Siri Hustvet

He de reconèixer que fins fa unes setmanes el nom d'aquesta escriptora no em deia res de res. Encara pitjor, la coneixia amb un altre nom..."la dona del Paul Auster".

Malauradament passa sovint. Coneixem a les dones per qui tenen de parella. El Paul Auster el vaig conèixer gràcies a unes pel·lícules on ell feia de guionista i que em van encantar: Smoke i Blue in the Face (precioses, si no les heu vist, no us les perdeu).

Després vaig llegir Trilogia a Nova York i també em va agradar molt. Però amb altres llibres del mateix autor no em va passar el mateix. Sé que té molts seguidors però a mi em sembla una mica sobrevalorat, però és una opinió molt personal.

Doncs resulta que aquest conegut autor té una dona que, per mi (només he llegit un llibre) és una escriptora molt gran. He llegit fa unes setmanes Elegía para un americano i m'ha agradat moltíssim.

Té tots els ingredients per a què sigui un llibre gran: una trama de misteri i profunditat emocional. Com diuen a la solapa "Són excepcionals els escriptors que podem a l'hora estimular la nostra intel·ligència i capturar el nostre cor". També comenta algun crític, i estic d'acord, que és un llibre que es pot llegir des de molts registres.

Potser vosaltres ja la coneixíeu per ella sola, però jo m'he de renyar a mi mateixa i fer-me prometre que no oblidaré el seu nom: SIRI HUSVEDT, una de les grans.

PD: Tenia moltes ganes de parlar d'aquesta lectura i per això he fet aquest escrit ràpidament, ara però us deixo el tron a vosaltres...que crec que hi ha alguna que té una lectura al cap per dirigir, oi? ;)

Mar de fons

És el mar latent; sembla que no hi ha onades, però el vent ve d'enfora hi deixa restes, petjades sota l'horitzó. No és una mar visible però s'intueix que coses ferotges passen sota la calma. 

Les novel·les sempre tenen mars de fons. Coses que no es diuen, explicacions que van més enllà de les paraules llegides. 

Moltes vegades, coneixent la biografia de l'autor/a podem endevinar algun d'aquests arguments sottovoce. 

Ja vaig comentar en algun dels posts prèvis a la lectura que aquesta novel·la havia estat dolorosa per la Pearl S. Buck. De fet, sembla que durant un temps va pensar en desfer-se'n i no publicar-la. Per sort s'ho va repensar. Diuen que algunes parts eren massa autobiogràfiques. Podriem especular sobre quines eren.

Sembla que el seu primer matrimoni no va ser feliç. També sé que la seva primera filla patia algun tipus de disminució psíquica severa. Per altra banda, com he dit en alguna ocasió, fou una defensora dels drets de les dones i entre diverses de les seves lluites hi havia la defensa de la anticoncepció i la voluntat que només neixesin nens volguts per les mares. 

Amb aquestes poques pincellades ja podem intuir alguns aspectes de la novel·la que poden haver estat construits, en part, gràcies a material molt íntim i profund de la vida de l'autora. La infelicitat matrimonial, qui sap si una possible infidelitat, qui sap si parts de la relació amb la filla cega, es basaven llunyanament en les sentiments que ella mateixa havia tingut. 

Després també podem pensar que l'avortament descrit, de manera molt velada, fos una denúncia de la situació en que es trobaven algunes dones que havien de avortar en mig del camp xinès.

L'altre tema que és tractat d'una manera molt llunyana, és l'irrupció del comunisme al camp xinès. Apareix l'argument al final de la novel·la i que en cap moment se'n parla de manera directa. Tot i així, crec és molt interessant la lectura que en fa Pearl, des del punt de vista d'un historiador. 

Quan Pearl S. Buck va pulicar la novel·la (l'any 1933) la República Comunista no s'havia encara format. Haurien de passar encara més de 10 anys. Tot i així els comunistes tenien una presència importantíssima en el país. En els anys en que transcorre la novel·la estaven en plena guerra civil (el govern oficial contra els grups comunistes), després patirien una guerra contra el Japó i finalment, després d'una última guerra civil (entre els anys 1945-1949) s'acabaria instaurant el règim comunista i fundant l'anomenada República Popular Xinesa. 

