigut en l'oblit com a escriptor, va ser condemnat a mort per
col.laborar amb grups lliberals i revolucionaris. Fins i tot van arribar a simular la seva execució, per a perdonar-lo poc després, a canvi de passar 4 anys en una pressó de
Siberia. Allí es va empapar de la multitud de caràcters i personatges que trobem a les seves obres i, en concret, a Memories de la casa morta.
Un cop lliure va casar-se amb una viuda de pocs recursos, Maria Dmítrievna Isáieva, que va morir poc temps després, mentre escrivia Apunts del subsòl.
Un cop lliure va casar-se amb una viuda de pocs recursos, Maria Dmítrievna Isáieva, que va morir poc temps després, mentre escrivia Apunts del subsòl.
El
1866 va publicar El jugador, la primera de les considerades les seves grans obres i que el va consagrar com a un gran autor.
En
aquesta època es torna a casar amb la jove Ana Grigorievna, que va
donar a llum una nena que va morir pocs dies després. Aquest va ser un
cop dur per ell i a partir d'aquest moment va començar a abandonar-se,
també perseguit per acreedors. Va començar a jugar i a patir atacs
epilèptics. La publicació de L'idiota (1868) o Els dimonis
(1870), el van acabar de convertir en un escriptor ben valorat a Rússia.
El 1880 publica Els germans Karamàzov,
que condensa els temes més característics de la seva literatura:
els anàlisis psicològics, la relació de l'home amb Déu i l'angoixa moral de l'home modern.
Va morir el 1881, quan gaudia de força reconeixement.
Sempre he tingut la sensació que ser rus ha de ser ben díficil, des de l'època dels zars que els pobres han tingut una història força tremenda. Penso que això per nassos ha de notar-se a la literatura...només he llegit a dos russos, que recordi, el Txehov que té uns personatges força deprimits i un de contemporani -no sé si el coneixes, però es molt bo- en Dovlatov, que tela marinera també l'atmosfera gris i depriment (li diuen el Bukowski rus)...així que no m'estranya que el senyor Dostoiovski tingui una vida tan dura i una literatura com la que ens expliques...
ResponEliminaNo el conec aquest últim que dius. Però sí, tens raó, que el fet de ser rus sembla que porti implícita una vida dura. Pel que sembla, en Dostoievski sí que el van influenciar molt les seves vivències a l'hora d'escriure els llibres. La mort dels pares, Sibèria... no devia ser fàcil!
Elimina