Tot i els abusos evidents que es van dur a terme els anys posteriors a la instauració del règim comunista (i que probablement encara es duent a terme) em sembla que en els moments en que fou escrita la novel·la el comunisme devia significar una bafarada d'aire fresc per una població amb uns nivells de marginació i pobresa molt importants. No només això, el comunisme aportà, en un món on la desigualtat era mil·lenaria, la sensació de que les coses podien ser diferents. Mai s'ha de subestimar l'esperança-

Els personatges de la novel·la però, no es senten protagonistes ni pertíceps de res. De fet, no sembla que tingun massa clar qui són els comunistes. Radicals, gent que vol posar el món al inreves o delinqüents. Només un d'ells està ben al tanto.

Tot i que el que he llegit sobre Pearl S. Buck ha estat que no li va agradar gaire la instauració del comunisme a la Xina, jo tinc la sensació que Pearl parla del petit comunista de la novel·la amb simpatia i molta empatia, o potser això és el que vull veure...vosaltres que en penseu?

Bé, amb aquests mars de fons de la novel·la dono per acabada la meva part de la feina! Espero que us hagi agradat la lectura i si alguna encara no l'ha fet, encara hi és a temps. Els posts seran aquí per quan els necessiteu!

Per què "la Mare" no té nom?

A llarg de tot el llibre ens adonem que no hi ha noms propis. La mare és anomenada Mare, el Fill, el Cosí, la Dona del cosí i així tots els personatges.

He llegit diverses teories per intentar explicar la falta de noms. Alguns diuen que és una manera de categoritzar els personatges, fer-los universals. Altres que és la fórmula que té l'autora de marcar distàncies. 

Doncs bé, resulta que la resposta és molt més senzilla. La vaig descobrir l'altre dia per casualitat.

El meu home va arribar l'altre dia a casa amb un regalet per a mi. El llibre Grandes pechos, amplias caderas, de l'últim premi Nobel (ja en vaig parlar fa poc!). 

A la introducció vaig llegir aquesta petita frase, parlant sobre l'ús dels noms propis a la Xina camperola. 

"Entre familiares, los nombres propios se emplean mucho menos que los términos que designan relaciones (Primera Hermana, Hermano Menor, Viejo Tres)"

Així que resulta que el que va fer Pearl S. Buck fou escriure un text tal i com l'hauria escrit un escriptor xinès, acostumat a parlar de la gent propera sense utilitzar noms propis, sinó Mare, Pare, Fill, etc.

De pas, aquesta explicació ens dóna peu a pensar en la profunditat amb què l'autora coneixia la realitat xinesa. 

Misteri resolt!

Caminar amb les sabates d'un altre

Heus aquí la primera reflexió que m'ha provocat la lectura de La Madre. 

L'altre dia llegia una entrevista a una periodista americana. No en recordo el nom. Em vaig quedar amb l'anècdota que explicava al principi de l'entrevista. Deia que el seu pare li havia recomanat que abans de jutjar a ningú primer havia de caminar amb les seves sabates. 

La mare de llibre, si no haguéssim llegit el llibre, probablement no ens hauria caigut gaire bé. No és una mare perfecta, ni molt menys. A vegades crida massa, no és massa comprensiva en alguns moments. Les preocupacions que té, o moltes d'elles, no són les nostres. Tenir un fill mascle, casar bé els seus fills, que no la jutgin al poble perquè el seu marit l'ha abandonat, la vergonya de les relacions extramatrimonials i tantes altres coses. Però resulta que l'autora ens fa caminar amb les seves sabates. No només això, ens posem el seu vestit, provem el que ella menja i caminem pels mateixos camps. Veiem les postes de sol que ella mira i parim quan ella ho fa. D'aquesta manera, deixem de jutjar-la des de bon principi. Aprenem a entendre-la. Potser no compartim tot el que fa, però podria ser perfectament una amiga.

Fa molts anys Toni Morrisson, una altra escriptora excepcional, deia en una conferencia dedicada precisament a l'autora, Pearl S. Buck, amb afectuosa ironia; "em va enganyar y em va fer sentir que tots els escriptors escrivien amb simpatia, empatia, honesta i directa sobre altres cultures". 

Ens ha enganyat a totes i ens ha fet creure per uns dies que la mirada cap als altres sempre serà així, empàtica i curiosa. Malauradament, massa vegades mirem  als demés amb els nostres perjudicis i jutgem i decidim que està bé i que no, sense ni tant sols calçar-nos les seves sabates.